30 de setembre del 2021

Setembre minvant, curs creixent...

Setembre minvant. Un mes vibrant que a l'institut se'ns ha fet fonedís mentre anàvem omplint l'agenda de tasques i les aules d'alumnes... Aquest any torno a repetir cursos. Potser és que no ho acabo de fer prou bé i em donen l'oportunitat de rescabalar-me'n. No ho sé; em diuen que no, que és perquè confien en mi. Així que torno a acollir els petitons - nerviosos perquè s'estrenen a l'institut- i els grans, no menys nerviosos per la pressió que els suposa atènyer l'objectiu d'entrar al grau que anhelen o de trobar la vocació que mai no han sabut reconèixer. La meva feina sempre és igual, però, alhora, sempre és diferent. Cada classe, cada tutoria, cada moment d'acompanyament són únics. I cada curs hi ha, sortosament, reptes nous per emprendre i per aprendre. Sense aquest dinamisme que ens fa absolutament impensable l'avorriment aquesta feina no seria la mateixa. De fet, avorrits de paperassa, (in)disposicions, lleis, projectes de llei, burocràcia i governants diversos i dispersos, més d'un ja hauria abandonat definitvament el vaixell, fart d'anar a la deriva...

De moment, però, continuarem amb il·lusió; no sense haver constatat -per enèsima vegada en els darrers cursos- que als docents la nostra pròpia administració ens té ben poc respecte:  continua trobant normal enviar globus sonda i fer comunicats de premsa abans d'informar-nos dels canvis, propostes i instruccions. Instruccions, val a dir, que ja hem après a no esperar (i que respectem fins a on el sentit comú ens dicta de fer-ho).

En fi: el curs ja va a tota màquina! Que aquest viatge a Ítaca us sigui lleu! Que trobeu les vostres Ítaques (o les voctres Icàries, tant se val)!


Lluís Llach, "Viatge a Ítaca" (Concert Camp Nou)


23 de setembre del 2021

Ficcions: L'altra (1)

Passaria d’esquitllentes per davant del mirall si el cos em fes cas. Però ja no soc prou àgil i la temptació de clavar-hi una ullada fugaç no acaba de trobar cap excusa per passar de llarg. No vull, però, malgrat tot, miro. I sento una esgarrifança que gairebé em paralitza. La imatge que la meva vista minvada em retorna  em fa intuir el que sempre he temut: no soc ella, però el pòsit dels anys em fa reconèixer en aquell reflex algun detall indefinit que me la fa dolorosament present. Un dolor que no és d’enyorança. Un dolor que no és de dol. No m’hi assemblo. Gens, diuen. I sempre havia estat tan alliberador saber-ho! De fet, mai no he volgut assemblar-m’hi. Mai. I sempre m’havia fet feredat arribar a aquest punt de reconeixença feridora, per subtil i fugaç que sigui.  

La mare mai no em va estimar. Sé que s’hauria estimat més que jo fos l’altra. Que me n’hagués anat jo, i no ella… I jo, per més que la idea em corqui, no estic gens segura d’haver-la estimat. Potser perquè mai no hi va haver cap amor al qual poder correspondre.