S'acaba agost i ja hi tornem a ser. Es van escolant els darrers dies abans de començar el curs i els sento com una fiblada lleu, talment com si una febrada subtil em fes anar a ralentí malgrat la urgència per fer i desfer. Visc una lenta agonia de sensacions que em trasbalsen fins a fer-me perdre el poc senderi que tinc. Es fa estrany d'explicar el garbuix d'emocions que m'assalten en aquestes hores de compte enrere. De fet, no hi ha gaire res a dir, perquè intentar racionalitzar els impulsos de darrera hora és una batalla poc menys que perduda. Com es pot donar sentit a l'explosiva convivència de la dèria d'enllestir coses a contrarellotge, certa decepció pels propòsits no acomplerts i la necessitat imperiosa d'acomiadar com cal les vacances?
Com es pot donar sentit a la barreja entre el dol pels dies que s'acaben i la il·lusió pels projectes que s'estrenen? Ja ho sé: la vida és això: voler i doler, anhelar i enyorar, acabar i tornar a començar... Una corrua de vivències sovint contradictòries sense solució de continuïtat, que conviuen, se sobreposen, s'enfronten i se suporten.
Val a dir que, si em poso a fer balanç, no tinc raons per penedir-me dels dies d'aquest estiu que ja se'm fon: he viatjat, endreçat, pensat, gaudit, descansat, llegit i, sobretot, he viscut. I tot plegat, en companyia dels qui més m'estimo, la família. Tot això que me n'emporto!
Així que ara em toca fer el cor fort, prendre alè i mirar endavant sense por cap a aquest setembre que s'atansa ple d'obligacions i de promeses.
Que us sigui lleu, també, el retorn a les rutines i que tingueu sort!
Manu Guix versiona "Que tinguem sort" de Lluís Llach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada