Ficcions: L'altra (4)

 

Ja feia una colla de dies que arrossegava els peus com una ombra per aquella casa fosca que el tornava a acollir, per força, sense escarafalls, de manera furtiva i silenciosa. 

 

En Joan havia tornat com un espectre i malvivia com a tal. Calia continuar amagat, fer el que fos per no cridar l’atenció de ningú. Ell no existia. La vida havia de fer el seu curs, com si res, com si no hi fos.

 

Encara tenia ben viu l’instant en què la porta de casa es va entreobrir aquella matinada freda. La dona, l’Adela, havia  tardat una bona estona a arrossegar els peus fins allà per atendre els trucs tímids d’en Joan. De fet, ell ja estava a punt d’entornar-se’n boscos enllà, amb l’ànima als peus per l’esforç inútil, quan va sentir grinyolar les xarneres. De primer, l’Adela va arrufar el nas i es va retirar instintivament. Aquella figura bruta, escabellada, esparracada i pudenta que tenia palplantada davant la porta feia més por que goig. Però, malgrat la basarda del primer moment, va reconèixer un espurneig familiar en aquells ulls abatuts. I va esbatanar la porta mentre reprimia un xiscle i se li llançava al coll. Era ell. Una ombra del que havia estat; pell i ossos mal engiponats…

Els primers dies van ser els més difícils. Li va costar molt de dur aquella vida d’espectre, sempre reclòs dins de casa. Per descomptat no li va passar mai pel cap d’intentar sortir-ne. No es podia refiar de ningú. Ni tan sols es permetia la temeritat d’acostar-se a la finestra. Els finestrons sempre estaven mig closos, per por que algú el pogués escallimpar. De fet, de dia pràcticament feia vida sota el llit. Només en sortia de nit, quan les finestres eren ben tancades i barrades. Aleshores es refeia una mica i explicava alguns records dels mesos de guerra passats lluny de tots. Però tot eren sempre històries banals: les cicatrius de tot el que acabava de viure li feien massa mal. S’estimava més explicar facècies i asseure’s a la falda la nena, que el mirava embadalida amb aquells ullassos innocents.—”Arri, arri, tatanet, que demà irem a Mollet…” —cantava fluixet en Joan. I la nena, ben enriolada, mai no en tenia prou:  — “més, papa, més!”   

La Júlia, pobreta, els primers dies se’l mirava ben espantada. Amb prou feines el reconeixia. Aquell home barbut i sec. Si no fos per les cançons que li cantava a cau d’orella! Ara ja se l’havia tornat a fer seva. La Julieta, la nineta dels seus ulls. La seva raó de viure. Havia entès el joc: no podia explicar a ningú que el papa vivia sota el llit del quarto dels avis.