4 d’octubre de 2021

Ficcions: L'altra (2)


Va trucar a la porta exhaust, absolutament derrotat després d’una travessa agònica. Li pesaven la pols enganxada a les sabates, la suor acra, la brutícia acumulada, les pelleringues que el mig vestien; però encara li pesava molt més la incertesa després de tots aquells mesos inacabables. Primer al front, després al camp de treball. Lluny de casa, lluny de la dona, lluny de la filla… Sol. Brut. Embordonit per una guerra que ho havia esguerrat tot. Esglaiat encara pel neguit de no saber si en aquella batalla descarnada prop del riu alguna bala del seu fusell havia pogut impactar al cos del germà petit. Perquè l’atzar els havia dut a fronts oposats… I en Quim, el pobre Quimet, només era un nen quan el van cridar al front.
Aquella matinada freda en Joan feia molt de temps que havia perdut el compte dels dies lluny del seu món. Per força. Instint de supervivència. Només sabia que havia de trobar la forma de tornar. Com fos. Per poder petonejar la nena i fer-li totes les festes que li devia, per recuperar -quina fal·làcia!- el temps perdut, el temps que aquella guerra els havia manllevat.

No sabia ni com, però era allà, palplantat davant la porta de casa. Arraulit, mig amagat i trucant fluix amb els dits encarcarats de fred. Sense esma perquè estava esgotat, però encara més perquè estava esglaiat. Havia aconseguit arribar. Però just ara se li feia més present que mai la por; por per si algú del veÏnat el veia i el delatava; una por que esdevenia pànic davant la possibilitat que no hi hagués ningú rere el batent que el reconegués.

Mirava el rellotge nerviosament, com si en aquell instant importés gaire l’hora, segurament admirat d’haver-lo pogut conservar enmig del calvari.



[...]




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?