11 d’agost de 2021

Calma d'agost

Visc la calma imposada d'agost. Vaig enfilar el mes sense grans pretensions, assedegada de calma i de camins per trescar. Un objectiu senzill: evitar gernacions humanes; buscar recers; tancar els ulls a la feina i endegar, per fi, algun  projecte sempre aparcat per por, per mandra o per indecisió... Qui fos capaç de saltar al buit segura que la ingravidesa et sostendrà!

El meu agost és temps de lectures compulsives, de caminades per corriols, marges i prats, d'horaris anàrquics  i de família. Dies amb flaire d'hort i de fruites dolces, de terra eixuta i d'aigua salada, d'ombres generoses i de solanes feixugues. Dies per gaudir a taula, per compartir, per oblidar el so insolent del despertador i per retrobar-me amb qui soc. Dies d'agost aprofitats per revisitar els paisatges coneguts de cada estiu, per trepitjar-ne alguns de nous o per descobrir-ne a través dels relats escollits, ja siguin propers o remots.

I, amb tot, costa deixar de banda aquella fal·lera per deixar abans no acabi el mes els armaris endreçats, les parets pintades, els papers arxivats i l'esperit asserenat.

Sortosament, però, l'agost es temps per recuperar l'alè i agafar de bell nou l'impuls per continuar. Sort n'hi ha, de la calma d'agost!



 

Lang Lang plays Chopin Etude Op.10 No.3 in E Major at The Berlin Philharmonic.


 


15 de juliol de 2021

Encalçant el sol ponent

 

Sé prou que els meus vespres d'estiu no serien el mateix si no tingués l'opció d'escapar una estona per agafar aire i esbargir-me de les cabòries. Necessito fugir de la soledat relativa dins les quatre parets que m'envolten a casa per retrobar-me en la soledat conscient del fer camí a l'aire lliure. 

M'agrada sortir a encalçar el sol ponent i sentir-me respirar, conscient que no l'atraparé mai. O endevinar-lo rere els núvols en dies grisos. M'agrada sentir-me el cor palpitant mentre trepitjo amb fermesa el camí. M'agrada anar sumant passes endavant mentre el meu cap fuig imprevisiblement enllà. Perquè aquests instants em regalen motius, raons, inspiració i vida. Segurament la clau de tot és mirar de saber gaudir de la grandesa de les coses petites que ens envolten.

No busco grans metes. Només sentir-me viva i reconciliar-me amb les meves contradiccions. Mai no he buscat la perfecció en res, només tenir reptes per anar sumant i per continuar fent camí en la meva soledat ben acompanyada. No és això, de fet, el que ens fa sentir plens? Sentir-nos créixer com a individus mentre compartim etapes del camí i fem via en paral·lel amb els nostres. Tot s'ha de dir, però: la majoria de les  vegades caminem plegats, confluint i compartint delits i neguits. Sempre va bé tenir algú al costat que t'impedeixi caure quan ensopegues o que et previngui d'un mal pas. Per això encara gaudeixo més de les meves passejades quan la soledat és compartida amb la família.

Carpe diem!

 

 
 
 Lluís Llach. "Arran de terra"

 
 
 

 

10 de juliol de 2021

14 primaveres

Deu de juliol. Miro enrere i et veig, acabada de néixer, als meus braços. Vas voler fer-ne via de treure el nas al món, decidida com sempre has estat. Acabaves de convertir en Roger, oficialment, en germà gran. Aquest germà que adores, en qui t'emmiralles  i amb qui comparteixes confidències, i que era immensament feliç de veure't i abraçar-te. Ja podia presumir de germaneta! Eren les deu i set minuts d'un deu de juliol fresquet quan vas obrir els ulls al món. I en un tres i no res et vaig tenir als braços: menudeta, cara rodona, dits llargs i ungles perfectes. Reposaves plàcidament. La meva Jana. La nostra Jana. Poc a poc vam anar descobrint un remolí de vitalitat i il·lusió que se'ns ha anat fent gran. Ja no ets una nena, però mantens l'essència del que sempre t'ha definit: inquietud, simpatia, sociabilitat, implicació generositat, alegria, responsabilitat... També tens, òbviament, les teves cosetes, només faltaria! I algunes se t'accentuen per l'adolescència. Però en el balanç continuen guanyant les virtuts que et fan tan especial i estimada. Segur que sabràs mantenir el magnetisme de la teva personalitat sense deixar de ser mai tu: ferma i decidida, però sempre atenta als que t'envolten.


Per molts anys, filla! T'estimem.



Txarango i Judit Neddermann, "Compta amb mi"

2 de juliol de 2021

18+1


Per molts anys, Roger!

Avui en sumes un més a la teva majoria d’edat amb prou feines usada. L’any de la pandèmia no ens ho ha posat fàcil... Però, tot i així, tu has superat amb escreix la prova: fa dos dies que has tancat el teu primer any d’universitari, un curs híbrid i estrany en què amb prou feines has pogut tastar què representa aquest pas. Però te n’has sortit, i molt bé, malgrat les incerteses, els sacrificis i un panorama a priori poc estimulant. Has après molt més del que et penses! N’estem orgullosos. I ara que ja has enfilat bé el camí i les perspectives són diferents, no tenim cap dubte que al proper curs encara li trauràs més suc! A les aules i, sobretot, a la vida que t’espera (a Barcelona, a l’Empordà o a on sigui).

Tens altres reptes per assolir o per embastar, si més no. Sempre n'hi haurà. Són reptes teus, i ben teus, però t’hi continuarem fent costat.

Mentrestant, ara i sempre, treballa per les teves il·lusions, continua formant-te, gaudeix dels amics i de la família, esforça’t, sigues agraït pel que tens i lluita pel que vols!

La vida no és un regal, però s’ha de saber viure com si ho fos i treure-li tot el suc. Endavant, sempre sumant!


2 de juliol de 2021



Txarango,"No deixis de caminar"


22 de juny de 2021

Adeu, floretes!


Aquests dies em toca de dir-vos adeu,  a vosaltres, les meves floretes d'aquest curs, als putxinel·lis que heu hagut d'aprendre amb mi aquest any estrany. Un parèntesi fins al curs vinent, en què espero tornar a ensopegar amb vosaltres pels passadissos del nostre "submarí" del Monturiol... Ara us toca gaudir d'un descans ben merescut, I continuar fent camí, sempre endavant!

 Gràcies per tot el que m'heu ensenyat. Perquè, ja m'ho heu sentit dir prou vegades, jo he après al vostre costat tant o més del que espero que vosaltres hagueu après al meu. Espero que més enllà de les normes d'accentuació, les característiques dels textos explicatius, les categories gramaticals o la interpretació dels enunciats, us hagueu quedat, sobretot, amb les ganes d'aprendre, de descobrir, de potenciar els vostres punts forts i de superar els vostres punts dèbils. I que hagueu descobert la riquesa de viure i conviure amb la diversitat, amb maneres de fer diverses, amb dies bons i dies dolents... En definitiva: que hagueu crescut com a persones civilitzades, respectuoses i amb criteri.

Seré feliç si un dia, temps a venir, m'atureu en qualsevol lloc i em recordeu que alguna cosa del que us he intentat transmetre a l'aula ha quedat en vosaltres i us ha servit per anar endavant.

Un petonàs (emmascarat) a tots i a totes!

(Mentre esperem veure'ns les cares algun dia, més proper que llunyà)


"Compta amb mi" Txarango i Judit Neddermann



16 de juny de 2021

Trencadís










El meu jo és fet d'un trencadís

de clams xiuxiuejats amb la veu nua,

d'arestes de la vida que em brolla

enmig de silencis eixordadors.


El meu jo és fet d'acceptacions,

de certeses, dubtes, precs i renúncies,

de les fiblades punyents de la vida

i de dolors, balsàmics o de fel.


El meu jo és cosit de bocinets,

sang que flueix, rebel o resignada,

de carn madura que silent s'esqueixa,

glopada dels sentits ennuegats.


La meva vida pot tenir del blau

tots els matisos i més, sense fronteres,

o pot ser el paradigma dels grisos.


EXISTÈNCIA:

Conjugació imperfecta del viure,

declinació de l'ara i l'aquí.


(juny 2021)


Blaumut, 0001, "Ara, aquí, present"


2 de juny de 2021

Juny, la vacuna al puny?

Juny. Un cop arribats a aquest punt del calendari, com qualsevol docent mínimament lliurat a la seva tasca, ja no sé si soc persona. Però en farem prou amb alguns dies intermitents d'aquestes setmanes sense corregir tasques per recuperar l'alè perdut i tornar-hi: reprendre avaluacions, fer endreça de taules i prestatges, carpetes físiques i virtuals, sobreviure a sortides i activitats de final de curs, completar memòries, triar llibres i materials, repartir grups i matèries, fer entrevistes, planificar nous projectes... Res de nou per aquesta banda. Potser estem una mica més atropelladots i amb les ulleres més marcades aquest curs -la mascareta no hi ajuda gaire i la manca de criteris dels de més amunt tampoc-. Tranquils, doncs: continuarem fent teràpia de grup, i santes pasqües!

La novetat d'aquest any és que es veu que som personal essencial. I ho som tant i tant que després de començar-nos a vacunar fa quatre mesos, ara ens envien a ballar la conga a les cues del centre de vacunació de la capital, tots ben juntets amb els altres "essencials". A final de curs. Allà això dels "grups bombolla" no es porta.  Però, a més, com que es veu que som tan estupends, ens ofereixen la possibilitat de triar si volem combinar vacunes o ens estimem més mantenir-nos fidels a la menystinguda AZ. Ei! que alguns encara estem intentant no fer-nos mal fent PIs i desxifrant el munt de sigles i acrònims que ens amenitzen, cada curs amb variants i significats canviants, la tasca de programar, fer classes, atendre diversitats múltiples i sobreviure! Segur que tenim prou criteri per decidir aquestes coses? Ja s'agraeix aquesta confiança cega en la capacitat dilucidatòria dels nostres gremis, però no caldria, que, a aquest pas, ens haurem de posar la vacuna nosaltres. Amb tutorial, o sense! Senyors: que la majoria l´única similitud que tenim amb el gremi sanitari és que sabem llegir  i interpretar lletra "de metge" com els farmacèutics!

Ah! I no oblidem que hi ha de tot a la vinya del Senyor. Gent amb aptituds i actituds ben diverses. I sense PI. També (per descomptat!), al nostre essencial gremi! 



25 de maig de 2021

Vida




Que un dia no hi serem, i els nostres afanys només seran fum, confosos entre la boira del temps, dels passats viscuts i d'un present deixatat. Tant se val... Això serà un demà indefinit, més enllà de l'avui que vivim sense parar-hi gaire esment. Mentrestant, passa la vida, que ens agombola, encara que sigui, de vegades, a contrapel.

Carpe diem! Cal que ens atrevim a viure, encara que a estones ens faci mal, perquè aquesta cursa només la farem una vegada. I hi ha tants motius per viure-la, sentir-la, beure-la i omplir-la!

Per molts anys!

Ara, aquí, present..


Lluís Llach, "Vida"


2 de maig de 2021

Reconfinar-se (per força)


Fa dos dies escassos que a casa hem sortit d'un reconfinament, obligat per contacte directe amb un positiu. Molt més curt i "normalitzat" que el primer. Coses que passen. No ha estat cap drama, tot s'ha de dir,  però sí un xoc de realitat per posar-nos a lloc i fer-nos veure que no ens podem relaxar. Com que a casa ens hem trobat bé i, de feina, no ens n'ha faltat, les hores han passat lleugeres, sense temps d'avorrir-nos o lamentar-nos. De tota manera, per si en algun moment defallíem, la "burrocràcia" gairebé decimonònica d'aquest país de pandereta no m'ha deixat gaire temps d'oci. Obligada a estar a casa, teletreballant en múltiples fronts, però amb la impossibilitat de fer classes presencials i de tenir un substitut per una setmana, no hi ha hagut pausa. A tu et confinen, però la roda no s'atura i cal tenir les coses endreçades. En aquest context, aconseguir una resposta ràpida de segons quin organisme de l'Estat és gairebé una epopeia. Després d'insistir trucant a telèfons fixos que no es depengen mai -deuen tenir els aparells silenciats-, números d'informació (de pagament) que et van desviant d'una banda a l'altra com si fessis una gimcana sense que mai aconsegueixes tocar la tecla que et porti a la resolució del dubte que t'urgeix resoldre, vaig acabar contactant, a la deseperada, amb dues bústies de correu. No comptava pas (fa temps que no soc tan il·lusa!) que la resposta fos immediata. Per tant, vaig continuar indagant a cegues per poder resoldre un problema burocràtic a priori senzill de preveure per qui s'hi ha de trobar cada dia, però no per al funcionari poc o gens avesat a baixes, permisos i llicències. La resposta als meus missatges va arribar, respectivament, dos i tres dies després que jo soleta m'hagués tret les castanyes del foc. Res sorprenent... si no fos pel contingut contradictori de les respostes. Ai, mare! Això és un campi quei pugui! Tant se val: jo ja vaig fer els deures. I encara vaig tenir temps de corregir exàmens i redaccions, posar al dia programacions, comprar sense sortir de casa, fer de mare i de mestressa de casa i sobreviure al tancament obligat. Ah! i de poder fer arribar a temps abans de tornar a les aules els papers que havien de justificar la meva absència forçada... Espero que quan dimarts (demà és festa a Figueres) torni a l'institut no em facin girar cua perquè el departament encara em tingui vetat el pas.

De moment, aquests dos dies de desconfinament hem pres aire i eixamplat l'horitzó de les nostres mirades. Hem trepitjat carrers i albirat muntanyes. En definitiva, hem sortit del niu i ens hem deseixit del pes de viure uns dies reclosos.

Gloria Gaynor "I Will Survive"


23 d’abril de 2021

23 d'abril



Avui em conformaré amb l’esclat del sol

radiant enllà de la finestra oberta.


N’hauré de fer prou atrapant el vol

de les cortines ballant sense fressa,


i sentint la remor de veus i passes:

la vida que esclata fora de casa.


Ens confinem tots amb les nostres ràbies

i ens fem ben petits en aquesta gàbia


empassant-nos la fel del desengany,

que aquest Sant Jordi també serà estrany!

19 d’abril de 2021

19 d'abril

Fa un any, el 19 d'abril no et vaig poder abraçar. I em va doler felicitar-te l'aniversari des de lluny i saber com trobaves a faltar les sobretaules dels diumenges per veure'ns la cara i saber com estàvem. Aleshores em van quedar confinats els petons i les abraçades que feia setmanes que et devia. I tu vas complir anys resignada en l'aïllament domiciliari imposat, només mitigat per les trucades terapèutiques puntuals de cada matí, migdia i vespre. Se'm feia curiós trobar a faltar les abraçades que no ens fèiem, perquè a casa no havíem estat mai especialment efusius en l'expressió física i tàctil de les emocions. Però ja se sap que el truc més infal·lible per començar a enyorar qualsevol cosa és que te la prohibeixin. No poder ens fa créixer el voler... 

El pas dels mesos ens ha avesat a creure que vivim certa normalitat, però res ja no és com era: els retrobaments familiars són visites de metge, les distàncies s'allarguen i el telèfon ens continua fent de bàlsam, però sense l'escalf de les trobades. El pare i tu enyoreu resignadament retrobar tots els néts al voltant de la mateixa taula per meravellar-vos de com creixen. També ho trobem a faltar nosaltres: en aquest lapse han passat prou coses importants, i fins i tot la família ha crescut, i no ens hem pogut aplegar per festejar-ho. Mirem de fer bondat, perquè toca i ho sabem, però a vegades ens falta aire i el camí fa més pujada... I jo prou que sé que res no et faria més feliç avui que tenir-nos tots al menjador de casa, parlant dels nostres catifets, encara que moltes de les nostres preocupacions pertanyen a un món que ja no és ni vostre ni teu!

Però hi ha situacions que no es trien. I avui, que toca felicitar-te de nou, ho faig perquè fas anys, però també per agrair-te que sempre hi siguis i que tinguis el sac immens de paciència que sempre has tingut amb tots nosaltres. I per donar-te ànims per la que et continuarà fent falta. I et demano que no et requi de cuidar-te i de deixar-te cuidar, que prou en tens amb tot el que has aguantat a la vida. Perquè ja és hora que siguis una mica més tu el centre del teu món.

Per molts anys, mare!


Lluís Llach, "Cant de l'enyor"


25 de març de 2021

Campi qui pugui

Campi qui pugui! (O com acabar viva la setmana abans de vacances ).

Definitivament, em dec estar fent gran. Bé, de fet, això és -sortosament- una evidència. Vull dir que potser caduquejo una mica i al meu sac de paciència cada vegada se li fa més gran el forat i em costa més d'apedaçar-lo.

Aquesta setmana dormo poc i malament (malgrat tenir el gruix més gran de feina per corregir i avaluar liquidat) perquè sempre hi ha assumptes pendents que em fan rau-rau (o ens fa la guitza la porta del lavabo del veí que fa setmanes que grinyola desesperadament a qualsevol hora). Ben mirat, això darrer, de fet, es podria resoldre el dia que, com aquell qui no vol la cosa, regalem un pot de 6 en 1 als estadants del costat de casa (que es veu que no hi  senten).

Potser també és que estic una mica farta de fer bondat i d'estar-me de massa coses mentre els eixelebrats de sempre i els que s'hi van sumant setmana rere setmana se salten totes les normes del sentit comú (i del menys comú), del confinament i del toc de queda.  I, malgrat tot, resisteixo: per mi, pels meus i per la meva "bombolla" (que no és glamurosa com les de Freixenet, però em mereix molt més respecte i consideració). No sé si algun dia hi haurà vacuna per l'estupidesa (o algun antídot que ens hi faci impermeables), però mentrestant toca empassar-se el fel, viure i, sobretot, deixar viure. 

A la feina, aquests dies em molesta especialment que els nois i noies no es recordin de dur-se els mocadors de casa o de fer el pipí a l'hora d'esbarjo. O que facin les activitats de llengua a la llibreta de mates o els exercicis de mates a l'hora de llengua. Jo no vaig triar fer classes a infantil ni tutorar la "classe dels pingüins"!

El cansament del trimestre afluixa molles a petits i grans. També he de dir que l'edat creixent suposa anar posant-hi pell morta: no es pot nedar tothora contracorrent, oi?

Respiro fondo: demà serà divendres i, amb una miqueta de sort, arribarem vius a les "vacances".

                 The Cure, "Friday I'm In Love"


25 de febrer de 2021

De trossets

Soc feta de trossets. Poc o molt, com tothom. De trossets d'experiències, de moments viscuts, d'instants compartits, de dies enyorats, d'un present imperfecte i de futurs somniats. Soc feta de fragments de realitats diverses, de certeses volubles i d'incerteses fermes, de pors i d'ardideses, de llums i d'ombres. 
Però això no em treu pas la son. No ens l'hauria de treure,no. Ans al contrari: assumir que som aquest cúmul de contradiccions i trossos ens ajuda a agafar el son cada nit. Perquè encara que totes les nostres arestes ens puguin fer aspre el tacte, o posin ombres al nostre perfil, també són poms per on agafar-nos i puntals on estintolar-nos. La realitat, ja ho hem après, no és mai una. Ni hi cap mirall capaç d'aprehendre-la. La realitat és volàtil i fugissera.  
Afortunadament -que avorrit seria tot, altrament-, nosaltres som ens complexos en aquest món intricat. I, és clar, això ens fa patir i  dubtar, i ens aclapara i sobrepassa... Tanmateix, aquesta enrevessada fragmentarietat que ens pot arribar a fer sentir fràgils és també, malgrat tot, el que ens fa forts i ens dona alè i ens fa viure i bategar. I cal aprendre a gaudir de cada trosset. No cal obsedir-se a llimar-ne totes les arestes ni a recompondre un inconquerible tot sense fissures. 


Carpe diem
, amics!

"Calidoscopi", Joan Colomo




17 de febrer de 2021

Ja comencem a estar una mica vacunats...


Semblava que anàvem pel pedregar, però...

Just passat el llindar de mig febrer, el curs ja comença a fer baixada. Aquest any estrany, de carnestoltes diluït i sense setmanes blanques, semblava que se'ns faria de digestió lenta. Però no: estem massa atrafegats posant-nos al dia per perdre temps comptant setmanes. I, com aquell qui res, ja hi som pel tros: palplantats a l'equador del curs i prou sencers, malgrat les expectatives inicials, gens falagueres. Això sí: els cursos, cursets, conferències, tutorials, meets, videoconferències,  formularis i múltiples variants de tot plegat ens comencen a sortir per les orelles. I alguns privilegiats (o no) fins i tot hem gaudit del do de certa ubiqüitat (gens recomanable!). Potser és aquesta la clau que les setmanes se'ns escolin precipitadament.

Amb tot, no està pas tot dat i beneït, òbviament. Mig curs dona per a molt, només faltaria! Encara que ja ens fa la sensació que hem assolit un cim que se'ns feia inabastable. Potser perquè els apocalíptics no preveien arribar al mes de classe, els escèptics preferírem deixar-nos arrossegar pel corrent (però remant per intentar mantenir un rumb prou segur) i els optimistes... (n'hi havia?).

El cas és que hem pogut anar remant i mantenir el cap fora de l'aigua, que no és poc, malgrat que els responsables de tot plegat no ens havien donat ni tan sols un flotador de goma per evitar el naufragi. I potser per això, perquè hem après a navegar sobre aneguets de goma, poc o molt, alguns ens hem acabat creient que potser sí que som una mica invulnerables i que estem fets d'una altra pasta... 

No ens queixem, però, que tenim molta sort. I tant! Tenim la sort d'assabentar-nos sempre de les grans  notícies que ens atenyen per la premsa. Sí, per tan poca cosa ens tenen! Però tot arriba, per bé i per mal.

Per exemple, estan arribant al final de la tortura en què aquest any s'ha convertit el procés d'oposicions companys que no han defallit ni un sol dia. Quin exemple de paciència, resiliència, professionalitat... i companyonia! Se n'aprèn tant en moments així de gent com ells! Quin luxe compartir-hi travessa!  Amb més o menys fortuna, val a dir -que això no es tria- però tots van arribant a l'alleujament del final del procés, aquesta mena de dol que cal viure i pair. Per a aquesta vivència no hi ha vacuna que hi valgui... 

Parlant de vacunes: després de saber la nova via telenotícies (només faltaria!) ahir vam començar a rebre correus del departament encara anomenat d'Educació -a veure quan sobreviu el nom a la nova conselleria!- donant-nos la primícia; es veu que ens arriba la vacuna i que no ens l'haurem de posar nosaltres. Al·leluia!




25 de gener de 2021

Un dia qualsevol a classe amb el grup "X"...

Des de fa un temps la meva vida està feta de molta disciplina, algunes rutines i poques "variétés". Si fa no fa, com la de moltes altres persones del meu entorn. Bé, de fet, aquesta és la teoria. I hi ha ben poc espai perquè sigui d'una altra manera. Si no fos perquè les decisions fluctuants o difuses dels que ens manen, per una banda, i la diversitat d'estirabots del meu alumnat per l'altra ja s'encarreguen prou d'amanir la situació i posar-hi salsa. Dels primers, ni en parlaré; ja he deixat clar el que penso en altres ocasions. Dels segons, tampoc. Però m'hi inspiraré una mica perquè entengueu el que pot ser un dia qualsevol en una aula qualsevol plena d'adolescents amb les hormones en ebullició i les neurones desorientades.

Posem per cas que arribo a l'aula després del pati. Per obra i gràcia de la pandèmia, ara tenim la sort que les tenim ben ventilades. Bé: amb això ens estalviem la primera bafarada d'efluvis post-esbarjo. Fa fresqueta, sí, però res que no es pugui suportar. D'altra banda, les finestres esbatanades també permeten alleugerir el tuf de desinfectant i de gel hidroalcohòlic, que fem anar a dojo.

Minut zero. Entrada triomfal del primer alumne. Ben solemne, m'etziba: "Avui no tinc ganes de treballar". Res de nou: el mateix de cada dia. Tot seguit, la de sempre: "Puc anar al lavabo?" Jo: "però si vens del pati!". "És que em feia pal". Respiro fondo. Segur que no és urgent i que d'aquí a dos minuts ja no hi pensa. Pregunto: "on és en M.?" "S'ha deixat la jaqueta a la pista". "Jo m'he equivocat de llibre...". Bé. "Treu la llibreta almenys". Un altre: "Se m'han acabat els fulls amb marge lila i els que tenen la vora verda no m'agraden. Passo d'escriure". Torno a respirar fondo. Mentrestant, m'adono que no veig l'A. Juraria que l'he vist entrar... Sí: ha decidit lliscar per la cadira com si fos un tobogan i ha quedat mig amagat sota la taula. "Seu bé!". "A mi no em cridis!" Uff! Encara no ha passat ni un minut. Es farà llarg. Entra corrent l'M, que no ha trobat la jaqueta i, de passada, s'ha "descuidat" també la motxilla al pati. Òbviament, ha hagut de tornar a sortir. "X, pots fer el favor de posar-te bé la mascareta?" "Puaj! Que pesada!" 

Posem-hi que amb un parell o tres de minuts més aconseguim cert ordre. Com a mínim tenim llibres i llibretes oberts damunt la taula. Probablement més d'un per una pàgina qualsevol, que no és la que toca. He anotat la data, com sempre, a la pissarra. "Quin dia és avui?" "Cal que escrigui la data?" "Jo sempre l'escric amb vermell." "Eh! el meu cosí va néixer el 25!" "De gener?" "No, però m'ha fet gràcia!". Jo no n'hi trobo cap, de gràcia. Però més val riure que plorar. Seguim. Anoto a la pissarra la pàgina  del llibre. Començarem per corregir i comentar els exercicis que vam treballar el darrer dia. No sé si me'n sortiré: un s'ha "deixat" els fulls a casa. Un altre ha fet els exercicis de la unitat següent. Quatre o cinc no saben de què carai els parlo. I la X insisteix que es mereix un bonus perquè ha "fet" tots els exercicis. En realitat, però, només ha copiat els enunciats... i, a sobre, s'ha equivocat de pàgina!

No desisteixo en l'intent. Vaig passant i aconsegueixo que algun trobi el nord i es posi a treballar. El que no calla ni sota l'aigua no para de queixar-se perquè els altres parlen. Mentrestant una s'entreté a escriure cada línia amb un color de bolígraf diferent perquè aquells bolígrafs tan "xulos" amb tinta de colors brillants i purpurina que es va comprar l'altre dia s'han de fer servir, és clar. Per si de cas, la M ja m'ha dit cinc vegades des que hem començat la classe que avui no té ganes de llegir en veu alta. I en J ja m'ha tornat a parlar d'alguna anècdota sense suc ni bruc: sempre hi ha algú de la seva família a qui ha passat algun imponderable que ell creu digne d'esment.

Podria seguir, però m'esgoto només de pensar-hi... Només diré que hem aconseguit arribar al final de l'hora de classe sense cap baixa. El que ja no sé és si hauran estat capaços d'anotar a l'agenda que divendres que ve farem el dictat preparat de la pàgina 75. No sé per què m'he escarrassat a apuntar-ho amb majúscules a la pissarra. Un parell s'ho han apuntat a la mà. Un altre ha obert l'agenda pel mes de març, quatre més ja havien recollit... i, quan ja sortien per la porta, la X ha exclamat: "Dictat? Quan? Si no ho dius com vols que me'l prepari!"

En fi. Avui no ha anat exactament així, però podria haver passat perfectament. De fet, si m'aturo a pensar-hi potser m'he quedat curta. Per sort, però,  anem variant: les possibilitats combinatòries són ben variades. I no tots els grups són tan "intensos"!

Demà serà un altre dia. Ni millor, ni pitjor: diferent. Ja veieu que no hi ha marge per a l'avorriment.

18 de gener de 2021

Dilluns blau?

Es veu que avui és #BlueMonday i toca estar trist o, si més no, melangiós. Però no: contradic els creadors d'etiquetes i de tendències que ara ens volen marcar el dia a dia i imposar el que toca. Avui he sortit a treballar i el cel rogent del meu Empordà m'ha carregat bé les piles. 

Avui no estic ni trista, ni pansida, ni ensopida. Potser sí que ahir o abans d'ahir vaig haver de fer el cor fort davant aquelles ganes irreprimibles i irracionals de deixar-me anar en una plorera immotivada però, de ben segur, catàrtica. Però avui no: he dormit poc, però prou bé. I m'he adonat de la sort que tinc de poder continuar amb la rutina de cada dia i veure la cara a la majoria dels meus alumnes i companys sense el filtre d'una pantalla. No us diré que no em llevi cada dia amb una barreja de mandra, desencís i feixuc pes del sentit de la responsabilitat que em fan trontollar els ànims, però, malgrat tot, soc afortunada. I ho soc perquè puc emprendre cada dia, xino-xano i notant l'aire a les galtes, el camí cap a la feina. I puc percebre com el dia va prenent color, hi hagi o no núvols a l'horitzó. 

Avui el cel era rogent i s'oferia com una magrana sucosa i esclatant. I m'ha sabut greu no tenir temps per aturar-me a badar mentre anava imposant-se el blau nítid del cel empordanès entramuntanat. Dilluns blau, sí, però blau de cel serè i esperit tranquil.

De motius per estar tristos n'hi ha. Sempre. I massa. Però també n'hi ha, suficients i prou potents, per mirar endavant i somriure.

Demà ja serà un altre dia.




10 de gener de 2021

Parxís

I, de cop, enmig de la boira dels mesos mig viscuts te n’adones que se t’està descolorint la memòria, que els seus contorns es difuminen com les caselles del taulell del parxís on cada dia tires els teus daus resistint-te a perdre la partida. No t’ha agradat mai perdre. Tampoc ara. Per això la mare es fa el desentès quan la jugada que et proposen els daus no et sembla prou bona i insisteixes a tornar-los a tirar fins que el nombre que et proposa l’atzar és més del teu gust. Així passeu hores: atrapant-vos entre les cel·les abans acolorides del joc del parxís o fent casar els puntets negres de les fitxes del dòmino sense haver de robar massa fitxes del piló.

A estones rememores insistentment retalls intensos dels teus pocs anys de vida al Pirineu lleidatà (sí, quan treballares de topògraf en una d’aquelles empreses que foradaven les muntanyes de la vall de Cardós).  O magnifiques anècdotes de la teva feina de mestre (la que, per atzar, et va fer anar a raure a aquell poblet de les Gavarres on vas conèixer la mare). O parles de la mili, a Cartagena, que vas fer a la Marina sense pràcticament trepitjar la coberta d’un vaixell perquè sabies de lletra i t’encarregaven altres tasques i no la d’anar a mar. Cap altre home de la família no ha fet la mili: ni els meus germans, ni els cosins, ni el meu home... Tu sempre has dit que ja la vas fer per tots.  Potser sí.

El pas dels anys fa que la perspectiva amb què es veuen els episodis de la vida canviï, però els records encara hi són, i ben vius. En canvi, de vegades et desespera no recordar dates, noms o cites ben properes... Ara ja saps per què. I t’esforces per continuar remant: repassant la llista de la compra, comentant i recomentant les notícies del diari, llegint pàgines del llibre que t’han dut els Reis amb ganes d’arribar a la meta de les més de nou-centes pàgines que et proposen les petites biografies de catalans il·lustres... I fas memòria dels teus i intentes posar a lloc cada peça del trencaclosques dels avantpassats. I captes detalls d’aquí i d’allà que poden ser d’interès dels teus nets per poder-los-els explicar a la nit, quan reps adelerat la trucada de cada dia. La  pandèmia ens ha robat les abraçades i els petons –de fet, per sort o per desgràcia, tu mai no n’has estat gaire-, però no ens ha pres la veu.

