30 d’agost del 2018

Represa

S'acaba agost i ja hi tornem a ser. Es van escolant els darrers dies abans de començar el curs i els sento com una fiblada lleu, talment com si una febrada subtil em fes anar a ralentí malgrat la urgència per fer i desfer. Visc una lenta agonia de sensacions que em trasbalsen fins a fer-me perdre el poc senderi que tinc. Es fa estrany d'explicar el garbuix d'emocions que m'assalten  en aquestes hores de compte enrere. De fet, no hi ha gaire res a dir, perquè intentar racionalitzar els impulsos de darrera hora és una batalla poc menys que perduda. Com es pot donar sentit a l'explosiva convivència de la dèria d'enllestir coses a contrarellotge, certa decepció pels propòsits no acomplerts i la necessitat imperiosa d'acomiadar com cal les vacances? 
Com es pot donar sentit a la barreja entre el dol pels dies que s'acaben i la il·lusió pels projectes que s'estrenen?  Ja ho sé: la vida és això: voler i doler, anhelar i enyorar, acabar i tornar a començar... Una corrua de vivències sovint contradictòries sense solució de continuïtat, que conviuen, se sobreposen, s'enfronten i se suporten.  
Val a dir que, si em poso a fer balanç, no tinc raons per penedir-me dels dies d'aquest estiu que ja se'm fon: he viatjat, endreçat, pensat, gaudit, descansat, llegit i, sobretot, he viscut. I tot plegat, en companyia dels qui més m'estimo, la família. Tot això que me n'emporto!
Així que ara em toca fer el cor fort, prendre alè i mirar endavant sense por cap a aquest setembre que s'atansa ple d'obligacions i de promeses.
Que us sigui lleu, també,  el retorn a les rutines i que tingueu sort!

 Manu Guix versiona "Que tinguem sort" de Lluís Llach

25 d’agost del 2018

Fent endreça

L'agost té per a mi des de fa anys dos vessants ben diferents: d'una banda, hi tenen cabuda els dies de desconnexió amb la família, les vacances pròpiament dites; de l'altra, hi ha aquests dies de la segona quinzena, un cop el meu home retorna a la feina, en què no puc evitar certa fal·lera per fer endreça i per embastar missions gairebé impossibles. De fet, no sóc cap rara avis, crec: si no aprofito aquests dies per triar, remenar, descartar i endreçar, en quatre dies se'm tira a sobre la inevitable rutina del nou curs escolar sense haver fet net.
Aquest any m'he embrancat a pintar algunes parets. I això vol dir que ha tocat moure mobles, regirar calaixos i barallar-me amb pots, pintures, pinzells i fregalls. Res de l'altre món: la majoria de vosaltres ho deveu fer de tant en tant o, si més no, ho deveu haver experimentat alguna vegada. I, com jo, segur que també heu pensat, quan hi éreu pel tros: "no sé pas com me'n sortiré d'aquest sarau!". Però tot arriba, i ara que ja tinc la feina gairebé enllestida i el meu físic ressentit, puc dir que fer endreça pot ser també una bona manera de desconnectar: la tasca pot arribar a ser tan absorbent que no hi ha temps per pensar en res més que en satisfer les necessitats més bàsiques. Aquests dies he arraconat gimnàs, caminades, lectura, xarxes i vida social. Però la meva vida pseudoeremítica ha arribat a bon port i em sento reconfortada. De fet, tampoc no ha estat una renúncia tan radical com sembla: al cap i a la fi, m'he dedicat a un altre tipus d'activitat física que m'ha fet entrenar músculs adormits. I la lectura tampoc no ha quedat del tot relegada: a les nits encara he tret estones per llegir un llibre robat del prestatge del meu fill Roger: Tot Messi. Exercicis d'estil, de Jordi Puntí.
Sí: m'agrada el futbol. Algun problema? Entre una cosa i altra he aconseguit deixar la ment en standby,  o, si ho preferiu, en blanc, però no sabria dir en quin to de blanc... Qui no es consola és perquè no vol, oi?

Així, aquest vespre de dissabte fresquet, amb les andròmines ben desades, els prestatges més nets i l'esquena una mica baldada, ja només em queda esperar a sopar amb la família i veure el partit del Barça per acabar la meva peculiar setmana de desconnexió.  Avui no hi poso música perquè cadascú se la triï al seu gust.

Bon vent! Demà ja m'esperen altres ocupacions: encara he d'acabar de donar voltes a una proposta raonablement indecent... Veurem què en sortirà!


14 d’agost del 2018

Mosaic (imperfecte) d'agost

Que difícil que se'm fa recollir bocins d'aquests dies d'agost per a pintar-ne un llenç! Copsar les felicitats viscudes triant només retalls de tots els moments gaudits és una feina tan àrdua com vana. Tant se val fins on haguem arribat en la nostra descoberta de nous paisatges, perquè la felicitat de les vacances no es compta pels quilòmetres recorreguts, els relats que en fem ni les fotos preses: al final de tot, els que ens omple són les vivències compartides, les pàgines llegides sense pressa, els petits reptes assolits, les sobretaules mandroses i els retrobaments. Les vacances són dies de plans fets, desfets i refets sense recances ni culpes. Segur que ens en quedaran retalls més presents, però no podrem aprehendre la grandesa de totes i cadascuna de les petites vivències delerosament viscudes ni d'aquelles que amb prou feines ens han deixat, aparentment, petja. Perquè les vacances de veritat no es recullen en un àlbum compartit amb estranys, sinó que s'alimenten, voraces, de la necessitat de vagar, deslliurar-nos, compartir, viure... sempre sense presses, però amb la consciència ben desperta per gaudir de les petites descobertes i dels plaers diversos. Les vacances de veritat no tenen preu ni volen escarafalls. N'hi ha prou amb viure-les amb qui més t'estimes. I de recordar-ne els camins recorreguts. Per això, des de la calma d'aquest moment de balanç, renuncio a escriure'n un mosaic pretenciós i forçosament imperfecte: me'n guardo els retalls només per a mi. Perquè són meus i ben meus.

Potser





Pot ser. Sí. Potser només ho sé jo.

Dèries meves que no em duen enlloc...

Però sento aspra la teva veu dolça

I se’m fa quasi estrany quan te m’apropes.


Enyoro els nostres dies de vellut,

quan no érem més que un amor en brut.

Però jo no sóc qui per fer retrets:

Potser ens ha fet mal el temps.


Dèries meves que no em duen enlloc...

Pot ser. Sí. Potser només ho sé jo.