Soc feta de trossets. Poc o molt, com tothom. De trossets d'experiències, de moments viscuts, d'instants compartits, de dies enyorats, d'un present imperfecte i de futurs somniats. Soc feta de fragments de realitats diverses, de certeses volubles i d'incerteses fermes, de pors i d'ardideses, de llums i d'ombres.
Però això no em treu pas la son. No ens l'hauria de treure,no. Ans al contrari: assumir que som aquest cúmul de contradiccions i trossos ens ajuda a agafar el son cada nit. Perquè encara que totes les nostres arestes ens puguin fer aspre el tacte, o posin ombres al nostre perfil, també són poms per on agafar-nos i puntals on estintolar-nos. La realitat, ja ho hem après, no és mai una. Ni hi cap mirall capaç d'aprehendre-la. La realitat és volàtil i fugissera.
Afortunadament -que avorrit seria tot, altrament-, nosaltres som ens complexos en aquest món intricat. I, és clar, això ens fa patir i dubtar, i ens aclapara i sobrepassa... Tanmateix, aquesta enrevessada fragmentarietat que ens pot arribar a fer sentir fràgils és també, malgrat tot, el que ens fa forts i ens dona alè i ens fa viure i bategar. I cal aprendre a gaudir de cada trosset. No cal obsedir-se a llimar-ne totes les arestes ni a recompondre un inconquerible tot sense fissures.
Carpe diem, amics!
"Calidoscopi", Joan Colomo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada