Setembre minvant. Un mes vibrant que a l'institut se'ns ha fet fonedís mentre anàvem omplint l'agenda de tasques i les aules d'alumnes... Aquest any torno a repetir cursos. Potser és que no ho acabo de fer prou bé i em donen l'oportunitat de rescabalar-me'n. No ho sé; em diuen que no, que és perquè confien en mi. Així que torno a acollir els petitons - nerviosos perquè s'estrenen a l'institut- i els grans, no menys nerviosos per la pressió que els suposa atènyer l'objectiu d'entrar al grau que anhelen o de trobar la vocació que mai no han sabut reconèixer. La meva feina sempre és igual, però, alhora, sempre és diferent. Cada classe, cada tutoria, cada moment d'acompanyament són únics. I cada curs hi ha, sortosament, reptes nous per emprendre i per aprendre. Sense aquest dinamisme que ens fa absolutament impensable l'avorriment aquesta feina no seria la mateixa. De fet, avorrits de paperassa, (in)disposicions, lleis, projectes de llei, burocràcia i governants diversos i dispersos, més d'un ja hauria abandonat definitvament el vaixell, fart d'anar a la deriva...
De moment, però, continuarem amb il·lusió; no sense haver constatat -per enèsima vegada en els darrers cursos- que als docents la nostra pròpia administració ens té ben poc respecte: continua trobant normal enviar globus sonda i fer comunicats de premsa abans d'informar-nos dels canvis, propostes i instruccions. Instruccions, val a dir, que ja hem après a no esperar (i que respectem fins a on el sentit comú ens dicta de fer-ho).
En fi: el curs ja va a tota màquina! Que aquest viatge a Ítaca us sigui lleu! Que trobeu les vostres Ítaques (o les voctres Icàries, tant se val)!
Lluís Llach, "Viatge a Ítaca" (Concert Camp Nou)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada