D'aquí a unes hores començarem a enfilar els dies i les promeses d'un altre any esmunyedís. I ho farem, tossudament, amb l'esperança que sigui millor que el que ara acomiadem. No ens farem grans propòsits: fa anys vam fer ben nostra la dita que qui tot ho vol, tot ho perd. La saviesa dels avis feta nostra. Així que tornarem als nostres petits i més aviat modestos propòsits, sense massa escarafalls. Al cap i a la fi no podem pas queixar-nos de com es porta la vida amb nosaltres. "Viu i deixa viure" podria ser un bon lema per anar passant per aquesta vida que indefugiblement se'ns escurça a cada pas, però que a cada pas, també, ens ofereix nous reptes, per minsos que ens puguin semblar. I ens hi agafarem amb força i il·lusió per continuar trescant per camins inconeguts o per trepitjar amb fermesa els que ja hem fet i refet innombrables vegades. La vida és això: buscar la llum a l'horitzó després de cada posta, esperar l'albada després de cada nit de fosca, despertar dels malsons per córrer sempre a atrapar somnis... Aviem les penes i fem de la il·lusió divisa!
Un altre Nadal que ens toca passar a casa, recollits i sense excessos... Reposarem de tot i de res mentre ens hi adaptem. Perquè ens ha tocat viure temps desconcertants, que ens posen a prova i ens limiten. Però el que no tenim limitat és la capacitat de somniar. Fem-ho, doncs, a l'espera de dies millors, sense oblidar que els dies feliços en gran mesura ens els fem nosaltres, amb la nostra actitud.
Continuo sent professora de secundària. O, si més no, això diu a la meva nòmina. Es veu que cobro per a això, que és per al que em vaig preparar i vaig opositar. Tanmateix, i sense que sigui res d'extraordinari, en una sola hora de classe puc acabar desplegant una multiplicitat de facetes gairebé marejadora. I, creieu-me, ho faig sense tenir superpoders, encara que no descarto que n'acabi desenvolupant algun després de tantes hores de trinxeres a les aules...
Avui podria ser un dia qualsevol. Posem-hi que tornem de l'esbarjo i entro a una aula de 1r d'ESO. Ben decidida, aconsegueixo obrir-me pas entre la munió d'alumnes que fan pinya davant la porta de l'aula frisant per entrar. Obro la porta i surto indemne de l'allau, però abans d'arribar a la taula ja n'hi ha quatre o cinc que, tal com han entrat, tornen a sortir esperitats perquè s'han oblidat de fer pipi, tenen la cantimplora d'aigua buida, han d'anar a buscar paper per mocar-se o han deixat la jaqueta abandonada a qualsevol racó del pati. Primer bufo. Tot seguit, respiro fondo i compto fins a deu. Primer avís perquè tothom corri a lloc. Amb sort, en un parell de minuts més aconsegueixo que tothom estigui més o menys endreçat. Una colla tenen el material a punt. Entremig de tots, un despistat negant l'evidència: "-què fas aquí, si no toca català?". Els companys el contradiuen, però ell es posa farruc. Acaba descobrint que és dijous i que, efectivament, toca català. Primer assalt.
El segon no comença gaire millor: n'hi ha que continuen sense treure res de la motxilla. Espero. Mentre vaig donant instruccions de la feina que farem, vaig anotant, com sempre, a la pissarra data i "ordre del dia" (és a dir: què s'ha de fer). Constato que els llibres i llibretes no han sortit encara solets de totes les motxilles i recordo als despistats que potser els n'haurien de treure ells. I ràpidament, si pot ser. Alguns més riuen. I curiosament també, sempre n'hi ha algun dels que riu que no ha agafat el llibre que toca o que tot just comença a buscar la clau de l'armariet per anar a buscar el material! Paciència! "-Quin dia és?", -"Què s'ha de fer?", -"Què toca?", -"Puc anar al lavabo?", -"En P. m'està mirant i em fa riure!", -"Em fa mal el dit petit de la mà dreta!", "Quant falta per Nadal?"...
Tot està escrit a la pissarra. L'assenyalo amb vehemència. Empasso saliva. Al fons, el de sempre fa poc menys que acrobàcies damunt la cadira. Mai no sé si seu, jeu, escala o fa el pi. Prefereixo no dir res perquè no se n'adoni ningú més, que encara li sortiran competidors. Ja he hagut de recordar set o vuit vegades que la mascareta s'ha de dur ben posada. El que no para de queixar-se perquè no hi ha silenci és, justament, el que no calla mai. La M. no para de bufar i en R. es queixa que el sol el molesta (avui, que està ben ennuvolat!).
Enmig d'un ordre més aviat precari aconsegueixo que vagin repassant el text del dictat que toca fer avui. Els he anat repartint la llibreta de dictats. Ja temo el tercer assalt. Començo per recordar que han d'escriure amb bolígraf i que enmig del dictat no és el moment oportú per aixecar-se a llençar un paper a la paperera o per anar a fer punta al llapis. Riuen, però no hi ha dia que no em trobi algú que té una "urgència" d'aquest estil enmig del dictat.
No us explico com segueix la sessió perquè ja estic esgotada només de pensar-ho i no us voldria encomanar l'esgotament... Només us avanço que aconsegueixo superar els diferents assalts. Jo soc més tossuda i persistent que ells. De moment.
Benvinguts, passeu, passeu...
Jaume Sisa, "La nit de Sant Joan"
(Sí, ja sé que encara no hi som, però l'objectiu és arribar sans i estalvis a la revetlla de Sant Joan!)
Hi hem tornat. I hem passejat civilitzadament enmig d'aquells carrers ben arrenglerats, de geometria lineal i avingudes planeres. Aquell jardí endreçat que acull records i rememora la nostra caducitat indefugible. I com els altres anys no hem pogur evitar aturar la mirada davant cognoms coneguts, fotos destenyides, mausoleus de famílies, il·lustres o tan sols pedants, i làpides decadents que fa anys que ningú amanyaga. Avui hi hem tornat, i ens ha acollit la fredor just estrenada d'una tardor romancera que no volia acabar d'arribar. Un dia gris per retrobar-nos al vell/bell passeig del cementiri. I tot segueix allà: les històries passades, les llàgrimes vessades, les paraules no dites, les promeses incomplertes, les esperances estroncades, la certesa del que tard o d'hora vindrà...
Ja feia una colla de dies que arrossegava els peus com una ombra per aquella casa fosca que el tornava a acollir, per força, sense escarafalls, de manera furtiva i silenciosa.
En Joan havia tornat com un espectre i malvivia com a tal. Calia continuar amagat, fer el que fos per no cridar l’atenció de ningú. Ell no existia. La vida havia de fer el seu curs, com si res, com si no hi fos.
Encara tenia ben viu l’instant en què la porta de casa es va entreobrir aquella matinada freda. La dona, l’Adela, havia tardat una bona estona a arrossegar els peus fins allà per atendre els trucs tímids d’en Joan. De fet, ell ja estava a punt d’entornar-se’n boscos enllà, amb l’ànima als peus per l’esforç inútil, quan va sentir grinyolar les xarneres. De primer, l’Adela va arrufar el nas i es va retirar instintivament. Aquella figura bruta, escabellada, esparracada i pudenta que tenia palplantada davant la porta feia més por que goig. Però, malgrat la basarda del primer moment, va reconèixer un espurneig familiar en aquells ulls abatuts. I va esbatanar la porta mentre reprimia un xiscle i se li llançava al coll. Era ell. Una ombra del que havia estat; pell i ossos mal engiponats…
Els primers dies van ser els més difícils. Li va costar molt de dur aquella vida d’espectre, sempre reclòs dins de casa. Per descomptat no li va passar mai pel cap d’intentar sortir-ne. No es podia refiar de ningú. Ni tan sols es permetia la temeritat d’acostar-se a la finestra. Els finestrons sempre estaven mig closos, per por que algú el pogués escallimpar. De fet, de dia pràcticament feia vida sota el llit. Només en sortia de nit, quan les finestres eren ben tancades i barrades. Aleshores es refeia una mica i explicava alguns records dels mesos de guerra passats lluny de tots. Però tot eren sempre històries banals: les cicatrius de tot el que acabava de viure li feien massa mal. S’estimava més explicar facècies i asseure’s a la falda la nena, que el mirava embadalida amb aquells ullassos innocents.—”Arri, arri, tatanet, que demà irem a Mollet…” —cantava fluixet en Joan. I la nena, ben enriolada, mai no en tenia prou: — “més, papa, més!”
La Júlia, pobreta, els primers dies se’l mirava ben espantada. Amb prou feines el reconeixia. Aquell home barbut i sec. Si no fos per les cançons que li cantava a cau d’orella! Ara ja se l’havia tornat a fer seva. La Julieta, la nineta dels seus ulls. La seva raó de viure. Havia entès el joc: no podia explicar a ningú que el papa vivia sota el llit del quarto dels avis.
Torno a obrir el calaix de la tauleta de nit. Ja fa molts anys que vaig aprendre a dormir a batzegades i em prenc els intervals d’insomni amb calma. Va amb el fet de ser vella, això! Sé que, tard o d’hora, les meves parpelles cansades es tornaran a agemolir sota el pes de la son, que acabarà tornant. Cada nit és així. Com una lletania. Mentrestant, però, a vegades rumio. Prou que intento no deixar-me portar pels pensaments per no acabar de desvetllar-me, però hi ha nits que l’enyorança em venç. Aleshores palpo dins el calaix fins que trobo el rellotge del pare. He perdut el compte dels anys que fa que va deixar de marcar les hores. Tant se val. El rellotge vell va sobreviure amb ell el calvari de la guerra. Per això no se’n va voler desempallegar mai. Era l’únic testimoni de les calamitats viscudes en aquell camí de tornada del qual mai no va voler parlar. La tornada de tot i de res, deia sempre… I no el trèiem d’aquí.
De joveneta em fascinava aquell rellotge d’esfera nacarada i caixa de plata. Tenia una cadena gruixuda que li penjava de la butxaca del pantalons, sempre ben planxats, que era molt presumit! El darrere del rellotge era tot gravat amb flors i unes inicials recargolades. Però no eren les del seu nom. Coses d’avantes, deia. I no el trèiem d’aquí…
Jo devia tenir uns quinze anys quan el rellotge del pare va dir prou. Un dia va anar a caçar bolets i va tornar amb el cistell ple d’ous de reig. Quin goig que feia! Però el pare no estava gens satisfet: el rellotge se li havia aturat enmig de les sureres. No sabria dir si estava trist, enfadat, o una barreja de les dues coses, però no se’n sabia avenir que no anés.
Va mirar de fer-lo arreglar, però no hi va haver res a fer. Prou que, tossut com era, el va dur a tots els rellotgers de la comarca: no tenia remei; la maquinària s’havia rovellat. Tot i així, van passar anys abans no se’n va poder separar. Era curiós veure’l amb el rellotge de polsera lluent al canyell i la cadena del vell rellotge penjant de la butxaca, com una relíquia muda d’un temps intocable i d’uns fets innombrables.
Jo no he pogut descobrir els secrets que amagava el vell rellotge. Tampoc no vaig voler furgar mai en els records del pare. El dia que va estar preparat per a separar-se’n, me’n va fer ofrena. Sabia que el cuidaria. I jo l’he guardat fins avui com un tresor.
I, ara, aquell rellotge de butxaca que sempre va mantenir el secret del seu origen em parla del pare, que fa tants anys que ja no hi és...
Avui no em digueu gaire res... La veïna de dalt ha decidit acabar la festa de matinada amb els seus amics al pis Mira que bé! Atès el rebombori, devien anar mitjanament "perjudicats" perquè tot els queia de les mans. Ara deuen dormir encara, pobrets!
Com que sóc prou temerària, després de llevar-me d'hora sense voler i fer feina revisant textos argumentatius (quin remei!) contra la pena de mort, he decidit barallar-me amb la funda nòrdica per encabir-hi el farcit No ha estat fàcil, però he sortit relativament indemne del combat. Això sí, baldada.
Mentrestant, la nova bestiola del barri -on diu que tothom pot/ha de tenir gossos?- ens va amenitzant la festa amb lladrucs aguts i persistents, d'aquells que fan perdre el senderi . I, de tant en tant, s'afegeixen al sarau altres bèsties del veïnat. Avui l'etiqueta "pet friendly" no m'escauria gens.En fi: no és una postal gaire bucòlica per a un dia suposadament festiu, però ja miraré de trobar-hi algun al·licient perquè el desenllaç s'assembli més a la foto que acompanya aquesta reflexió malhumorada.
Va trucar a la porta exhaust, absolutament derrotat després d’una travessa agònica. Li pesaven la pols enganxada a les sabates, la suor acra, la brutícia acumulada, les pelleringues que el mig vestien; però encara li pesava molt més la incertesa després de tots aquells mesos inacabables. Primer al front, després al camp de treball. Lluny de casa, lluny de la dona, lluny de la filla… Sol. Brut. Embordonit per una guerra que ho havia esguerrat tot. Esglaiat encara pel neguit de no saber si en aquella batalla descarnada prop del riu alguna bala del seu fusell havia pogut impactar al cos del germà petit. Perquè l’atzar els havia dut a fronts oposats… I en Quim, el pobre Quimet, només era un nen quan el van cridar al front. Aquella matinada freda en Joan feia molt de temps que havia perdut el compte dels dies lluny del seu món. Per força. Instint de supervivència. Només sabia que havia de trobar la forma de tornar. Com fos. Per poder petonejar la nena i fer-li totes les festes que li devia, per recuperar -quina fal·làcia!- el temps perdut, el temps que aquella guerra els havia manllevat.
No sabia ni com, però era allà, palplantat davant la porta de casa. Arraulit, mig amagat i trucant fluix amb els dits encarcarats de fred. Sense esma perquè estava esgotat, però encara més perquè estava esglaiat. Havia aconseguit arribar. Però just ara se li feia més present que mai la por; por per si algú del veÏnat el veia i el delatava; una por que esdevenia pànic davant la possibilitat que no hi hagués ningú rere el batent que el reconegués.
Mirava el rellotge nerviosament, com si en aquell instant importés gaire l’hora, segurament admirat d’haver-lo pogut conservar enmig del calvari.
Setembre minvant. Un mes vibrant que a l'institut se'ns ha fet fonedís mentre anàvem omplint l'agenda de tasques i les aules d'alumnes... Aquest any torno a repetir cursos. Potser és que no ho acabo de fer prou bé i em donen l'oportunitat de rescabalar-me'n. No ho sé; em diuen que no, que és perquè confien en mi. Així que torno a acollir els petitons - nerviosos perquè s'estrenen a l'institut- i els grans, no menys nerviosos per la pressió que els suposa atènyer l'objectiu d'entrar al grau que anhelen o de trobar la vocació que mai no han sabut reconèixer. La meva feina sempre és igual, però, alhora, sempre és diferent. Cada classe, cada tutoria, cada moment d'acompanyament són únics. I cada curs hi ha, sortosament, reptes nous per emprendre i per aprendre. Sense aquest dinamisme que ens fa absolutament impensable l'avorriment aquesta feina no seria la mateixa. De fet, avorrits de paperassa, (in)disposicions, lleis, projectes de llei, burocràcia i governants diversos i dispersos, més d'un ja hauria abandonat definitvament el vaixell, fart d'anar a la deriva...
De moment, però, continuarem amb il·lusió; no sense haver constatat -per enèsima vegada en els darrers cursos- que als docents la nostra pròpia administració ens té ben poc respecte: continua trobant normal enviar globus sonda i fer comunicats de premsa abans d'informar-nos dels canvis, propostes i instruccions. Instruccions, val a dir, que ja hem après a no esperar (i que respectem fins a on el sentit comú ens dicta de fer-ho).
En fi: el curs ja va a tota màquina! Que aquest viatge a Ítaca us sigui lleu! Que trobeu les vostres Ítaques (o les voctres Icàries, tant se val)!
Passaria d’esquitllentes per davant del mirall si el cos em fes cas. Però ja no soc prou àgil i la temptació de clavar-hi una ullada fugaç no acaba de trobar cap excusa per passar de llarg. No vull, però, malgrat tot, miro. I sento una esgarrifança que gairebé em paralitza. La imatge que la meva vista minvada em retorna em fa intuir el que sempre he temut: no soc ella, però el pòsit dels anys em fa reconèixer en aquell reflex algun detall indefinit que me la fa dolorosament present. Un dolor que no és d’enyorança. Un dolor que no és de dol. No m’hi assemblo. Gens, diuen. I sempre havia estat tan alliberador saber-ho! De fet, mai no he volgut assemblar-m’hi. Mai. I sempre m’havia fet feredat arribar a aquest punt de reconeixença feridora, per subtil i fugaç que sigui.
La mare mai no em va estimar. Sé que s’hauria estimat més que jo fos l’altra. Que me n’hagués anat jo, i no ella… I jo, per més que la idea em corqui, no estic gens segura d’haver-la estimat. Potser perquè mai no hi va haver cap amor al qual poder correspondre.
Visc la calma imposada d'agost. Vaig enfilar el mes sense grans pretensions, assedegada de calma i de camins per trescar. Un objectiu senzill: evitar gernacions humanes; buscar recers; tancar els ulls a la feina i endegar, per fi, algun projecte sempre aparcat per por, per mandra o per indecisió... Qui fos capaç de saltar al buit segura que la ingravidesa et sostendrà!
El meu agost és temps de lectures compulsives, de caminades per corriols, marges i prats, d'horaris anàrquics i de família. Dies amb flaire d'hort i de fruites dolces, de terra eixuta i d'aigua salada, d'ombres generoses i de solanes feixugues. Dies per gaudir a taula, per compartir, per oblidar el so insolent del despertador i per retrobar-me amb qui soc. Dies d'agost aprofitats per revisitar els paisatges coneguts de cada estiu, per trepitjar-ne alguns de nous o per descobrir-ne a través dels relats escollits, ja siguin propers o remots.
I, amb tot, costa deixar de banda aquella fal·lera per deixar abans no acabi el mes els armaris endreçats, les parets pintades, els papers arxivats i l'esperit asserenat.
Sortosament, però, l'agost es temps per recuperar l'alè i agafar de bell nou l'impuls per continuar. Sort n'hi ha, de la calma d'agost!
Lang Lang plays Chopin Etude Op.10 No.3 in E Major at The Berlin Philharmonic.
Sé prou que els meus vespres d'estiu no serien el mateix si no tingués l'opció d'escapar una estona per agafar aire i esbargir-me de les cabòries. Necessito fugir de la soledat relativa dins les quatre parets que m'envolten a casa per retrobar-me en la soledat conscient del fer camí a l'aire lliure.
M'agrada sortir a encalçar el sol ponent i sentir-me respirar, conscient que no l'atraparé mai. O endevinar-lo rere els núvols en dies grisos. M'agrada sentir-me el cor palpitant mentre trepitjo amb fermesa el camí. M'agrada anar sumant passes endavant mentre el meu cap fuig imprevisiblement enllà. Perquè aquests instants em regalen motius, raons, inspiració i vida. Segurament la clau de tot és mirar de saber gaudir de la grandesa de les coses petites que ens envolten.
No busco grans metes. Només sentir-me viva i reconciliar-me amb les meves contradiccions. Mai no he buscat la perfecció en res, només tenir reptes per anar sumant i per continuar fent camí en la meva soledat ben acompanyada. No és això, de fet, el que ens fa sentir plens? Sentir-nos créixer com a individus mentre compartim etapes del camí i fem via en paral·lel amb els nostres. Tot s'ha de dir, però: la majoria de les vegades caminem plegats, confluint i compartint delits i neguits. Sempre va bé tenir algú al costat que t'impedeixi caure quan ensopegues o que et previngui d'un mal pas. Per això encara gaudeixo més de les meves passejades quan la soledat és compartida amb la família.
Deu de juliol. Miro enrere i et veig, acabada de néixer, als meus braços. Vas voler fer-ne via de treure el nas al món, decidida com sempre has estat. Acabaves de convertir en Roger, oficialment, en germà gran. Aquest germà que adores, en qui t'emmiralles i amb qui comparteixes confidències, i que era immensament feliç de veure't i abraçar-te. Ja podia presumir de germaneta! Eren les deu i set minuts d'un deu de juliol fresquet quan vas obrir els ulls al món. I en un tres i no res et vaig tenir als braços: menudeta, cara rodona, dits llargs i ungles perfectes. Reposaves plàcidament. La meva Jana. La nostra Jana. Poc a poc vam anar descobrint un remolí de vitalitat i il·lusió que se'ns ha anat fent gran. Ja no ets una nena, però mantens l'essència del que sempre t'ha definit: inquietud, simpatia, sociabilitat, implicació generositat, alegria, responsabilitat... També tens, òbviament, les teves cosetes, només faltaria! I algunes se t'accentuen per l'adolescència. Però en el balanç continuen guanyant les virtuts que et fan tan especial i estimada. Segur que sabràs mantenir el magnetisme de la teva personalitat sense deixar de ser mai tu: ferma i decidida, però sempre atenta als que t'envolten.
Avui
en sumes un més a la teva majoria d’edat amb prou feines usada.
L’any de la pandèmia no ens ho ha posat fàcil... Però, tot i
així, tu has superat amb escreix la prova: fa dos dies que has tancat
el teu primer any d’universitari, un curs híbrid i estrany en què
amb prou feines has pogut tastar què representa aquest pas. Però te
n’has sortit, i molt bé, malgrat les incerteses, els sacrificis i un panorama a priori
poc estimulant. Has après molt més del que et penses! N’estem orgullosos. I ara que ja has enfilat bé el
camí i les perspectives són diferents, no tenim cap dubte que al
proper curs encara li trauràs més suc! A les aules i, sobretot, a
la vida que t’espera (a Barcelona, a l’Empordà o a on sigui).
Tens
altres reptes per assolir o per embastar, si més no. Sempre n'hi haurà. Són reptes
teus, i ben teus, però t’hi continuarem fent costat.
Mentrestant,
ara i sempre, treballa per les teves il·lusions, continua
formant-te, gaudeix dels amics i de la família, esforça’t, sigues
agraït pel que tens i lluita pel que vols!
La
vida no és un regal, però s’ha de saber viure com si ho fos i
treure-li tot el suc. Endavant, sempre sumant!
Aquests dies em toca de dir-vos adeu, a vosaltres, les meves floretes d'aquest curs, als putxinel·lis que heu hagut d'aprendre amb mi aquest any estrany. Un parèntesi fins al curs vinent, en què espero tornar a ensopegar amb vosaltres pels passadissos del nostre "submarí" del Monturiol... Ara us toca gaudir d'un descans ben merescut, I continuar fent camí, sempre endavant!
Gràcies per tot el que m'heu ensenyat. Perquè, ja m'ho heu sentit dir prou vegades, jo he après al vostre costat tant o més del que espero que vosaltres hagueu après al meu. Espero que més enllà de les normes d'accentuació, les característiques dels textos explicatius, les categories gramaticals o la interpretació dels enunciats, us hagueu quedat, sobretot, amb les ganes d'aprendre, de descobrir, de potenciar els vostres punts forts i de superar els vostres punts dèbils. I que hagueu descobert la riquesa de viure i conviure amb la diversitat, amb maneres de fer diverses, amb dies bons i dies dolents... En definitiva: que hagueu crescut com a persones civilitzades, respectuoses i amb criteri.
Seré feliç si un dia, temps a venir, m'atureu en qualsevol lloc i em recordeu que alguna cosa del que us he intentat transmetre a l'aula ha quedat en vosaltres i us ha servit per anar endavant.
Un petonàs (emmascarat) a tots i a totes!
(Mentre esperem veure'ns les cares algun dia, més proper que llunyà)
Juny. Un cop arribats a aquest punt del calendari, com qualsevol docent mínimament lliurat a la seva tasca, ja no sé si soc persona. Però en farem prou amb alguns dies intermitents d'aquestes setmanes sense corregir tasques per recuperar l'alè perdut i tornar-hi: reprendre avaluacions, fer endreça de taules i prestatges, carpetes físiques i virtuals, sobreviure a sortides i activitats de final de curs, completar memòries, triar llibres i materials, repartir grups i matèries, fer entrevistes, planificar nous projectes... Res de nou per aquesta banda. Potser estem una mica més atropelladots i amb les ulleres més marcades aquest curs -la mascareta no hi ajuda gaire i la manca de criteris dels de més amunt tampoc-. Tranquils, doncs: continuarem fent teràpia de grup, i santes pasqües!
La novetat d'aquest any és que es veu que som personal essencial. I ho som tant i tant que després de començar-nos a vacunar fa quatre mesos, ara ens envien a ballar la conga a les cues del centre de vacunació de la capital, tots ben juntets amb els altres "essencials". A final de curs. Allà això dels "grups bombolla" no es porta. Però, a més, com que es veu que som tan estupends, ens ofereixen la possibilitat de triar si volem combinar vacunes o ens estimem més mantenir-nos fidels a la menystinguda AZ. Ei! que alguns encara estem intentant no fer-nos mal fent PIs i desxifrant el munt de sigles i acrònims que ens amenitzen, cada curs amb variants i significats canviants, la tasca de programar, fer classes, atendre diversitats múltiples i sobreviure! Segur que tenim prou criteri per decidir aquestes coses? Ja s'agraeix aquesta confiança cega en la capacitat dilucidatòria dels nostres gremis, però no caldria, que, a aquest pas, ens haurem de posar la vacuna nosaltres. Amb tutorial, o sense! Senyors: que la majoria l´única similitud que tenim amb el gremi sanitari és que sabem llegir i interpretar lletra "de metge" com els farmacèutics!
Ah! I no oblidem que hi ha de tot a la vinya del Senyor. Gent amb aptituds i actituds ben diverses. I sense PI. També (per descomptat!), al nostre essencial gremi!
Que un dia no hi serem, i els nostres afanys només seran fum, confosos entre la boira del temps, dels passats viscuts i d'un present deixatat. Tant se val... Això serà un demà indefinit, més enllà de l'avui que vivim sense parar-hi gaire esment. Mentrestant, passa la vida, que ens agombola, encara que sigui, de vegades, a contrapel.
Carpe diem! Cal que ens atrevim a viure, encara que a estones ens faci mal, perquè aquesta cursa només la farem una vegada. I hi ha tants motius per viure-la, sentir-la, beure-la i omplir-la!
Fa dos dies escassos que a casa hem sortit d'un reconfinament, obligat per contacte directe amb un positiu. Molt més curt i "normalitzat" que el primer. Coses que passen. No ha estat cap drama, tot s'ha de dir, però sí un xoc de realitat per posar-nos a lloc i fer-nos veure que no ens podem relaxar. Com que a casa ens hem trobat bé i, de feina, no ens n'ha faltat, les hores han passat lleugeres, sense temps d'avorrir-nos o lamentar-nos. De tota manera, per si en algun moment defallíem, la "burrocràcia" gairebé decimonònica d'aquest país de pandereta no m'ha deixat gaire temps d'oci. Obligada a estar a casa, teletreballant en múltiples fronts, però amb la impossibilitat de fer classes presencials i de tenir un substitut per una setmana, no hi ha hagut pausa. A tu et confinen, però la roda no s'atura i cal tenir les coses endreçades. En aquest context, aconseguir una resposta ràpida de segons quin organisme de l'Estat és gairebé una epopeia. Després d'insistir trucant a telèfons fixos que no es depengen mai -deuen tenir els aparells silenciats-, números d'informació (de pagament) que et van desviant d'una banda a l'altra com si fessis una gimcana sense que mai aconsegueixes tocar la tecla que et porti a la resolució del dubte que t'urgeix resoldre, vaig acabar contactant, a la deseperada, amb dues bústies de correu. No comptava pas (fa temps que no soc tan il·lusa!) que la resposta fos immediata. Per tant, vaig continuar indagant a cegues per poder resoldre un problema burocràtic a priori senzill de preveure per qui s'hi ha de trobar cada dia, però no per al funcionari poc o gens avesat a baixes, permisos i llicències. La resposta als meus missatges va arribar, respectivament, dos i tres dies després que jo soleta m'hagués tret les castanyes del foc. Res sorprenent... si no fos pel contingut contradictori de les respostes. Ai, mare! Això és un campi quei pugui! Tant se val: jo ja vaig fer els deures. I encara vaig tenir temps de corregir exàmens i redaccions, posar al dia programacions, comprar sense sortir de casa, fer de mare i de mestressa de casa i sobreviure al tancament obligat. Ah! i de poder fer arribar a temps abans de tornar a les aules els papers que havien de justificar la meva absència forçada... Espero que quan dimarts (demà és festa a Figueres) torni a l'institut no em facin girar cua perquè el departament encara em tingui vetat el pas.
De moment, aquests dos dies de desconfinament hem pres aire i eixamplat l'horitzó de les nostres mirades. Hem trepitjat carrers i albirat muntanyes. En definitiva, hem sortit del niu i ens hem deseixit del pes de viure uns dies reclosos.
Fa un any, el 19 d'abril no et vaig poder abraçar. I em va doler felicitar-te l'aniversari des de lluny i saber com trobaves a faltar les sobretaules dels diumenges per veure'ns la cara i saber com estàvem. Aleshores em van quedar confinats els petons i les abraçades que feia setmanes que et devia. I tu vas complir anys resignada en l'aïllament domiciliari imposat, només mitigat per les trucades terapèutiques puntuals de cada matí, migdia i vespre. Se'm feia curiós trobar a faltar les abraçades que no ens fèiem, perquè a casa no havíem estat mai especialment efusius en l'expressió física i tàctil de les emocions. Però ja se sap que el truc més infal·lible per començar a enyorar qualsevol cosa és que te la prohibeixin. No poder ens fa créixer el voler...
El pas dels mesos ens ha avesat a creure que vivim certa normalitat, però res ja no és com era: els retrobaments familiars són visites de metge, les distàncies s'allarguen i el telèfon ens continua fent de bàlsam, però sense l'escalf de les trobades. El pare i tu enyoreu resignadament retrobar tots els néts al voltant de la mateixa taula per meravellar-vos de com creixen. També ho trobem a faltar nosaltres: en aquest lapse han passat prou coses importants, i fins i tot la família ha crescut, i no ens hem pogut aplegar per festejar-ho. Mirem de fer bondat, perquè toca i ho sabem, però a vegades ens falta aire i el camí fa més pujada... I jo prou que sé que res no et faria més feliç avui que tenir-nos tots al menjador de casa, parlant dels nostres catifets, encara que moltes de les nostres preocupacions pertanyen a un món que ja no és ni vostre ni teu!
Però hi ha situacions que no es trien. I avui, que toca felicitar-te de nou, ho faig perquè fas anys, però també per agrair-te que sempre hi siguis i que tinguis el sac immens de paciència que sempre has tingut amb tots nosaltres. I per donar-te ànims per la que et continuarà fent falta. I et demano que no et requi de cuidar-te i de deixar-te cuidar, que prou en tens amb tot el que has aguantat a la vida. Perquè ja és hora que siguis una mica més tu el centre del teu món.
Campi qui pugui! (O com acabar viva la setmana abans de vacances ).
Definitivament, em dec estar fent gran. Bé, de fet, això és -sortosament- una evidència. Vull dir que potser caduquejo una mica i al meu sac de paciència cada vegada se li fa més gran el forat i em costa més d'apedaçar-lo.
Aquesta setmana dormo poc i malament (malgrat tenir el gruix més gran de feina per corregir i avaluar liquidat) perquè sempre hi ha assumptes pendents que em fan rau-rau (o ens fa la guitza la porta del lavabo del veí que fa setmanes que grinyola desesperadament a qualsevol hora). Ben mirat, això darrer, de fet, es podria resoldre el dia que, com aquell qui no vol la cosa, regalem un pot de 6 en 1 als estadants del costat de casa (que es veu que no hi senten).
