Adeu 2020! Bon vent i barca nova!

Ha arribat aquella hora en què tocaria fer balanç i lamentar els propòsits no acomplerts i tots els altres que no han passat  de ser tan sols un intent o paraules buides per falta de voluntat (o de potestat!). Però aquest any tampoc tindria massa mèrit posar-nos a desgranar les misèries particulars dels desitjos que hem hagut de deixar estar  ja que la situació general no ens ha donat gaire marge de maniobra. Qui no es consola és perquè no vol, ja se sap!

També seria moment de tornar a refer els propòsits amb l'esperança que, aquesta vegada sí, seran més realistes i més abastables, que ja som prou grans per saber que no cal insistir a fer-nos quimeres i maleir-nos després per no haver aconseguit impossibles. No hi tornaré a caure: igual que sé que mai no faré metre setanta-cinc, també sé que no correré mai una marató ni heretaré de cap hipotètic "tio" a l'Havana...

En lloc d'això, però, vull deixar de banda les misèries personals i col·lectives, perquè, òbviament, aquest no ha estat el millor any de la meva vida, i, malgrat tot, m'ha dut moltes vivències positives. Ha estat l'any en què tots plegats haurem après a observar amb una altra mirada, a somniar amb els peus més arrelats a terra, a gaudir els petits instants, a viure més endins nostre.

I això és el que de cap manera vull perdre: els moments d'introspecció, les sortides prop de casa, el gaudi de les estones de llibertat a l'aire lliure (que ens han fet més lliures que mai), l'escalf de la petita  família compartint taula, manta i sofà, el trucar-nos amb els pares més d'un cop al dia, el saber-nos més a prop que mai d'alguns malgrat la distància...

I tampoc vull esborrar en l'any nou la felicitat de les noves experiències (que també n'hi ha hagut, perquè ens ha tocat reinventar-nos una mica a tots!) o  la sort de tenir uns companys de feina que ajuden a fer les coses fàcils perquè saben que sense l'equip, no som res. I agraeixo també el privilegi de tenir una feina que m'agrada, malgrat que mai no ens posen les coses fàcils i que sovint ens toca remar amb vent en contra sense brúixola ni timoner i procurant no perdre els rems en l'intent. De la família, ja ni en parlo: sobreviure al confinament entre les quatre parets de casa va ser com vèncer els jocs de la fam... i en vam sortir ben victoriosos (i units).

 

Només em dol no poder ser físicament més a prop de la resta de la família, dels grans que ens enyoren -però s'ho callen per por de fer nosa o d'atabalar-nos-, i dels petits -que creixen massa ràpid-, i fer-los els petons i abraçades que el cor em demana... 

 

Però ja tindrem temps de rescabalar-nos-en. Comencem any. Nosaltres som els mateixos, però ens mirarem la vida amb unes altres ulleres amb què les petites coses prendran una nova dimensió. I esperarem que els vents ens siguin més favorables per tornar a navegar a tot drap.

M'agradaria creure que serà així: aquesta és la gran lliçó que m'emporto del 2020.

Mentrestant, bon vent i barca nova!

Feliç any 2021!

 

"Bon vent i barca nova!", Ovidi Montllor.

Nadal 2020: amb la vista posada a la promesa dels dies que vindran.

 

Hi va haver un temps que érem poesia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Hi va haver un temps que érem poesia,

versos lliures ballant amb rimes blanques,

poesia sense mesura i sense complexos…

Però amb el temps ens vam fer prosa,

paraules mesurades, nues de retòrica,

paràfrasi involuntària de nosaltres mateixos,

bastida d’intencions i de certeses fàtues.

Hi va haver un temps que només vivíem

pel goig de viure i de riure’ns les gràcies,

pel desig de descobrir-nos i d’explorar

camins sense rumbs massa definits…

Era el temps de les fruites prohibides,

dels somnis a l’abast, temps d’hipèrbatons

i de mirades hiperbòlicament intenses.

Hi va haver un temps que érem poesia

descarada, i ni tan sols ho sabíem…

Però ara, que la vida ja ens ha tornat prosa,

i som paraules viscudes i rimes plenes,

és quan confegim l'estrofa més bella:

no ens calen ales per compondre el poema!

Equilibris

Aquest cap de setmana plujós i gris no presagia caminades intenses i reparadores sota l'escalf del sol tebi de tardor. Què hi farem! Aprofitaré el recolliment per fer endreça de tasques pendents de corregir. I, el lleure, el destinaré a deixar-me abduir des del sofà per algun pla que inclogui cine (sense crispetes) o alguna sèrie per evadir-me de tot i de res. Entremig de tot, encara farem dissabte, que hi ha feines que, si bé poden esperar, sempre ens fan rau-rau.  En qualsevol cas, seguiré lluitant per trobar l'equilibri al teu costat, encara que no puguem caminar frec a frec ni arribar físicament a cap meta modesta a uns milers de metres. 

Sí: ja ho sé que la pluja no m'impedeix de moure'm i que per això hi ha els paraigües i les jaquetes impermeables, però l'horitzó d'un camí enfangat en un dia gris a aquestes alçades del divendres no m'acaba de fer el pes. Potser, simplement, perquè després d'una setmana de llamps i trons (metafòrics), de regir i corregir el que he pogut i d'embastar petits projectes d'aula, queda poca energia per pensar a arrossegar els peus pel fang. Pot ser, tambė, que el bombardeig continuat d'ofertes meravelloses i irresistibles per aprofitar aquest refotut Black Friday m'hagi acabat de xuclar l'ànim o d'anul.lar la voluntat. Per cert, senyors: NO vull comprar res avui. Amb fer la compra del súper em dono per satisfeta...

Quin cansament. És clar que sempre em queda el meu petit remei de pobra: escriure quatre ratlles, passar algunes (poques o moltes) pàgines d'algun llibre que m'acompanya i deixar-me endur per la gula més estesa en els sopars familiars dels divendres confinats: endrapar pizza casolana i beure cervesa abans de deixar anar el cap al coixí amb la satisfacció simple i prosaica de saber que demà el despertador no tocarà.

Primer, però, ens haurem d'afanyar a omplir el rebost.

A reveure, que demà ja serà un altre dia!

Blaumut, "Equilibri"

Metralla

 

Plores sense consol amb ulls eixorcs 

Quan, tossuts, els dies se’t tornen grisos:

Una remor sorda et remou l’ànima.

I et fas més forta en el teu dolor,

Captiva en la incertesa d’uns desitjos

que et metrallen tothora

Mentre prems amb ràbia  les parpelles

Buscant un consol que mai no trobes.

 

 Franz Liszt, "Liebestraum", S. 541 N.3

 

Ofec

A vegades sembla que em falta l'aire. I no és culpa de la mascareta, complement indispensable en la meva/nostra vida pública i, en molts casos, també en la privada. No: l'ofec que sento no és físic, perquè malgrat que me n'allibero així que arribo a casa o que sec sola al cotxe, les condicions de la meva feina m'han fet comprovar que es pot conviure amb l'ús d'aquest element sense sortir-ne especialment perjudicats. Encara que a vegades la veu se'ns rogalli una mica més per l'ús habitual i per les dificultats afegides -no és tan fàcil projectar la veu dins l'aula-; o que a la nostra pell  l'efecte sauna no li faci especialment cap bé (ja m'entendreu els que teniu un cutis poc delicat que s'altera per qualsevol circumstància). L'ofec que sento és un ofec de l'ànima. De no arribar a tot el que voldria. De necessitar moments d'esbarjo que la situació ens nega; de veure, impotent, com pateixen els altres... Perquè se'm trenca el cor de veure que els meus fills se n'estan d'abraçar els avis, que el gran ha fet divuit anys tancat a casa quan li tocava de volar, que les abraçades són virtuals i les reunions, al menjador de casa. I perquè en circumstàncies així, no és fàcil mantenir clars els límits entre les obligacions laborals, l'atenció a les necessitats domèstiques i el temps de lleure.

Però ho entenc i em resigno. No hi ha més. I miro de suplir les mancances aprofitant millor els instants: camino/corro quan em lleu (sense anar-me'n enllà dels municipis limítrofs) i procuro dur al dia les coses de casa (encara que, de tant en tant, se m'enganxi el sofregit perquè no em sé estar d'amortitzar el temps mirant de fer dues coses alhora). Em distrec una mica mirant alguna sèrie de TV o reprenc lectures que esperaven el seu torn. La dèria de fer pastissos no m'ha arribat encara. Tant se val. Com que soc humana (i ben terrenal) assumeixo que soc imperfecta i, per si de cas, demano perdó per no arribar a tot. I una mica d'auxili per no quedar-me sense respir en moments d'angoixa. Potser m'oblido una mica de mi, encara que als fills adolescents, quan els pares es queixen els costa ben poc de dir-los que són uns egoistes que els volen controlar la vida o que no n'hi ha per tant, perquè la feina, al final, sempre es fa.

Paciència...

Salut!

Lluís Llach, "No abarateixis el somni"

1 de novembre. Reflexions semiconfinades

1 de novembre. Tots Sants i no hem anat al cementiri... Tant se val, però, perquè el dia ha estat emboirat i el pes d'aquest confinament que és i no és ha fet present a l'ànima la melangia d'aquestes dates. Sort encara, i ja en puc donar gràcies, que ens és permès d'estirar les cames i prendre aire en l'entorn proper. I que, després de prendre aire i d'acumular uns quants quilòmetres de llibertat a les cames, puc tornar a la tinta i al paper  per corregir exàmens; o abocar-me a la pantalla de l'ordinador per continuar programant, revisant, connectant, creant... 

Tant se val si és diumenge o dilluns. Un dia més. És el pa de cada dia d'aquest curs híbrid, incert, que obliga a planificar l'imprevist, a tenir gairebé el do de la ubiqüitat i a treure enginy i forces d'on sigui. I en què retrobar certes rutines fa bé: és just i necessari (com diria al missal).  Perquè, altrament, ens acabaria caient a sobre el sostre de les obligacions que no cessen i del patiment silent que provoca ser mare d'adolescents i filla de pares entrats en anys...

Farem bondat, per més que costi i que de vegades la temptació de sublevar-se hi sigui. Farem bondat perquè toca, perquè som pares i som fills, perquè ho necessitem i perquè tot és ja prou complicat. I seguirem aprenent a viure en aquesta incertesa i prenent alè en les petites gestes de cada dia.

Salut i força!

Prince, "Purple rain"

(Des)memòria

 

Són tantes les coses que em pesen avui!

No sé res de nou que no intuís ahir

però hi ha certeses dures de pair, 

quan murs esfondrats al llarg del camí

s'enduen memòria, present i avenir...

De res ens valdran laments egoistes

i mirar enrere com si tot fos ja fet.

Viurem els instants que tenim pendents

i donarem gràcies, que, d’hores felices,

en són plens també aquests dies silents.

Tu no tinguis por, que en aquesta boira

(que avui ja té nom) et serem memòria,

els peus a la terra, el far del camí,

la mà que t’aferra … i l’alè en l’oblit.

Vladimir Horowitz interpretant Franz Liszt "Consolation n.3"

 

Aules obertes. Inici de curs (2)

Fi d'un llarguíssim parèntesi sense presència física a les aules (que no és un sinònim d'absència de feina i de maldecaps, ans al contrari). Aquests dies tornem, sotmesos a una "nova" normalitat amb aires de provisionalitat. Els recursos escassegen i els espais són els que són, però la il·lusió del retorn, ben present en les mirades dels nostres alumnes, ens dona coratge per reprendre el camí. I ho fem amb pessigolles a l'estómac. I no en el punt on tot va començar, sinó més enllà. Perquè malgrat el desconcert i la manca de rumb, tots hem fet aprenentatges en aquests mesos. I amb aquest pòsit hem tornat a retrobar-nos, disposats a arromangar-nos i a continuar aprenent. Les incerteses hi són. I certes dosis d'indignació per com es fan i es comuniquen les coses. Però hem tornat amb ganes de veure les cares dels alumnes en un entorn desvirtualitzat i d'imaginar-los els somriures darrere la mascareta. No serà fàcil fer classe amb portes i finestres esbatanades i la boca tapada; ni evitar les abraçades reparadores en moments que les demanen. Però portem ja  uns mesos de rodatge. No sabem quant temps farem classes a l'aula i quantes vegades ens confinaran. Ni com. Però malgrat tot, sabent que les nostres veus patiran, que no tenim respostes per a tot i que també ens posarem malalts d'altres coses -tot i ser l'any de la Covid- entomem el curs il·lusionats i expectants, amb els ulls ben oberts.

Salut i força, companys!

Lluís Llach, "Que tinguem sort" (Verges 2007)

Sense brúixola. Inici de curs (1)

 

        

Temps era temps, quan el Departament d'Ensenyament/Educació era dirigit pel "tete" Maragall, alguns vam arribar a creure que no es podien fer les coses pitjor... Les "maragallades" de l'Ernest eren èpiques; pretenia que es podien gestionar els centres educatius com si els alumnes fossin taps de suro i els mestres i professors operaris d'una cadena de muntatge.  Han passat uns anys i uns quants canvis de denominació (coi de mania; com si el nom fes la cosa!) i n'hem vist de tots colors, però la tònica que s'ha anat mantenint, indefectiblement, és la manca d'un rumb clar i d'una estratègia ferma per dotar dels recursos necessaris l'ensenyament públic. Analitzar el reguitzell de despropòsits que hem viscut al llarg dels anys donaria per omplir massa pàgines i tampoc no arribaríem enlloc. La qüestió és que els que pretesament manen i menen aquest departament han trobat en l'autonomia de centre una bona excusa per desentendre's dels desgavells que ells mateixos causen. De fa uns mesos vivim instal·lats en el menyspreu més notori i punyent que mai hauríem pogut imaginar: les informacions oficials sempre arriben als centres després que els mitjans de comunicació les hagin tret a la llum de forma poc o molt clara; les directrius mai no són ni clares ni coherents; la improvisació i descoordinació han passat a ser el pa de cada dia... i les ventafocs del sistema ens veiem obligades a treure les castanyes del foc als que manen i ens llancem a la piscina amb aigua o sense perquè no tenim més remei que anar endavant. De què serveix que després ens facin un copet a l'esquena i ens donin les gràcies per la nostra voluntat de sacrifici? Som servidors públics, però no idiotes. És clar que afalagant-nos apel·lant a la vocació i al nostre suposat sentit de la responsabilitat i bla, bla, bla es pensen que  ja en fem prou per donar-nos per reconfortats i posar-hi pit i collons. D'això es tracta, oi? Per la part que ens toca ja ens espavilarem a sortir-nos-en d'aquesta també... I si no seguim prou bé les meravelloses "recomanacions" del departament, sempre podran dir que és culpa nostra; no de la seva manca de previsió, de les incongruències continuades, les informacions a deshora, la inexistència de recursos i la manca flagrant de rumb Quina decepció, senyor Bargalló! (perquè vostè, a diferència del "tete", sí que venia del nostre ram...)

! Farem la nostra feina, sí, però que Déu ens agafi confessats

Tretze!

Que per molts anys, bonica, ens continuïs il·luminant amb la teva joia de viure, aprendre i compartir. I que segueixis sent l'esquellerinc que ens posa en solfa cada matí.

Avui en fas tretze: tretze anys farcits de petites experiències t'han fet acumular un munt de companys i amics que t'acompanyen en l'aventura de fer-te gran. I aquest darrer any, justament, has fet molts passos en aquesta cursa. Des de l'adéu a l'escola vas emprendre ben decidida el repte de començar una nova etapa. No vas triar el camí més obvi ni còmode, però has demostrat tenir empenta i idees clares per assumir petits reptes i emprendre el que calgui. Estem més que orgullosos de tu. És clar que tens un mirall on mirar-te, el teu germà. I justament veure com aneu fent camins paral·lels (però cadascú amb el seu tarannà),  com us doneu suport incondicionalment i com us estimeu és un estímul continu en el nostre dia a dia.

No perdis mai aquestes ganes de fer, de sentir, de compartir, de gaudir, de superar-te i d'estimar.

Per molts anys, Jana!

Divuit!

18 anys. I el temps que abans de ser tu vas ser primer només una ombra, una idea vaga. Una idea que va anant prenent força fins que es va convertir en forma. I amb la forma, la notícia del teu esclat, de la teva transformació d’aquell no res indefinit que era estimar-te sense tenir-te, a la certesa de la vida que creixia dins meu.

Nou mesos per anar construint la idea de no ser mai més dos i prou. Quaranta setmanes (que no van arribar a ser) per fer-te un lloc i donar-te les claus de la nostra vida de família. Mentiria si ara et digués que recordo cada una dels dies que van omplir aquelles setmanes mentre tu m’anaves omplint, però sí que en recordo instants fulgurants i estremiments de futura mare novella: la confirmació de l’embaràs, la primera imatge (acompanyada de la certesa del batec accelerat del teu cor estrenat de poc), la constatació que series un nen (encara que abans ens haguessin gairebé assegurat que duia una nena al ventre), la il·lusió dels avis, preparar casa per rebre’t, la tria del nom -«nom de peix, li voleu posar?»-, les sotragades del tren amb què anava a treballar cada dia (i la sort que vaig tenir de treballar tot el curs a Girona!)...

Quan el metge va augurar que podies néixer cap al 7 de juliol, vaig pensar: «no naixerà pas per Sant Fermí». I no ho vas fer. Les últimes setmanes, quan em deien que venies petitó, gairebé m’asseguraven que no passaries de les revetlles, que ja hauries sortit. Però et vas quedar dins, ben confortable, mentre jo sentia, ajaguda al sofà del pis calorós, l’esclat del petards que a tu tampoc no t’han agradat mai. Ni revetlles, ni Sant Fermins: vas triar néixer la matinada d’un dimarts, el 2, i vas arribar amb pressa. Jo havia sopat amb gana, però a l’hora d’anar a dormir el mal de ronyons no em deixava jeure: «coi de mal d’esquena!». Després d’uns quants intents sense aconseguir jeure, vam agafar els trapaus i vam enfilar cap a urgències, amb la por que ens aviessin cap a casa abans de gaire. Però va resultar que estava de part... encara que havia d’anar per llarg. Però tres hores després, i enmig de corredisses perquè havies decidit anar de pressa, ja et coneixia la fesomia i tenia clavats els teus ulls intensos i voraços -però que encara no hi veien- a les pupil·les. Ja tenia un grau més: era mare!

I tu ja tenies nom: Roger! I vas néixer petit, però amb gana i et vas afanyar a menjar i créixer. I ens ho vas fer tot fàcil, encara que als ulls d’uns pares novells, el veritable repte començava aleshores: la paternitat és el gran canvi, l’aprenentatge de veritat.

Han passat una colla d’experiències i tens ja moltes lliçons apreses. Avui estrenes la majoria d’edat i estàs a punt de tancar definitivament una etapa de reptes mesurats i d’horitzons propers. Perquè ara et tocarà emprendre el vol i mirar més enllà. Ho pots fer ben tranquil: deixes l’institut amb el llistó ben amunt (sort que no t’agrada especialment, dius, estudiar!) i amb els idees clares. Pots estar orgullós de tot el que has aconseguit fins ara sense haver hagut de fer renúncies. Tu ets així: fas les coses i ja està, sense escarafalls, perquè, simplement,  toca. Tal com has anat fent sempre: la guitarra, l’anglès, el futbol, els amics...

I així seguiràs, ho sabem, ara que començaràs a ser tu mateix, més que mai, el que vagi traçant l’itinerari de la teva vida. 

Ho faràs tu, però nosaltres -els teus pares i la Jana, la germana que tant t’estimes- hi serem per acompanyar-te sempre, no ho oblidis. 

Llença’t a la vida que t’espera amb els braços oberts!

Per molts anys, Roger!

Figueres, 2 de juliol de 2020

"Happy Birthday" (Bono and The Edge)

Abraçades i petons

Agafem-nos-ho bé, que poc més podem fer-hi i no cal que ens hi posem pedres al fetge, que diria la padrina. 

Ja fa dies que vivim una nova normalitat postissa que ens ha allunyat una mica del tacte i del contacte i ens ha obligat a amagar els somriures. Però costa d'acceptar, així que ja em teniu, jo que no soc especialment petonera ni enganxosa, trobant a faltar tots els petons i abraçades que ara no puc fer.

I maleint aquests comiats que estem vivint des de les pantalles on ara fem aplec de petites finestres esbatanades a cada casa. Dir adéu així a alumnes que passen de llarg, als companys que canvien de destí o als que tot just estrenen la jubilació es fa massa estrany per poder conformar-nos-hi sense protestar  ni tan sols una miqueta (encara que picar de peus no seveixi de res i, soferts, fem convençuts i capcots el que toca).

Per això escric avui aquestes quatres ratlles: per repartir totes les abraçades que he hagut de retenir i fer tots els petons que he ofegat; per dir gràcies a tots els que heu passat pel meu costat d'una manera o d'una altra i que ara canvieu de vehicle o agafeu una altra drecera; per recordar cada un dels petits detalls que heu deixat en la meva vida, els transvassaments rebuts que m'han fet ser on soc i ser qui soc...

Gràcies, Sandra, Xixon, Pere! Gràcies, nois i noies que m'heu patit! Gràcies companys! Gràcies també a tantes i tants que no dic!

Que tingueu una bona travessa!

Judit Neddermann, "Avui" (de l'àlbum Un segon, 2016)

A reveure, batxillers del 2020!

Avui, que fa un dia gris que convida a la melangia, he trobat, amb el rerefons del cel que degota i refresca l'aire, la calma per seure a fer balanç. Mirat fredament, sembla que no ha passat el temps,  que tot just fa quatre dies que m'acomiadava dels meus tutorats de 2n de BAT del curs passat i els desitjava un camí planer... I ja hi torno a ser, a punt d'escriure un altre a reveure.

Tanquem el curs: han passat una colla de dies, un rere l'altre, carregats de raons i d'experiències, d'incerteses i de promeses. I hem compartit hores amb vosaltres, els meus nous tutorats, uns altres joves passavolants que m'heu fet viure i sentir les vostres angoixes, pors, alegries i il·lusions abans d'emprendre el vol cap a uns horitzons nous. 

Ara sou al llindar d'una vida que us obre les portes als aprenentatges de veritat, aquells que us faran madurar i que us ajudaran a trobar el vostre lloc al món. Ara va de veres i aviat ho entendreu i m'entendreu.

Val a dir que no ho heu tingut gens fàcil: ha estat un curs estrany, amb intermitències i distància física obligada per circumstàncies que no havíem arribat a imaginar. La pandèmia ens ha posat a tots a prova, i ha sumat angoixes a les que ja comporta per a vosaltres el 2n de batxillerat: el TdR,  la pressió de les mitjanes, la necessitat de decidir el camí a seguir, la por de no arribar-hi, les ganes de gaudir de la vida i dels amics, de reivindicar la majoria d'edat acabada d'estrenar o que cobegeu amb tant de delit...

Potser, i dic potser, per a alguns haurà estat una sort el confinament obligat, la vida ermitana i el silenci dels carrers en les primeres setmanes d'aïllament, quan encara crèiem que tot passaria en quatre dies. Potser alguns vau saber treure profit del recolliment per organitzar-vos una mica la vida i fer endreça. Potser. Però això no treu que us ha calgut aprendre a viure d'una altra manera, a canviar prioritats, a lluitar contra la desídia i el desconcert. I no: ja sé que no ha estat fàcil. Però, tanmateix, heu arribat fins aquí.

I amb el curs que s'acaba em toca dir-vos adéu. I de vosaltres, com cada curs que passa, me’n queden ara somriures i llàgrimes, propòsits i despropòsits, dubtes i certeses. Cada experiència compartida amb vosaltres, a l’aula o en les sortides, a frec o a distància, ha deixat, no ho dubteu, llast a la motxilla de la meva experiència. Gràcies, perquè ensenyar és, indubtablement, aprendre dels teus aprenents dia rere dia. Si amb mi vosaltres també heu pogut aprendre alguna cosa, em dono per més que satisfeta.

No ha estat fàcil, repeteixo, però heu arribat a la meta. O la intuïu ja ben a prop. Un esprint més, i l'haureu travessat. No us doneu mai per vençuts: si mai defalliu, penseu que quan sembla que ja no ens queda alè, sempre hi ha forces per a un darrer impuls. El definitiu.  Agafeu embranzida per saltar ben amunt i engrapar ben fort els vostres projectes de futur immediat. No tingueu por d'obrir portes.

I, sobretot, lluiteu pel que voleu. La vida us espera.

Figueres, 7 de juny de 2020

Lax'n'Busto, "Tornarem"

Unes setmanes de propina

Han tornat els cotxes que circulen amunt i avall a totes hores, el so dels passos damunt les voreres, l'eco de les veus desconfinades, el tràfec i la vida als carrers. Però res no és igual. Hi ha tant de camí per recórrer, que les incerteses s'han convertit en el nostre pa de cada dia. I, malgrat tot, hem de continuar, mirar endavant i fer la nostra vida sense més renúncies que les indispensables. És clar que ara mateix ens costa de trobar la mesura justa de qualsevol cosa i fàcilment podem errar, per excés o per defecte, empetitits davant la realitat aclaparadora dels darrers mesos. Perquè, per poc seny que tinguem, sabem que tot això no s'ha acabat i ens volem anticipar a noves renúncies. Així, fent el que podem, intentem estar preparats per continuar el nostre camí.

És justament en aquest context pantanós on han hagut de surar i nedar els nostres estudiants, que amb més o menys sort, ajuda i recursos han aconseguit arribar a la riba. Alguns amb prou feines han aconseguit mantenir l'alè per fer la travessa; d'altres, constants i disciplinats, hauran arribat en plena forma a final de curs. Entremig també n'hi ha una colla que s'han refiat de l'avantatge que portaven al març i que ara han quedat poc o molt relegats a la cua de la cursa. No ha estat, ni és, gens fàcil. En qualsevol cas, cal tenir ben present que de tot se n'aprèn a la vida.

Avui jo m'ho miro des de dos angles: aquest curs estrany, a part d'acompanyar els meus alumnes i tutorats de 2n de batxillerat, també ho he viscut com a mare d'un batxiller que ara s'acaba d'estrenar. He de dir que l'aspirant de casa ha estat capaç de mantenir una rutina endreçada i una disciplina prou ferma per acabar un curs brillant sense viure angoixat ni haver de fer pràcticament renúncies. Me'n sento ben orgullosa, però no em ve de nou: ell és així, m

algrat un posat de "tantsemenfot" que a vegades despista una mica. 

Ara, tant en Roger com els meus tutorats, han entrat en una altra fase (que no té res a veure amb les del desconfinament!). Justament avui molts d'ells haurien d'estar en ple procés de les PAU. Però la pandèmia ha portat de bracet un ajornament de les proves que els deixa davant d'unes setmanes "de propina". Unes setmanes de feina afegida que per a alguns (a vegades més per a les famílies que per a ells mateixos) poden arribar a ser una agonia. Sobretot ara que la fressa ha tornat als carrers i que la vida ens convida a un desordre que la "nova" normalitat no recomana gens.

Keep calm! No ens atabalem: la feina grossa, la majoria ja l'han fet. I els docents no els abandonarem a la deriva en un moment com aquest. De cap manera. Però ara els toca a ells posar ordre al seu dia a dia i una mica de disciplina per arribar en les millors condicions a la final. En termes esportius, diríem que ara es tracta de mantenir-se en forma. Com? Sent disciplinats i constants en les rutines per afrontar la darrera etapa forts i amb totes les estratègies ben apreses. Creieu-me: tindran temps per a tot. Fins i tot per a distreure's i gaudir, que també ho necessiten. 

Acompanyem-los i animem-los.

I recordeu: tot passa.

Jarabe de palo, "Bonito"

Una maleta plena de desitjos... i l'aniversari de la mare

Demà la mare fa anys i no la podrė abraçar. I no puc evitar d'imaginar-me-la, ella que mai no es queixa, plorant les llàgrimes que mai no ha plorat per poder compartir tots junts, amb el meu pare, fills i nets el seu arròs a la cassola i la sobretaula sense artificis dels diumenges desconfinats. I em sap greu, perquè  ni tan sols tinc manera de fer-li arribar aquestes paraules: el pare  i ella són analògics, de telèfon fix i pantalla de tv i la tecnologia els atabala. Per això, demà ens haurem de conformar amb sentir-nos la veu dos o tres cops, i dir-nos l'una a l'altra que tot va bė, com cada dia des d'aquesta clausura profilàctica. I no sé si en farà prou... Però és el que ara toca: mantenir-nos a recer, malgrat que això no ens lliuri de tenir els sentiments a la intempèrie i de sentir-nos poca cosa enmig de la tempesta. I d'enyorar retrobaments.

Precisament aquest matí em mirava una maleta que tinc des de fa setmanes aparcada arran de la porta d'entrada de casa. És una maleta nova, tot just estrenada pel meu home abans de tot plegat i que espera d'ençà de la tornada que li fem lloc al traster.  Però no he trobat el moment de fer-ho. ¿Per què, si aquestes setmanes he estat capaç de fer dissabte en altres calaixos i prestatges? Em sembla que ho començo a entendre: la maleta que espera és una metàfora que conté els meus desitjos d'escapar d'aquestes quatre parets i córrer els quilòmetres inexpugnables que em separen dels qui estimo i enyoro. S'alça arran de porta com una promesa.

Així que, per si de cas, no endreçaré encara la maleta...

 Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, "Cant de l'enyor"

Avorriment?

A vegades cal ben poc per tastar moments feliços. Avui m'hi ha ajudat pujar al terrat d'esquitllentes, per poder esgarrapar, encara que fos furtivament, l’escalf d'aquesta  primavera confinada. Confesso, però, que aquest diumenge m’he arribat a avorrir una mica d'estar reclosa, per bé que ha estat un avorriment autoimposat i gairebé profilàctic. Un dolce far niente necessari per poder trencar amb una nova rutina aclaparadora en què s'han diluït els horaris, els  límits, els terminis i les prioritats. Demà passat tornaré a immergir-me en aquesta voràgine. Però avui fins i tot m'he permès de badar en aquest balcó que habitualment m'oprimeix més que no pas m'allibera. I he vist el pas dels núvols i he atrapat el volar lliure de les orenetes. I he sentit la flaire de l'abril. I tot plegat m'ha dut les promeses dels dies que vindran...

Lax'n Busto, "Tornarem"

Esbós de versos confinats

Vull pintar de verd el ressò de les paraules,

que no les persegueixi més l'alè del dol.

Vull vèncer les pors, revestir-les d’esperances 

i beure’m a glops les promeses del retorn.

Passen tan lentes les hores sota aquest sostre! 

Però no és una condemna el confinament:

la pena és la incertesa que em capgira l'ordre

i que em remou febleses que crèiem absents...

Si avui acato amb recel ser captiva a casa

és pel gust agredolç d’un recés imposat

que em confina per força amb la meva ànima.

Però pinto amb colors els dies que vindran

rebent amb les finestres ben esbatanades

la claror insolent d’un abril esclatant.

Lluís Llach, "Que tinguem sort"

Necessito vacances!

Sí, ja ho sé: el més petit dels mals ara com ara és no poder fer unes vacances reparadores lluny de la rutina laboral i domèstica. Però molts m'entendreu, per poc que us ho proposeu. Ja sé que aquest confinament imposat no és una condemna, encara que té efectes col·laterals d'abast imprevisible i que només el pas del temps ens farà avinents. No cal que ens hi amoïnem gaire ara, i menys encara si acceptem que alguns d'aquests efectes seran poc o molt positius (no en tinc cap dubte!). De moment, però, i per curar-me en salut abans no peti, he decidit que faig vacances, ja que aquesta és l'única certesa que tinc: el calendari escolar no ha estat modificat pel que fa a la consideració de la setmana actual com a setmana no lectiva. Per això he decidit desconnectar (una mica, si més no) de reunions virtuals, programacions, correccions, assessoraments, tutories, resposta ràpida a consultes diverses, cursets i control de tasques. Ja em perdonareu, però és que aquestes setmanes he estat a anys lluny de la inactivitat... i necessito un respir. I no: no em demaneu que us digui quina feina heu de fer o que us retorni ràpidament les correccions. Aquesta setmana, no.

El fet, tanmateix, és que ara mateix se'm fa difícil imaginar la meva vida sense aquesta nova rutina imposada sisplau per força. Fins i tot m'he habituat a no sortir al carrer, si no és obligada, més d'un o dos cops per setmana,  i sempre per la necessitat imperiosa d'omplir el rebost i de buidar les escombraries. Certament, no ho negaré, trobo a faltar un jardinet o una bona terrassa on eixorivir-me, però les escapades per estendre la roba al terrat (sempre mirant de no coincidir amb cap veí) ja em donen una mica d'oxigen per anar fent. 

Amb tot, la perspectiva, en alguns moments de defalliment, no és gaire encoratjadora pel que fa a la possibilitat que s'allarguin algunes de les circumstàncies menys tolerables de la convivència familiar. Us imagineu tenir un fill adolescent jugant a la play cridant com un energumen a totes hores mentre conversa a través del micròfon dels seus auriculars amb un munt d'amics que sembla que t'acabin d'envair la sala d'estar de casa? O el moment d'enfrontar-vos a la cuina per anar a preparar el ranxo familiar intentant imaginar quin serà el motiu de la queixa d'avui (perquè sempre n'hi ha!). O mirar el telenotícies per constatar que amb cinc minuts ja ho podrien tenir tot dit, malgrat que s'entestin a mantenir una secció d'esports plena d'entrenaments domèstics, a comentar evidències amb titulars pretensiosos o a connectar amb l'enèsima roda de premsa d'aquí o d'allà... 

Però hi ha més conseqüències de l'encasolament forçós. De moment, jo ja m'he hagut de canviar la clenxa de lloc. I si he aconseguit evitar haver d'afluixar el cinturó és perquè he reeixit a establir una rutina d'exercici físic diari cada vespre que m'ha convertit en poc menys que una ionqui. En una ionqui que a vegades s'ha de barallar amb home i fills per l'ús de la bicicleta estàtica o per ocupar un dels pocs espais del pis prou aptes per a practicar exercici físic sense perill de quedar encallada entre dos envans, amb alguna extremitat  dislocada  per intentar encabir-m'hi o encastada a la paret com un pòster (com als dibuixos animats).

De moment, sobrevisc, que no és poc, i m'esplaio projectant un munt de petits canvis que vull fer a casa, però que hauran d'esperar fins que les botigues de bricolatge obrin i jo ja no tingui temps per dedicar-m'hi. 

Què hi farem! Tal dia, diuen, farà un any!

Blaumut, "Previsions d'acostament"

Tancada?

Dues setmanes tancada. I amb perspectives que siguin moltes més. Curiosament, però, no em cauen al damunt les parets de casa. Ni tinc gaire temps d'avorrir-me: de fet, gens. Miro de mantenir rutines per no caure en una semiletargia anihiladora. 

De dilluns a divendres treballo, em formo, cuino (mirant de no repetir-me massa, però sense caure en la temptació d'experimentar exquisideses i cuinar plats poc recomanables en situacions de confinament), netejo -i,sobretot, em netejo-, faig esport (dintre de les possibilitats de l'espai limitat de què disposo) i fins i tot tinc temps per a petites disputes conjugals o batalles dialèctiques amb l'adolescent o la preadolescent de casa.  Ja se sap que la convivència mai no es fàcil, però estic gratament sorpresa de la capacitat d'adaptació que tenim i de la resposta de tots plegats a aquesta cohabitació forçada que ha convertit casa en una mena de comuna tancada. Casa nostra és ara una petita fortalesa amb finestres obertes, per sort, i gràcies a la tecnologia, a moltes altres cases. Enmig de tot plegat, miro d'informar-me. Ni poc ni massa, però: no vull entrar en un bucle desesperant d'opinadors, retrets, xifres i supòsits diversos. A casa fem bondat: en quinze dies m'he escapat tres moments (sí, 3!) comptats de casa: per comprar queviures i medicaments. No ens cal més. Pel que fa als avis, que viuen a vint quilòmetres, van entendre de seguida que s'haurien d'avesar a sentir les nostres veus per telèfon. Ells no entenen de tecnologies modernes, telèfons intel·ligents o càmeres a l'ordinador. Per això esperen amb deler les diverses trucades que ens fem cada dia. També espera amb ànsia les trucades la sogra, sola i ben resignada que, molt de tant en tant, algun dels tres fills tregui el nas per casa seva el temps just de deixar-hi algun encàrrec i mantenint sempre una distància feridora, però prescriptiva. I ens reconforta saber que amb les nostres veus a qualsevol hora i amb l'excusa més aparentment  insignificant podem evitar, també, que uns i altra caiguin en la desesperació de no tenir altra distracció que veure una programació de tv que s'ha convertit en una simfonia repetitiva amb aires de rèquiem! La televisió pública té ben poc en compte que els nostres grans sovint no tenen accés a programació a la carta... Ja no direm les altres tv!

 

Tots plegats continuem somniant paisatges que ara no podem gaudir i revivint moments despreocupats gaudint de l'entorn que ara se'ns nega. Tant se val: la imaginació permet superar totes les barreres i travessar murs ben sòlids. I sempre ens queda l'opció d'obrir-nos finestres a altres mons mitjançant lectures diverses: la literatura sempre pot ser un bon bàlsam!

Com a tantes llars, a casa, a les vuit del vespre compartim amb bona part del veïnat el ritual de sortir als balcons i picar de mans per agrair la feinada de tanta gent que treballa a preu fet, sense recances ni descans per ajudar-nos a superar aquesta crisi. Cada dia en som més. Ara ja ens saludem com vells coneguts; estic ben convençuda que ens acabarem coneixent pel nom. No puc evitar emocionar-me cada dia en aquella petita estona de comunió veïnal. Deu ser perquè soc conscient que la mateixa estampa es repeteix en cada carrer i en cada barri de tants i tants pobles i ciutats. I això em fa sentir molt petita i molt gran alhora: tots tan lluny i tan a prop al mateix temps.

I havent sopat, com un ritual, compartim una estona de sofà tots quatre. Som afortunats, malgrat tot. 

I confiem que tot anirà bé.

Boniques

Soc prou afortunada de ser qui soc i de ser on soc: si n'hi  ha de gent bonica al meu voltant! Persones diverses amb idees diverses; persones properes, tant a frec de pell, com malgrat la distància física; un calidoscopi de gent que val la pena haver conegut perquè, sens dubte, em fan ser qui soc.

Creieu-me: no en tinc cap dubte, encara que en moments de feblesa qualsevol pot caure en la temptació de pensar el contrari, de creure's realment sol davant els reptes de la quotidianitat. 

Tanmateix, la companyia a vegades està feta de presències tàcites, de paraules que no cal dir, de mirades inadvertides, d'amistats latents que no necessiten estridències de cap mena.

I avui, dia de la dona, necessito reivindicar aquest pòsit que tinc a la meva vida. I ho faig, agraïda, perquè ahir, justament, vaig tenir l'oportunitat de retrobar-me unes hores amb velles/belles amigues de l'etapa adolescent i vaig sentir-me molt afortunada de constatar que, malgrat que la vida ens ha portat per camins diferents, els nostres retrobaments continuen tenint el mateix caliu. Som dones madures i amb il·lusions que mirem endavant mentre vivim l'avui sense oblidar d'on venim. 

Gràcies, Imma, Bet, Marta, Sònia, Anna! Gràcies, boniques!

Març

Acabem d'estrenar aquest mes de març que se'm fa d'horitzó costerut perquè l'atzar ha volgut que se m'hi acumulessin tasques i obligacions diverses i inajornables. Tant se val: algunes vegades la vida ens la compliquem nosaltres sols i d'altres ens ve més a repèl... El quid de la qüestió és parar per prendre aire i tornar-hi. 

Per això, malgrat la feina pendent, encaro els dies que venen amb la determinació i amb la il·lusió que sempre em fa viure aquest meu mes... el meu març que convida a obrir portes, a eixamplar horitzons, a prendre aire per viure amb intensitat, a renéixer.  El mes que em va veure néixer, ja fa una bona colla de primaveres i de tardors.

Sento que haver nascut aquest mes ja és un bon regal. Però no me'n demaneu el perquè: probablement és una certesa poc racional, un encaterinament capriciós sense gaire més sentit que qualsevol superstició banal. I tant se me'n dona que sigui així. En faig prou de saber que som a un altre març i que encara em puc repetir el mateix mantra: soc aquí.

Tanmateix, avui, vigília del meu aniversari, m'adono que allò que ara mateix em faria més feliç és veure com la tristor s'esborra dels ulls d'una de les persones que més m'estimo, desolada per un dels primers desenganys de la seva vida. Tant de bo pogués pair sense gaire dolor la sinceritat dels meus mots quan li dic que tot passarà, que aquest dolor punyent que sent avui s'anirà diluint i deixarà pas a altres dolors -la vida té aquestes coses!- però que, per sobre de tot s'imposaran altres experiències, nous reptes i multitud de moments feliços i de pàgines compartides. Demà serà un altre dia, fill.

Ser mare té això: no deixem mai de patir mentre ensenyem els nostres fills a trepitjar la pols i les pedres del seu propi camí. I aprenem a fer-nos a un costat per tot just oferir-los el braç si mai necessiten un suport on agafar-se. Que per molts anys pugui ser així.

Lluís Llach, "Que tinguem sort"

Ítaques

Ja fa dies que vam encetar un febrer intens, un mes d'agenda plena i hores curtes. La feina no s'atura i no s'atura la vida; les obligacions pesen, alleugerides pels instants d'oci. I jo miro de treure tot el suc d'aquests moments viscuts amb la família, amb els amics, amb els companys... encara que l'afany em costi haver de fer esforços per mantenir les parpelles obertes i que em condemni a marcar més les  ulleres sota els ulls. Però no es pot viure plenament renunciant als instants preciosos.

De fet, la meva mare encara s'admira que trobi temps per a fer-ho tot, per més que la meva vida no tingui res d'extraordinari: simplement soc una dona que treballa, comparteix i viu. I, malauradament, de fet, no tinc temps per a fer-ho tot: la vida és plena de tries i de renúncies. Però això no ens hauria d'emboirar mai la mirada. Jo, simplement, faig coses perquè toca fer-les, però intento de fer-les com toca. Així és com me'n van ensenyar. I, malgrat els anys, sortosament encara em fa l'efecte que tinc molt per aprendre. Sí: és una sort saber que mai no en sabem prou de res i que el camí d'Ítaca, com deia Kavafis, és ple d'aprenentatges, per més que les ensopegades ens el facin de tant en tant feixuc i difícil. "Sapere aude", sentanciava Kant... Això: atreveix-te a aprendre, gaudeix del camí... Qualsevol odissea, per insignificant que sigui, és feta de reptes superats i de cops de timó, de vents propicis i de temporals anihiladors, de lluïtes i de fracassos, de llums i d'ombres. Tots, conscients o no, tenim la nostra Ítaca.

En el meu viatge cap a Ítaca ja porto una colla d'etapes recorregudes. I cada una ha anat deixant empremta en qui soc ara. Però el més important dels pòsits, segurament, són els amics fets a cada port. Persones que, malgrat la distància física o els imponderables de la vida, sempre hi són. No cal que ens diguem gaire res ni que ens veiem sovint, però hi són i els sentim. I en tinc. Com l'Esther, de qui dissabte passat vam festejar un aniversari ben rodó.

Per sort, sempre prevalen les llums sobre les ombres. I aquest fet, innegable i desconcertant a parts iguals, és el que continua alimentant els nostres somnis. Perquè el que ens fa forts és, justament, l'acceptació de la nostra fragilitat. Saber que som aquí de pas, amb totes les nostres virtuts i els nostres defectes. I que tenim companys de viatge.

Lluís Llach, Viatge a Ítaca