Demà la mare fa anys i no la podrė abraçar. I no puc evitar d'imaginar-me-la, ella que mai no es queixa, plorant les llàgrimes que mai no ha plorat per poder compartir tots junts, amb el meu pare, fills i nets el seu arròs a la cassola i la sobretaula sense artificis dels diumenges desconfinats. I em sap greu, perquè ni tan sols tinc manera de fer-li arribar aquestes paraules: el pare i ella són analògics, de telèfon fix i pantalla de tv i la tecnologia els atabala. Per això, demà ens haurem de conformar amb sentir-nos la veu dos o tres cops, i dir-nos l'una a l'altra que tot va bė, com cada dia des d'aquesta clausura profilàctica. I no sé si en farà prou... Però és el que ara toca: mantenir-nos a recer, malgrat que això no ens lliuri de tenir els sentiments a la intempèrie i de sentir-nos poca cosa enmig de la tempesta. I d'enyorar retrobaments.
Precisament aquest matí em mirava una maleta que tinc des de fa setmanes aparcada arran de la porta d'entrada de casa. És una maleta nova, tot just estrenada pel meu home abans de tot plegat i que espera d'ençà de la tornada que li fem lloc al traster. Però no he trobat el moment de fer-ho. ¿Per què, si aquestes setmanes he estat capaç de fer dissabte en altres calaixos i prestatges? Em sembla que ho començo a entendre: la maleta que espera és una metàfora que conté els meus desitjos d'escapar d'aquestes quatre parets i córrer els quilòmetres inexpugnables que em separen dels qui estimo i enyoro. S'alça arran de porta com una promesa.
Així que, per si de cas, no endreçaré encara la maleta...
Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, "Cant de l'enyor"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada