Paraules...

Després d'uns dies estranys, posem a lloc les peces del trencadís. Fa goig de veure que, malgrat tot, la unió és més forta que mai. Caiem, però caminem amb pas ferm. Sabem d'on venim i on som. Per fer camí cal no oblidar mai d'on sortim, perquè encara que el camí emprès no tingui retorn, només tenir clars els fonaments ens ajuda a no perdre el nord. Demà serà un altre dia. Ni millor, ni pitjor.

A vegades deixar anar els pensaments en una corrua de paraules que flueixen sense demanar gairebé permís pot ser catàrtic: un exercici terapèutic i alliberador. Escriure per sentir, per reviure... o per donar consistència i cos a incerteses o a silencis, per viure...

Quan el sentiment és a frec de pell, l'emoció fa un nus a la gola o la recança per no haver sabut dir el que volies t'apropa a l'ofec, la paraula escrita és el bàlsam que et pot reconciliar amb la vida, el tub d'escapament de les emocions tòxiques o l'altaveu de sentiments ja sublims. Paraules que són com finestres obertes per prendre aire i no perdre l'alè.

Escriure, humilment, per ser, sense voluntat de trascendir; escriure per viure, per donar gràcies a la vida, per estimar i saber-se estimat, per perdonar i ser perdonat...

(Ir)Responsabilitats

Que l'escola no pot suplir les mancances de l'entorn familiar, és obvi.  Però ha de poder diposar d'eines per oferir possibilitats a tots, per ajudar a reduir diferències, per acompanyar els que tenen el camí més difícil,  per posar pedaços quan toqui i ajudar a mantenir a flot les esperances.

A l'escola, diuen alguns, li pertoca només oferir coneixements; l'educació ha de venir de casa. Home: error monumental: ens eduquem i eduquem tenint en compte molts factors i condicionants, però no ens podem tancar en bombolles com si res. Si he defensat sempre que anar a una escola pública, diversa i diversificada, és un dels millors fonaments per poder viure de cares a la realitat, prendre'n consciència i aprendre a viure és justament per això: perquè hi trobem ben vives les diferències i això ens ensenya a treballar-les, complementar-les, entendre-les... a trobar eines per fer-nos lloc en un món heterogeni i amb valors, sovint, antagònics. La pedagogia de l'exemple.

Bé: el cas és, doncs, que igual com no puc defensar de cap manera que sigui feina exclusiva de mestres i professors educar els nens i els joves, tampoc no em semblaria lògic defensar que aquesta no és, també, una tasca del gremi. Altrament, caiem en el simplisme i la demagògia... I això val per a tots: el que no poden fer de cap manera les famílies és dimitir del seu paper primordial en l'educació. L'empremta de l'entorn, especialment els primers anys, és massa  important com per acceptar que hi hagi pares i mares que s'espolsin de sobre la responsabilitat immensa d'educar! 

I s'educa amb l'exemple, sobretot, i amb la reflexió.

Cobrir amb mentides, donar excuses que no toquen, alimentar la irresponsabilitat dels fills davant l'incompliment dels compromisos adquirits, fer-los feines que els pertoquen o altres pràctiques habituals en algunes famílies, no ajuden gens a educar joves compromesos i responsables... I que això ho facin pares i mares suposadament "respectables" encara em treu més de polleguera. Au!

Paraules (Als meus pares)