24 de juliol del 2018

Lluny de tu / lluny de mi




A vegades escric versos.  Sovint hi recreo amb una veu que no és la meva històries que no he viscut. I, de tant en tant, inconscient,  els comparteixo...  
Aquests parlen d'una història d'amor i desamor.
 
Un dia em faré un xarop de lletres
amb tantes paraules no dites
i els meus desitjos ofegats.
I en prendré amb deler a mans plenes,
per refer l’estima ferida
cada cop que tu em deixaràs.

Tossudament reprendré alè
una vegada rere l’altra:
res de nou al nostre horitzó...
Res de nou des que et vaig saber.
M’ofegaré sense esperança
en les nits eixorques d’amor.

I naufragaré cap a tu:
aigües tèrboles m’hi arrosseguen.
Tu, diligent o per atzar,
recolliràs bocins del buc:
un cor perdut en la tempesta,
lluny de l’escalf d’altres mans.

Mai no en sabràs el perquè:
les silents raons del naufragi
es perdran en aquesta boira.
I si mai em preguntes,  perplex,
les raons d’aquest meu desvari
no trobaràs sinó desmemòria.

Em fa por oferir-me a tu.
I t’estimo sense que ho sàpigues,
així, sempre calladament,
perquè m’aterra el teu rebuig.
I el meu únic, inútil, bàlsam
és que no hi paris esment.

Som amics. Potser n’hi ha prou.
I no cal esmenar fal·làcies,
ni jutjar sentiments incerts.
Sé que sense tu perdo el nord
i no puc abaixar la guàrdia

1 comentari:

antoni cobos ha dit...

un poema preciós. felicitats mariàngels