Paral·leles

Font: suplement Rar (diari Ara 28/12/14)

Ahir, diumenge mandrós i fred de final d'any, fullejava el RAR del diari Ara i em vaig aturar en un titular.  El suplement dominical era dedicat a la memòria d'un personatge absent: l'excepcional Pepe Rubianes. Em van atraure especialment unes paraules en negreta que parlaven d'una dissonància concordant o d'una divergència que convergia: "Rubianes i Calders: paral·leles en contacte". Vaig llegir àvidament aquelles pàgines. Ja se sap que, per definició si més no, les paral·leles són línies condemnades a no trobar-se mai. Però la vida mai no és tan simple i la realitat imposa les seves lleis, transgressores, tossudes, frapants: en la vida sovint sorgeixen tangents inexplicables i les paral·leles es tornen perpendiculars o acaben fusionant-se en un horitzó comú. Amb o sense poesia, tant se val. 

I, parlant de personatges absents i de poesia, justament avui que feia anys de la mort del magnífic Màrius Torres, els primers versos que m'han vingut al cap han estat els de la Cançó a Mahalta: "Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels." I em ressonaven insistentment al cap les belles paraules acompanyades de la melodia que hi va posar Lluís Llach i de la seva veu tendra.

Les paral·leles em persegueixen: vides paral·leles, mons simultanis però diversos, divergències que convergeixen malgrat tot. Camins que es troben, tangents impossibles, fusions improbables, diversitats i adversitats.

En definitiva: vida, geometria, poesia, música,  filosofia... i molta matèria per pensar!