Potser també és que estic una mica farta de fer bondat i d'estar-me de massa coses mentre els eixelebrats de sempre i els que s'hi van sumant setmana rere setmana se salten totes les normes del sentit comú (i del menys comú), del confinament i del toc de queda. I, malgrat tot, resisteixo: per mi, pels meus i per la meva "bombolla" (que no és glamurosa com les de Freixenet, però em mereix molt més respecte i consideració). No sé si algun dia hi haurà vacuna per l'estupidesa (o algun antídot que ens hi faci impermeables), però mentrestant toca empassar-se el fel, viure i, sobretot, deixar viure.
A la feina, aquests dies em molesta especialment que els nois i noies no es recordin de dur-se els mocadors de casa o de fer el pipí a l'hora d'esbarjo. O que facin les activitats de llengua a la llibreta de mates o els exercicis de mates a l'hora de llengua. Jo no vaig triar fer classes a infantil ni tutorar la "classe dels pingüins"!
El cansament del trimestre afluixa molles a petits i grans. També he de dir que l'edat creixent suposa anar posant-hi pell morta: no es pot nedar tothora contracorrent, oi?
Respiro fondo: demà serà divendres i, amb una miqueta de sort, arribarem vius a les "vacances".
Soc feta de trossets. Poc o molt, com tothom. De trossets d'experiències, de moments viscuts, d'instants compartits, de dies enyorats, d'un present imperfecte i de futurs somniats. Soc feta de fragments de realitats diverses, de certeses volubles i d'incerteses fermes, de pors i d'ardideses, de llums i d'ombres.
Però això no em treu pas la son. No ens l'hauria de treure,no. Ans al contrari: assumir que som aquest cúmul de contradiccions i trossos ens ajuda a agafar el son cada nit. Perquè encara que totes les nostres arestes ens puguin fer aspre el tacte, o posin ombres al nostre perfil, també són poms per on agafar-nos i puntals on estintolar-nos. La realitat, ja ho hem après, no és mai una. Ni hi cap mirall capaç d'aprehendre-la. La realitat és volàtil i fugissera.
Afortunadament -que avorrit seria tot, altrament-, nosaltres som ens complexos en aquest món intricat. I, és clar, això ens fa patir i dubtar, i ens aclapara i sobrepassa... Tanmateix, aquesta enrevessada fragmentarietat que ens pot arribar a fer sentir fràgils és també, malgrat tot, el que ens fa forts i ens dona alè i ens fa viure i bategar. I cal aprendre a gaudir de cada trosset. No cal obsedir-se a llimar-ne totes les arestes ni a recompondre un inconquerible tot sense fissures.
Just passat el llindar de mig febrer, el curs ja comença a fer baixada. Aquest any estrany, de carnestoltes diluït i sense setmanes blanques, semblava que se'ns faria de digestió lenta. Però no: estem massa atrafegats posant-nos al dia per perdre temps comptant setmanes. I, com aquell qui res, ja hi som pel tros: palplantats a l'equador del curs i prou sencers, malgrat les expectatives inicials, gens falagueres. Això sí: els cursos, cursets, conferències, tutorials, meets, videoconferències, formularis i múltiples variants de tot plegat ens comencen a sortir per les orelles. I alguns privilegiats (o no) fins i tot hem gaudit del do de certa ubiqüitat (gens recomanable!). Potser és aquesta la clau que les setmanes se'ns escolin precipitadament.
Amb tot, no està pas tot dat i beneït, òbviament. Mig curs dona per a molt, només faltaria! Encara que ja ens fa la sensació que hem assolit un cim que se'ns feia inabastable. Potser perquè els apocalíptics no preveien arribar al mes de classe, els escèptics preferírem deixar-nos arrossegar pel corrent (però remant per intentar mantenir un rumb prou segur) i els optimistes... (n'hi havia?).
El cas és que hem pogut anar remant i mantenir el cap fora de l'aigua, que no és poc, malgrat que els responsables de tot plegat no ens havien donat ni tan sols un flotador de goma per evitar el naufragi. I potser per això, perquè hem après a navegar sobre aneguets de goma, poc o molt, alguns ens hem acabat creient que potser sí que som una mica invulnerables i que estem fets d'una altra pasta...
No ens queixem, però, que tenim molta sort. I tant! Tenim la sort d'assabentar-nos sempre de les grans notícies que ens atenyen per la premsa. Sí, per tan poca cosa ens tenen! Però tot arriba, per bé i per mal.
Per exemple, estan arribant al final de la tortura en què aquest any s'ha convertit el procés d'oposicions companys que no han defallit ni un sol dia. Quin exemple de paciència, resiliència, professionalitat... i companyonia! Se n'aprèn tant en moments així de gent com ells! Quin luxe compartir-hi travessa! Amb més o menys fortuna, val a dir -que això no es tria- però tots van arribant a l'alleujament del final del procés, aquesta mena de dol que cal viure i pair. Per a aquesta vivència no hi ha vacuna que hi valgui...
Parlant de vacunes: després de saber la nova via telenotícies (només faltaria!) ahir vam començar a rebre correus del departament encara anomenat d'Educació -a veure quan sobreviu el nom a la nova conselleria!- donant-nos la primícia; es veu que ens arriba la vacuna i que no ens l'haurem de posar nosaltres. Al·leluia!
