10 de febrer del 2020

Ítaques

Ja fa dies que vam encetar un febrer intens, un mes d'agenda plena i hores curtes. La feina no s'atura i no s'atura la vida; les obligacions pesen, alleugerides pels instants d'oci. I jo miro de treure tot el suc d'aquests moments viscuts amb la família, amb els amics, amb els companys... encara que l'afany em costi haver de fer esforços per mantenir les parpelles obertes i que em condemni a marcar més les  ulleres sota els ulls. Però no es pot viure plenament renunciant als instants preciosos.
De fet, la meva mare encara s'admira que trobi temps per a fer-ho tot, per més que la meva vida no tingui res d'extraordinari: simplement soc una dona que treballa, comparteix i viu. I, malauradament, de fet, no tinc temps per a fer-ho tot: la vida és plena de tries i de renúncies. Però això no ens hauria d'emboirar mai la mirada. Jo, simplement, faig coses perquè toca fer-les, però intento de fer-les com toca. Així és com me'n van ensenyar. I, malgrat els anys, sortosament encara em fa l'efecte que tinc molt per aprendre. Sí: és una sort saber que mai no en sabem prou de res i que el camí d'Ítaca, com deia Kavafis, és ple d'aprenentatges, per més que les ensopegades ens el facin de tant en tant feixuc i difícil. "Sapere aude", sentanciava Kant... Això: atreveix-te a aprendre, gaudeix del camí... Qualsevol odissea, per insignificant que sigui, és feta de reptes superats i de cops de timó, de vents propicis i de temporals anihiladors, de lluïtes i de fracassos, de llums i d'ombres. Tots, conscients o no, tenim la nostra Ítaca.

En el meu viatge cap a Ítaca ja porto una colla d'etapes recorregudes. I cada una ha anat deixant empremta en qui soc ara. Però el més important dels pòsits, segurament, són els amics fets a cada port. Persones que, malgrat la distància física o els imponderables de la vida, sempre hi són. No cal que ens diguem gaire res ni que ens veiem sovint, però hi són i els sentim. I en tinc. Com l'Esther, de qui dissabte passat vam festejar un aniversari ben rodó.

Per sort, sempre prevalen les llums sobre les ombres. I aquest fet, innegable i desconcertant a parts iguals, és el que continua alimentant els nostres somnis. Perquè el que ens fa forts és, justament, l'acceptació de la nostra fragilitat. Saber que som aquí de pas, amb totes les nostres virtuts i els nostres defectes. I que tenim companys de viatge.


Lluís Llach, Viatge a Ítaca