A vegades escric versos. Sovint hi recreo amb una veu que no és la meva històries que no he viscut. I, de tant en tant, inconscient, els comparteixo...
Aquests parlen d'una història d'amor i desamor.
Un dia em faré un xarop
de lletres
amb tantes paraules no
dites
i els meus desitjos
ofegats.
I en prendré amb deler a
mans plenes,
per refer l’estima
ferida
cada cop que tu em
deixaràs.
Tossudament reprendré
alè
una vegada rere l’altra:
res de nou al nostre
horitzó...
Res de nou des que et
vaig saber.
M’ofegaré sense esperança
en les nits eixorques
d’amor.
I naufragaré cap a tu:
aigües tèrboles m’hi
arrosseguen.
Tu, diligent o per
atzar,
recolliràs bocins del
buc:
un cor perdut en la
tempesta,
lluny de l’escalf
d’altres mans.
Mai no en sabràs el
perquè:
les silents raons del
naufragi
es perdran en aquesta
boira.
I si mai em
preguntes, perplex,
les raons d’aquest meu
desvari
no trobaràs sinó
desmemòria.
Em fa por oferir-me a tu.
I t’estimo sense que ho
sàpigues,
així, sempre
calladament,
perquè m’aterra el teu
rebuig.
I el meu únic, inútil,
bàlsam
és que no hi paris
esment.
Som amics. Potser n’hi
ha prou.
I no cal esmenar
fal·làcies,
ni jutjar sentiments
incerts.
Sé que sense tu perdo el
nord
i no puc abaixar la
guàrdia
1 comentari:
un poema preciós. felicitats mariàngels
Publica un comentari a l'entrada