La mare m'ha dit moltes vegades que de petita, quan necessitava dir alguna cosa, sovint deixava notes en paperets a qualsevol lloc a l'abast del destinatari a qui no gosava parlar d'una altra manera. Podien ser disculpes diferides, reflexions deixades reposar o paraules de gratitud... No ho recordo amb prou detall, però sé que la meva Jana també ho fa!
Sí recordo que llegia àvidament qualsevol text que se'm posés per davant mentre sèiem a esmorzar en aquelles cadires blaves de fòrmica de la cuina del pis de Roses: l'etiqueta del cola-cao o el prospecte del xarop, tant se val. Per sort nostra, i gràcies a l'afany del pare, devoràvem també el Cavall Fort, aquella revista en català on vam descobrir els Barrufets, l'Ot el Bruixot, la Casa sota la Sorra, en Jan i en Trencapins, en Sergi Grapes, en Jep i en Fidel, en Benet Tallaferro... i una llista inacabable de personatges que ens van ensenyar a somniar... en català (quan, pistola en mà, jugàvem a "indios y vaqueros" en castellà perquè no hi havia altra tele que la 1a). Darrere d'aquelles lectures en van venir moltes més.
Les ganes d'escriure, sempre tímidament, però, no sé gaire bé d'on em venien. Ho feia a raig, empesa de vegades per la necessitat de treure fora angúnies o de reivindicar-me en moments de clarobscurs. A l'escola i a l'institut vaig arribar a escriure poemes. Teràpia adolescent i atreviment de joventut!
Un fet innegable és que les paraules ens acompanyen i ens bressolen des que naixem; ens fan falta per créixer, per connectar-nos amb el món, per expressar les nostres contradiccions i, sovint també, per equivocar-nos.
Les paraules de la meva infància eren les lletres de les cançons que sempre cantava la mare, la ràdio que no parava de sonar com un psalm mentre ella feia anar la màquina de cosir, els diaris que llegia el pare (i que jo tenia el costum de començar per darrere), els llibres del Círculo de Lectores que omplien prestatges sobre el sofà, els diccionaris que fullejava amb curiositat, la Gran Enciclopèdia Catalana que presidia el despatx...
Però també eren paraules del meu món les converses dels grans, d'on no ens excloien quan sèiem tots a taula, o les tertúlies dels companys mestres de l'escola del pare on ficava el nas amb curiositat infantil, però amb interès evident per la matèria...
El pare, els que el coneixen prou ho saben, sempre ha estat persona de verb clar i directe, sense retòrica innecesària: massa dur per al gust d'alguns, però sempre anant de cara. Alguna cosa n'he après i heretat; d'ell, i de la mare, personificació de la prudència. Ella, sense enganyar mai, sempre ha estat més prudent en l'ús de la paraula, però el temps també li ha ensenyat a no guardar-s'ho tot: les paraules que no es diuen també poden arribar a fer mal.
La vida és feta de paraules: les que diem i les que ens guardem; les que sentim, les que llegim i les que intuïm; les que no haurien d'haver estat dites i les que hauríem d'haver tingut el valor de fer volar ben alt. I és feta també de silencis: volguts i forçats; necessaris o sobrers. No podem triar.
I així , d'una manera o d'una altra, perquè de tot i de tothom se n'aprèn, i perquè mai no som del tot amos del nostre destí, avui em teniu aquí, triant paraules per a vosaltres, pare i mare. Són reflexions sense pretensions, textos dispersos, de cronologia imperfecta i sense un fil temàtic clar. Entrades del meu bloc, espigolades d'aquí i d'allà i escrites amb més cor que no pas traça. Moltes de les paraules que segueixen no han estat escrites expressament per a vosaltres, però espero que us arribin al cor. Al cap i a la fi, vosaltres sou al darrere d'aquestes impressions que he anat anotant com apunts de la memòria i que he volgut que avui us portessin els Reis.
Espero que aquest tast de les meves Tramuntanades us agradi!
6 de gener de 2017
(Text escit com a introducció d'un recull de Tramuntanades que vaig oferir imprès als pares com a regal de Reis)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada