Després d'uns dies estranys, posem a lloc les peces del trencadís. Fa goig de veure que, malgrat tot, la unió és més forta que mai. Caiem, però caminem amb pas ferm. Sabem d'on venim i on som. Per fer camí cal no oblidar mai d'on sortim, perquè encara que el camí emprès no tingui retorn, només tenir clars els fonaments ens ajuda a no perdre el nord. Demà serà un altre dia. Ni millor, ni pitjor.
A vegades deixar anar els pensaments en una corrua de paraules que flueixen sense demanar gairebé permís pot ser catàrtic: un exercici terapèutic i alliberador. Escriure per sentir, per reviure... o per donar consistència i cos a incerteses o a silencis, per viure...
Quan el sentiment és a frec de pell, l'emoció fa un nus a la gola o la recança per no haver sabut dir el que volies t'apropa a l'ofec, la paraula escrita és el bàlsam que et pot reconciliar amb la vida, el tub d'escapament de les emocions tòxiques o l'altaveu de sentiments ja sublims. Paraules que són com finestres obertes per prendre aire i no perdre l'alè.
Escriure, humilment, per ser, sense voluntat de trascendir; escriure per viure, per donar gràcies a la vida, per estimar i saber-se estimat, per perdonar i ser perdonat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada