4 de desembre de 2020

Hi va haver un temps que érem poesia


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Hi va haver un temps que érem poesia,

versos lliures ballant amb rimes blanques,

poesia sense mesura i sense complexos…

Però amb el temps ens vam fer prosa,

paraules mesurades, nues de retòrica,

paràfrasi involuntària de nosaltres mateixos,

bastida d’intencions i de certeses fàtues.


Hi va haver un temps que només vivíem

pel goig de viure i de riure’ns les gràcies,

pel desig de descobrir-nos i d’explorar

camins sense rumbs massa definits…

Era el temps de les fruites prohibides,

dels somnis a l’abast, temps d’hipèrbatons

i de mirades hiperbòlicament intenses.


Hi va haver un temps que érem poesia

descarada, i ni tan sols ho sabíem…


Però ara, que la vida ja ens ha tornat prosa,

i som paraules viscudes i rimes plenes,

és quan confegim l'estrofa més bella:

no ens calen ales per compondre el poema!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?