Per Nadal, cada ovella al seu corral. Ho diu la dita. I com que la cultura popular és sàvia, no ens posarem a contradir-la. És clar que no sempre és fàcil conciliar la voluntat, el desig i les possibilitats... Casa dels pares, casa dels sogres, cunyats...? Jo, posats a fer, escombro cap a casa i, fent trencaclosques i malabarismes diversos, la diada de Nadal aconsegueixo encabir una quinzena de parents al menjador de casa. Una feinada, tenint en compte els metres escassos i la necessitat de trobar un menú que satisfaci paladars ben variats i manies prou diverses. Ho faig, però, ben de gust perquè per a mi és un repte que em suposa el darrer esprint abans de prendre'm un descans, crec, ben merescut. A més, amb una mica de sort, sempre queda alguna cosa a les cassoles per no haver de remenar gaire als fogons i viure de renda durant uns quants dies. I així, a partir de Sant Esteve ja vaig de convidada i tot fa baixada! No es tracta de fer escarafalls a un àpat que ens trobem servit a taula, oi? Per més que ens costi haver de pagar el peatge de converses familiars sempre interessantíssimes (només faltaria!), encara que previsibles i, sovint, poc productives, especialment quan ja portem tres o quatre trobades a taula amb els mateixos comensals en un marge de quinze dies!
En resum: ahir vam acabar el dia de Nadal ben esgotats. Ja se sap: fer d'anfitrions sempre és una responsabilitat d'alt risc. Però vam superar la prova prou satisfets. Amb l'estómac ple i el pap buit, que també hi va haver temps per a xerroles mentre trèiem, poc o molt, el ventre de pena. En acabat, tothom cap a casa. I amb una empenteta més, amb l'eco encara de les converses i la flaire de les cassoles als narius, en Joan i jo vam tenir aviat el pis ben endreçat, i tal dia farà un any! Un dia complet, i sense sortir de casa!
Avui, diada de Sant Esteve, el menú era ben diferent: dormir fins que el cos ens digués prou i enfilar cap a l'església de Sant Pere: el ja tradicional concert de corals organitzat per la Polifònica de Figueres hi ha acollit les corals del Sant Pau, el Deulofeu i el Muntaner. Quin goig escoltar un concert magnífic en una església plena de gom a gom i veure la il·lusió dels cantaires més joves i l'escalf dels veterans que els hi han convidat!
Quin orgull com a mare veure els progressos dels petits gràcies a l'entusiasme encomanadís dels responsables de la coral del Sant Pau! Una tasca rigorosa, que suposa infondre disciplina i il·lusió a parts iguals. Gràcies per la vostra feina! La intensitat i l'entusiasme amb què ho viu la Jana no tenen preu.
Si com a mare gaudeixo dels fruits de la feina feta per l'equip de la coral del Sant Pau, com a docent respecto profundament i admiro també la capacitat dels directors de les corals per engrescar els joves dels instituts a participar amb rigor en un projecte d'equip gens banal. Una feina complexa, però ben profitosa, fins al punt d'aconseguir fer-nos aguantar la respiració per poder escoltar els refilets ben entonats dels joves artistes . Em permeto la llicència d'escombrar cap a casa i destacar l'actuació de la coral del Deulofeu: és una coral jove, amb un director novell, i tant l'una com l'altre aprenen vertiginosament i amb un resultat excel·lent. Gràcies, Joan, germà, ets un mestre!
L'espectacle no hauria estat possible sense la invitació d'uns anfitrions de luxe: val a dir que la Coral Polifònica de Figueres acull amb els braços oberts els cantaires més joves i els encomana del seu entusiasme. Mil gràcies també per la seva tasca!
Després d'un concert magnífic i ple d'emocions de les quatre corals, avui tocava dinar al balcó de l'Empordà. Un bon àpat a casa dels pares: tranquil·litat i bons aliments!
I per acabar de pair un dia plàcid, el punt i final d'un capvespre de cels pintats per posar la ment en blanc...
Es pot demanar més?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada