14 de setembre del 2014

15 de setembre: pessigolles a l'estómac.

Demà comença el curs per a milers d'escolars (i  famílies!). Alguns, sobretot els més petits, esperen amb candeletes el moment de retrobar  els companys i/o els llibres; altres -no ens enganyem- ho veuen venir mandrosament o ho senten directament com una amenaça indefugible. Els mestres i professors ja fa dies que escalfem motors i els preparem el terreny perquè la rebuda no sigui un mer tràmit després del punt i apart forçat de l'estiu. I intentarem ser còmplices de les famílies, especialment, per tal que aquells que comencen demà la secundària plens d'incerteses i expectatives -en Roger, el meu fill, demà serà un d'aquests- no trobin massa fort el salt de paràgraf.
I, com que la història es repeteix tossudament, tornaran siusplau per força a les aules alumnes perduts, responsables, desmotivats, estudiosos, il·lusionats, patidors, insuportables, modèlics, discrets o que, per bé o per mal, es fan notar. I reprendrem o encetarem centenars de reptes que ens empenyeran endavant, amb les famílies de costat o, millor encara, liderant el procés.
Sentirem, uns i altres, pessigolles a l'estómac; compartirem torbament i desfici a parts iguals (voler i doler!), com si ens esperés una primera cita  i ens paralitzés l'angoixa de la imperícia. De fet, per a molts serà , certament, una primera cita. I, encara que uns i altres ens fem els desmenjats com si no ens hi anés res, fins i tot els més experimentats volem fer bona impressió. Per això aquest vespre prepararem la bossa amb cert neguit per por de no oblidar-nos de posar-hi res: motivació, confiança, delit, molts dubtes i, sobretot, il·lusió per aprendre cada dia. No importa la dosi, però és bàsic que mai no n'hi falti. 

BON INICI DE CURS!

10 de setembre del 2014

A Figueres no hi ha Mirinda (però hi ha altres coses)

Curs nou, tramuntanada nova... 
(I com que fa uns dies en Luismi em deia que no tramuntanejo gaire, doncs au: va per tu!)

No, amic Luismi: per aquestes contrades no en tenim, de Mirinda! Fa anys que se n'ha perdut la mena. Així que pots continuar eixamplant aquest deute pendent que (sospito) tens amb uns quants centenars de conciutadans ben confiat que, si més no a curt termini, no ens el podràs pagar. Alguns acceptaríem qualsevol succedani amb tal d'alliberar-te del pes del deute, però si així ja dorms tranquil... ¡Tú sí que sabes!

En aquesta"ciutat" amb els fums pujats (orgullosa del seu títol), però tan plena de virtuts i de defectes com qualsevol altra, tenim moltes altres coses. A la nostra ciutat florida (llegeixis en els dos sentits de la paraula) no hi ha Mirinda, però ens ofereix moltes altres coses: algunes, prou excepcionals, són inherents a la ciutat; d'altres, per bé o per mal, són factors comuns amb moltes altres vil·les i ens fan ben poc originals. Ja se sap: no podríem ser qui som i com som si obviéssim la tramuntana o si oblidéssim que la proximitat de la frontera ens ha fet terra de pas i d'acollida a parts iguals i ens ha anat transfigurant des de sempre. Però mantenim ben viu encara aquell sentit de l'humor, entre la ironia, el tantsemenfotisme i el causticisme, que fa de mal entendre enllà de l'Empordà. 

Sospito que és aquest nostre tarannà, que ens fa semblar una mica de tornada de tot, el que explica que siguem capaços de conviure en una ciutat plena de "regalets" (gentilesa d'amos de mascota poc cívics), rates, ferums variades i "distraccions" acústiques de tota mena. O és això, o bé l'aroma de marihuana que ens empudega de gratis l'aire ens està començant a afectar massa. 

Salut!


I, a falta de Mirindes,  Mirindas asesinas


4 de setembre del 2014

Bye, bye?

Adéu, vacances! Aquest any us he viscut intensament.
Els comiats sempre són difícils, així que miraré de no allargar-ho massa: bon vent i barca nova! De fet, vaig a deshora: ja fa uns dies que ens hem deixat, encara que estem en aquell punt del voler i doler. 
Ja se sap que els primers dies després de les vacances tendeixen a ser costeruts i mandrosos perquè ens recreem massa, potser, en el record del que deixem enrere i ens fa por afrontar de nou la rutina. Però la memòria del que hem viscut pot ser un bon bàlsam. Qui no es consola és perquè no vol. Així que no seré tan ruca de lamentar que s'hagin acabat les vacances i perdre de vista tot el que he viscut i gaudit en les setmanes de (suposada) desconnexió: totes les pàgines llegides i rellegides, les passejades, les converses, els àpats sense cronometrar el temps, els retrobraments, les descobertes, els petits reptes... les hores passades posant ordre, fent endreça, pintant, planificant... Res gaire diferent del que intento fer estones durant la resta de l'any, però tot viscut amb més temps i intensitat.
Segur que, ben mirat, és millor dir: "Tornem-hi", que no pas recrear-nos en l'adéu mentre ens llepem unes ferides que no existeixen.
Així doncs, obro de nou la paradeta! I  miraré d'anar-hi abocant gènere nou cada setmana.