Sortosament tens la mare al costat. I et fa de timó. Prou que ho saps. Tant que no suportes estar cinc minuts sense tenir-la a prop i de seguida tems la soledat. Però no n’estàs, de sol. No n’esteu, no.

 

8 de gener de 2021

Vuit de gener: any nou, ocurrències velles


Vuit de gener, divendres. La pandèmia no ens dona treva. Tampoc no ho fan les ocurrències i recurrències del departament d'Educació. Dilluns tornarem, sí o sí, ales aules, si la Filomena ens ho permet, perquè al departament tant se li'n donen les dades, la fred gèlida dins aules esbatanades i els confinaments diversos. I tornarem sense haver-nos fet test de cap mena (no fos cas que donéssim positiu!). Diuen que ja ens ho farem nosaltres: ens enviaran un tutorial perquè aprenguem a autotorturar-nos -de manera voluntària, això sí- i perquè en un període indeterminat tinguem noves de com anem. Esperem que amb les vacunes funcioni diferent i no es doni per fet que com que som uns autodidactes temeraris i capaços de tirar-ho tot endavant, ja ens les posarem un dia o altre tots solets. Sort que el que no es contagia als centres educatius és el desànim!

Mentrestant, estem a l'aguait de la tempesta que ens ronda, de si la neu ens obligarà a tancar-nos d'una vegada a casa i de si els pobres companys i companyes opositors (i els membres dels tribunals corresponents) sobreviuen a l'epopeia de desplaçar-se per aquests mons de Déu quan tot clama que cal fer just el contrari.  Quin greu que aquest any les coses hagin hagut d'anar així i que després de tants mesos d'incerteses i neguits tot hagi de culminar enmig de la tempesta perfecta. Al neguit absolutament comprensible de jugar-se mesos i mesos de preparació en la prova definitiva, s'hi ha de sumar la temeritat que suposa haver de desplaçar-se, molt sovint a desenes o centenars de quilòmetres de casa. I amb l'afegit que, entre la prova maratoniana del matí i la prova maratoniana de la tarda, la majoria es veuran obligats a refugiar-se on bonament puguin perquè no està previst que puguin estar-se a aixopluc dins de la seu dels exàmens, sovint prou lluny de llocs on poder menjar calent o refer-se amb beuratges i companyia. Són uns herois que, si més no, hauran obtingut el mèrit d'haver sobreviscut al procés d'oposicions més llarg que es recorda i enmig del curs més extraordinari des de fa dècades, que ells també estan ajudant a fer avançar, malgrat anar amb una sabata i una espardenya i que les seves incerteses es multipliquen.

Dilluns, si tot va bé, ens retrobarem a les aules. Ben abrigats i equipats per afrontar travesses gèlides i reptes indefinits. I amb ganes que algun dia tots plegats recuperem una mica el seny per poder fer la nostra feina sense massa entrebancs i amb il·lusió renovada. De moment, qui dia passa, anys empeny!

Molts ànims a tots i a totes!  I, de bon humor, que no ens en falti!

 Píndola 4 dels PCR de l'INS Narcís Monturiol




6 de gener de 2021

Carta als Reis?


 

La diada de Reis se'ns esmuny i aviat s'apagarà l'espurneig acolorit de les lluminàries que ens han acompanyat aquestes setmanes estranyes. I jo tanco aquest parèntesi amb el cor encongit perquè, malgrat que a casa ens hem estat de moltes coses, sabem que venen dies difícils i que pagarem justos per pecadors.  

Per això, i sense que serveixi gaire de consol, aquesta tarda hem fet una escapada per dur els Reis als avis, sabent que tornarem a estar dies confinats i que, pobres, hauran de tornar a prescindir de la teràpia que els suposa mirar-se els nets amb els ulls guspirejants. Sap greu que hagin de continuar en aquest isolament físic quan més falta els farien les abraçades. Sap greu constatar la seva insistència a agrair cada petit apropament nostre com si fos el més gran dels sacrificis que es puguin fer. I deixar-los allà, sols a la casa gran, arraulits vora la llar de foc esperant temps millors, però resignats i convençuts que ara toca estar-se de massa coses.

Costa poc saber què demanava a la meva carta als Reis. Sé que encara costarà tornar a les abraçades i les sobretaules compartides, però, de moment, ens seguirem resignant a parlar per telèfon una estona cada dia i a esperar, mentre ens empassem les ganes de plorar la ràbia dels moments que ens han pres i les incerteses que ens pesen al cor.


"Simplement", Blaumut