Des de fa un temps la meva vida està feta de molta disciplina, algunes rutines i poques "variétés". Si fa no fa, com la de moltes altres persones del meu entorn. Bé, de fet, aquesta és la teoria. I hi ha ben poc espai perquè sigui d'una altra manera. Si no fos perquè les decisions fluctuants o difuses dels que ens manen, per una banda, i la diversitat d'estirabots del meu alumnat per l'altra ja s'encarreguen prou d'amanir la situació i posar-hi salsa. Dels primers, ni en parlaré; ja he deixat clar el que penso en altres ocasions. Dels segons, tampoc. Però m'hi inspiraré una mica perquè entengueu el que pot ser un dia qualsevol en una aula qualsevol plena d'adolescents amb les hormones en ebullició i les neurones desorientades.
Posem per cas que arribo a l'aula després del pati. Per obra i gràcia de la pandèmia, ara tenim la sort que les tenim ben ventilades. Bé: amb això ens estalviem la primera bafarada d'efluvis post-esbarjo. Fa fresqueta, sí, però res que no es pugui suportar. D'altra banda, les finestres esbatanades també permeten alleugerir el tuf de desinfectant i de gel hidroalcohòlic, que fem anar a dojo.
Minut zero. Entrada triomfal del primer alumne. Ben solemne, m'etziba: "Avui no tinc ganes de treballar". Res de nou: el mateix de cada dia. Tot seguit, la de sempre: "Puc anar al lavabo?" Jo: "però si vens del pati!". "És que em feia pal". Respiro fondo. Segur que no és urgent i que d'aquí a dos minuts ja no hi pensa. Pregunto: "on és en M.?" "S'ha deixat la jaqueta a la pista". "Jo m'he equivocat de llibre...". Bé. "Treu la llibreta almenys". Un altre: "Se m'han acabat els fulls amb marge lila i els que tenen la vora verda no m'agraden. Passo d'escriure". Torno a respirar fondo. Mentrestant, m'adono que no veig l'A. Juraria que l'he vist entrar... Sí: ha decidit lliscar per la cadira com si fos un tobogan i ha quedat mig amagat sota la taula. "Seu bé!". "A mi no em cridis!" Uff! Encara no ha passat ni un minut. Es farà llarg. Entra corrent l'M, que no ha trobat la jaqueta i, de passada, s'ha "descuidat" també la motxilla al pati. Òbviament, ha hagut de tornar a sortir. "X, pots fer el favor de posar-te bé la mascareta?" "Puaj! Que pesada!"
Posem-hi que amb un parell o tres de minuts més aconseguim cert ordre. Com a mínim tenim llibres i llibretes oberts damunt la taula. Probablement més d'un per una pàgina qualsevol, que no és la que toca. He anotat la data, com sempre, a la pissarra. "Quin dia és avui?" "Cal que escrigui la data?" "Jo sempre l'escric amb vermell." "Eh! el meu cosí va néixer el 25!" "De gener?" "No, però m'ha fet gràcia!". Jo no n'hi trobo cap, de gràcia. Però més val riure que plorar. Seguim. Anoto a la pissarra la pàgina del llibre. Començarem per corregir i comentar els exercicis que vam treballar el darrer dia. No sé si me'n sortiré: un s'ha "deixat" els fulls a casa. Un altre ha fet els exercicis de la unitat següent. Quatre o cinc no saben de què carai els parlo. I la X insisteix que es mereix un bonus perquè ha "fet" tots els exercicis. En realitat, però, només ha copiat els enunciats... i, a sobre, s'ha equivocat de pàgina!
No desisteixo en l'intent. Vaig passant i aconsegueixo que algun trobi el nord i es posi a treballar. El que no calla ni sota l'aigua no para de queixar-se perquè els altres parlen. Mentrestant una s'entreté a escriure cada línia amb un color de bolígraf diferent perquè aquells bolígrafs tan "xulos" amb tinta de colors brillants i purpurina que es va comprar l'altre dia s'han de fer servir, és clar. Per si de cas, la M ja m'ha dit cinc vegades des que hem començat la classe que avui no té ganes de llegir en veu alta. I en J ja m'ha tornat a parlar d'alguna anècdota sense suc ni bruc: sempre hi ha algú de la seva família a qui ha passat algun imponderable que ell creu digne d'esment.
Podria seguir, però m'esgoto només de pensar-hi... Només diré que hem aconseguit arribar al final de l'hora de classe sense cap baixa. El que ja no sé és si hauran estat capaços d'anotar a l'agenda que divendres que ve farem el dictat preparat de la pàgina 75. No sé per què m'he escarrassat a apuntar-ho amb majúscules a la pissarra. Un parell s'ho han apuntat a la mà. Un altre ha obert l'agenda pel mes de març, quatre més ja havien recollit... i, quan ja sortien per la porta, la X ha exclamat: "Dictat? Quan? Si no ho dius com vols que me'l prepari!"
En fi. Avui no ha anat exactament així, però podria haver passat perfectament. De fet, si m'aturo a pensar-hi potser m'he quedat curta. Per sort, però, anem variant: les possibilitats combinatòries són ben variades. I no tots els grups són tan "intensos"!
Demà serà un altre dia. Ni millor, ni pitjor: diferent. Ja veieu que no hi ha marge per a l'avorriment.
