31 de gener del 2017

Paraules...

Després d'uns dies estranys, posem a lloc les peces del trencadís. Fa goig de veure que, malgrat tot, la unió és més forta que mai. Caiem, però caminem amb pas ferm. Sabem d'on venim i on som. Per fer camí cal no oblidar mai d'on sortim, perquè encara que el camí emprès no tingui retorn, només tenir clars els fonaments ens ajuda a no perdre el nord. Demà serà un altre dia. Ni millor, ni pitjor.
A vegades deixar anar els pensaments en una corrua de paraules que flueixen sense demanar gairebé permís pot ser catàrtic: un exercici terapèutic i alliberador. Escriure per sentir, per reviure... o per donar consistència i cos a incerteses o a silencis, per viure...
Quan el sentiment és a frec de pell, l'emoció fa un nus a la gola o la recança per no haver sabut dir el que volies t'apropa a l'ofec, la paraula escrita és el bàlsam que et pot reconciliar amb la vida, el tub d'escapament de les emocions tòxiques o l'altaveu de sentiments ja sublims. Paraules que són com finestres obertes per prendre aire i no perdre l'alè.

Escriure, humilment, per ser, sense voluntat de trascendir; escriure per viure, per donar gràcies a la vida, per estimar i saber-se estimat, per perdonar i ser perdonat...



26 de gener del 2017

(Ir)Responsabilitats

Que l'escola no pot suplir les mancances de l'entorn familiar, és obvi.  Però ha de poder diposar d'eines per oferir possibilitats a tots, per ajudar a reduir diferències, per acompanyar els que tenen el camí més difícil,  per posar pedaços quan toqui i ajudar a mantenir a flot les esperances.
A l'escola, diuen alguns, li pertoca només oferir coneixements; l'educació ha de venir de casa. Home: error monumental: ens eduquem i eduquem tenint en compte molts factors i condicionants, però no ens podem tancar en bombolles com si res. Si he defensat sempre que anar a una escola pública, diversa i diversificada, és un dels millors fonaments per poder viure de cares a la realitat, prendre'n consciència i aprendre a viure és justament per això: perquè hi trobem ben vives les diferències i això ens ensenya a treballar-les, complementar-les, entendre-les... a trobar eines per fer-nos lloc en un món heterogeni i amb valors, sovint, antagònics. La pedagogia de l'exemple.
Bé: el cas és, doncs, que igual com no puc defensar de cap manera que sigui feina exclusiva de mestres i professors educar els nens i els joves, tampoc no em semblaria lògic defensar que aquesta no és, també, una tasca del gremi. Altrament, caiem en el simplisme i la demagògia... I això val per a tots: el que no poden fer de cap manera les famílies és dimitir del seu paper primordial en l'educació. L'empremta de l'entorn, especialment els primers anys, és massa  important com per acceptar que hi hagi pares i mares que s'espolsin de sobre la responsabilitat immensa d'educar! 
I s'educa amb l'exemple, sobretot, i amb la reflexió.
Cobrir amb mentides, donar excuses que no toquen, alimentar la irresponsabilitat dels fills davant l'incompliment dels compromisos adquirits, fer-los feines que els pertoquen o altres pràctiques habituals en algunes famílies, no ajuden gens a educar joves compromesos i responsables... I que això ho facin pares i mares suposadament "respectables" encara em treu més de polleguera. Au!

15 de gener del 2017

Paraules (Als meus pares)

 
La mare m'ha dit moltes vegades que de petita, quan necessitava dir alguna cosa, sovint deixava notes en paperets a qualsevol lloc a l'abast del destinatari a qui no gosava parlar d'una altra manera. Podien ser disculpes diferides, reflexions deixades reposar o paraules de gratitud... No ho recordo amb prou detall, però sé que la meva Jana també ho fa!

Sí recordo que llegia àvidament qualsevol text que se'm posés per davant mentre sèiem a esmorzar en aquelles cadires blaves de fòrmica de la cuina del pis de Roses: l'etiqueta del cola-cao o el prospecte del xarop, tant se val. Per sort nostra, i gràcies a l'afany del pare, devoràvem també el Cavall Fort, aquella revista en català on vam descobrir els Barrufets, l'Ot el Bruixot, la Casa sota la Sorra, en Jan i en Trencapins, en Sergi Grapes, en Jep i en Fidel, en Benet Tallaferro... i una llista inacabable de personatges que ens van ensenyar a somniar... en català (quan, pistola en mà, jugàvem a "indios y vaqueros"  en castellà perquè no hi havia altra tele que la 1a). Darrere d'aquelles lectures en van venir moltes més.

Les ganes d'escriure, sempre tímidament, però, no sé gaire bé d'on em venien. Ho feia a raig, empesa de vegades per la necessitat de treure fora angúnies o de reivindicar-me en moments de clarobscurs. A l'escola i a l'institut vaig arribar a escriure poemes. Teràpia adolescent i atreviment de joventut!

Un fet innegable és que les paraules ens acompanyen i ens bressolen des que naixem; ens fan falta per créixer, per connectar-nos amb el món, per expressar les nostres contradiccions i, sovint també, per equivocar-nos.

Les paraules de la meva infància eren les lletres de les cançons que sempre cantava la mare, la ràdio que no parava de sonar com un psalm mentre ella feia anar la màquina de cosir, els diaris que llegia el pare (i que jo tenia el costum de començar per darrere), els llibres del Círculo de Lectores que omplien prestatges sobre el sofà, els diccionaris que fullejava amb curiositat, la Gran Enciclopèdia Catalana que presidia el despatx...

Però també eren paraules del meu món les converses dels grans, d'on no ens excloien quan sèiem tots a taula, o les tertúlies dels companys mestres de l'escola del pare on ficava el nas amb curiositat infantil, però amb interès evident per la matèria...

El pare, els que el coneixen prou ho saben, sempre ha estat persona de verb clar i directe, sense retòrica innecesària: massa dur per al gust d'alguns, però sempre anant de cara. Alguna cosa n'he après i heretat; d'ell, i de la mare, personificació de la prudència. Ella, sense enganyar mai, sempre ha estat més prudent en l'ús de la paraula, però el temps també li ha ensenyat a no guardar-s'ho tot: les paraules que no es diuen també poden arribar a fer mal.

La vida és feta de paraules: les que diem i les que ens guardem; les que sentim, les que llegim i les que intuïm; les que no haurien d'haver estat dites i les que hauríem d'haver tingut el valor de fer volar ben alt. I és feta també de silencis: volguts i forçats; necessaris o sobrers. No podem triar.

I així , d'una manera o d'una altra, perquè de tot i de tothom se n'aprèn, i perquè mai no som del tot amos del nostre destí, avui em teniu aquí, triant paraules per a vosaltres, pare i mare. Són reflexions sense pretensions, textos dispersos, de cronologia imperfecta i sense un fil temàtic clar. Entrades del meu bloc, espigolades d'aquí i d'allà i  escrites amb més cor que no pas traça. Moltes de les paraules que segueixen no han estat escrites expressament per a vosaltres, però espero que us arribin al cor. Al cap i a la fi, vosaltres sou al darrere d'aquestes impressions que he anat anotant  com apunts de la memòria i que he volgut que  avui us portessin els Reis.

Espero que aquest tast de les meves Tramuntanades us agradi!
6 de gener de 2017

(Text escit com a introducció d'un recull de Tramuntanades que vaig oferir imprès als pares com a regal de Reis)