30 de desembre del 2014

ANY NOU



L’últim alè d’aquest desembre
desfà propòsits fugissers.
Direm adéu, fent el cor fort,
a anhels que no han pogut ser.

Ens encomanarà gener
i,  tossuts i càndids com som,
insistirem a somniar
que el nou any durà l’impossible,
que serem capaços de tot,
que encara pot més l’esperança
del que pot ser que la recança
pel que no hem sabut fer bé
i l’ofec per la poca traça.

Demà no malbaratarem
una nova oportunitat
per donar ales a tants somnis.
Començarem l’any  amb coratge
amb les il·lusions de sempre
perquè sí, perquè som encara.

FELIÇ ANY NOU 2015!




29 de desembre del 2014

Paral·leles

Font: suplement Rar (diari Ara 28/12/14)
Ahir, diumenge mandrós i fred de final d'any, fullejava el RAR del diari Ara i em vaig aturar en un titular.  El suplement dominical era dedicat a la memòria d'un personatge absent: l'excepcional Pepe Rubianes. Em van atraure especialment unes paraules en negreta que parlaven d'una dissonància concordant o d'una divergència que convergia: "Rubianes i Calders: paral·leles en contacte". Vaig llegir àvidament aquelles pàgines. Ja se sap que, per definició si més no, les paral·leles són línies condemnades a no trobar-se mai. Però la vida mai no és tan simple i la realitat imposa les seves lleis, transgressores, tossudes, frapants: en la vida sovint sorgeixen tangents inexplicables i les paral·leles es tornen perpendiculars o acaben fusionant-se en un horitzó comú. Amb o sense poesia, tant se val. 

I, parlant de personatges absents i de poesia, justament avui que feia anys de la mort del magnífic Màrius Torres, els primers versos que m'han vingut al cap han estat els de la Cançó a Mahalta: "Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels." I em ressonaven insistentment al cap les belles paraules acompanyades de la melodia que hi va posar Lluís Llach i de la seva veu tendra.

Les paral·leles em persegueixen: vides paral·leles, mons simultanis però diversos, divergències que convergeixen malgrat tot. Camins que es troben, tangents impossibles, fusions improbables, diversitats i adversitats.

En definitiva: vida, geometria, poesia, música,  filosofia... i molta matèria per pensar!


27 de desembre del 2014

Menú de Nadal i Sant Esteve...

Per Nadal, cada ovella al seu corral. Ho diu la dita. I com que la cultura popular és sàvia, no ens posarem a contradir-la. És clar que no sempre és fàcil conciliar la voluntat, el desig i les possibilitats... Casa dels pares, casa dels sogres, cunyats...? Jo, posats a fer, escombro cap a casa i, fent trencaclosques i malabarismes diversos, la diada de Nadal aconsegueixo encabir una quinzena de parents al menjador de casa. Una feinada, tenint en compte els metres escassos i la necessitat de trobar un menú que satisfaci paladars ben variats i manies prou diverses. Ho faig, però, ben de gust perquè per a mi és un repte que em suposa el darrer esprint abans de prendre'm un descans, crec, ben merescut. A més, amb una mica de sort, sempre queda alguna cosa a les cassoles per no haver de remenar gaire als fogons  i viure de renda durant uns quants dies. I així, a partir de Sant Esteve ja vaig de convidada i tot fa baixada! No es tracta de fer escarafalls a un àpat que ens trobem servit a taula, oi?  Per més que ens costi haver de pagar el peatge de converses familiars sempre interessantíssimes (només faltaria!), encara que previsibles i, sovint, poc productives, especialment quan ja portem tres o quatre trobades a taula amb els mateixos comensals en un marge de quinze dies!
En resum: ahir vam acabar el dia de Nadal ben esgotats. Ja se sap: fer d'anfitrions sempre és una responsabilitat d'alt risc. Però vam superar la prova prou satisfets. Amb l'estómac ple i el pap buit, que també hi va haver temps per a xerroles mentre trèiem, poc o molt, el ventre de pena. En acabat, tothom cap a casa. I amb una empenteta més, amb l'eco encara de les converses i la flaire de les cassoles als narius, en Joan i jo vam tenir aviat el pis ben endreçat, i tal dia farà un any! Un dia complet, i sense sortir de casa!
Avui, diada de Sant Esteve, el menú era ben diferent: dormir fins que el cos ens digués prou i enfilar cap a l'església de Sant Pere: el ja tradicional concert de corals organitzat per la Polifònica de Figueres hi ha acollit les corals del Sant Pau, el Deulofeu i el Muntaner. Quin goig escoltar un concert magnífic en una església plena de gom a gom i veure la il·lusió dels cantaires més joves i l'escalf dels veterans que els hi han convidat!
Quin orgull com a mare veure els progressos dels petits gràcies a l'entusiasme encomanadís dels responsables de la coral del Sant Pau! Una tasca rigorosa, que suposa infondre disciplina i il·lusió a parts iguals. Gràcies per la vostra feina! La intensitat i l'entusiasme amb què ho viu la Jana no tenen preu.
Si com a mare gaudeixo dels fruits de la feina feta per l'equip de la coral del Sant Pau, com a docent respecto profundament i admiro també la capacitat dels directors de les corals per engrescar els joves dels instituts a participar amb rigor en un projecte d'equip gens banal. Una feina complexa, però ben profitosa, fins al punt d'aconseguir fer-nos aguantar la respiració per poder escoltar els refilets ben entonats dels joves artistes . Em permeto la llicència d'escombrar cap a casa i destacar l'actuació de la coral del Deulofeu: és una coral jove, amb un director novell, i tant l'una com l'altre aprenen vertiginosament i amb un resultat excel·lent. Gràcies, Joan, germà, ets un mestre! 

L'espectacle no hauria estat possible sense la invitació d'uns anfitrions de luxe: val a dir que la Coral Polifònica de Figueres acull amb els braços oberts els cantaires més joves i els encomana del seu entusiasme. Mil gràcies també per la seva tasca!

Després d'un concert magnífic i ple d'emocions de les quatre corals,  avui tocava dinar al balcó de l'Empordà. Un bon àpat a casa dels pares: tranquil·litat i bons aliments!
I  per acabar de pair un dia plàcid, el punt i final d'un capvespre de cels pintats per posar la ment en blanc...

Es pot demanar més?
Demà ja serà un altre dia...

21 de desembre del 2014

Nadal 2014: que no sigui només un interludi onerós...



Que aquest Nadal que, tossut,  ja s’atansa,
I és aiguabarreig de mels i d’agrors,
Sigui més que l’interludi onerós
Amb què, sovint, volem fer la quitança
De tants oblits, tants errors i recances...

Que siguin dies ben plens d’esperança,
Bressol franc de designis i projectes,
Preludi joiós de temps de certeses,
Diades viscudes amb delectança,
Sabent, sí, que la vida és un teatre.
M. À. Vila Safont
BON NADAL i FELIÇ ANY NOU 2015!
Família Illa Vila
Figueres, Nadal 2014