22 de febrer del 2012

Reivindicar-se

Reivindicar és lícit i necessari. Evidentment cal mantenir uns mínims pel que fa a les formes i, òbviament, també pel que fa al fons: no tot s'hi val. De vegades cal deixar una mica de banda els arguments que ens dicta el cor i acceptar que la raó més cerebral s'acabi imposant. I justament aquest supòsit ens pot acabar conduint a deixar de banda al sa exercici de reivindicar (i de reivindicar-nos) en moments en què per motius diversos ens deixem engalipar per altres prioritats, per "certeses" hipotètiques o per complexos més o menys forasenyats. Sí, ja m'enteneu, excuses de tot tipus: "ara no és el moment", "no val la pena", "cal evitar confrontacions", "és moment de sumar", "potser m'equivoco"...
Això ho podríem aplicar en molts àmbits de la vida, tant en el vessant més personal i íntim, com en facetes més públiques i /o col·lectives. Res a dir. Només faltaria! No poques vegades és més assenyat veure-ho així, estar-se d'actuar en primera fila i veure-les venir.
Amb tot, de vegades es fa imperiosament recomanable i necessari deixar-se de romanços i reivindicar-se sense vergonya. Per salut, per dignitat o, simplement, per nassos! No es tracta de "reivindicar-se o morir", sinó de "reivindicar-se per no morir".

Ànims a tots aquells i aquelles que tenen/tenim motius sobrats per reivindicar(-se)! Sigui quin sigui l'àmbit en què ho fem: Endavant!

19 de febrer del 2012

Cels

Com pot un mateix cel assolir tants matissos i abraçar tantes realitats, tants dolors, tantes il·lusions, tants mons!
De vegades acollidors, d'altres aterradors; fascinants o feixucs; tranquil·litzadors o inquietants...

Us deixo dos dels meus cels empordanesos: un de crepuscle, l'altre matiner...

15 de febrer del 2012

I la "setmaneta" continua...

Sí, continua... però, malgrat tot, avui em miro l'ampolla i la veig mig plena!
Vejam, em permetré un exercici de catarsi individual d'urgència, trauré pit i encararé la resta de la setmana amb tot el delit del món perquè...

  1. Ahir només vaig haver de dir unes quantes desenes de vegades que Sant Valentí (disculpeu-me la grolleria) me la bufa o me la repampinfla. No! No em van regalar res, no vaig regalar res, i no vull que em regalin res. Que jo sóc catalana i que aquí se celebra Sant Jordi!
  2. Ve carnaval. Aquesta festa tampoc no em motiva. Dec ser una rara avis atès que al meu voltant hi ha una mena de fal·lera irrefrenable que ho paralitza tot. Val a dir que treballo a la vil·la de Roses, que no és Río, però viu obsessionada pel tema 11 mesos (només?) a l'any! En fi: accepto que per a molts, disfressar-se, fer l"indio" i perdre la vergonya  -ja sigui amb l'ajut de substàncies vàries o de motu proprio- és una vàlvula d'escapament més necessària que mai en temps de crisi. Qui canta, els mals espanta! A veure si els meus alumnes s'esbraven ben esbravats i tornen amb bons propòsits la setmana que ve...
  3. Aquests darrers dies m'he fet un fart d'escoltar, si us plau per força, la musiqueta insuportable amb què ens "delecta" l'oïda l'operadora de telefonia mentre ens tenen penjats de l'aparell esperant resposta. Això sí: després d'haver intentat dialogar amb la maquineta i encertar el número que cal prémer per resoldre la incidència!
  4. El cotxe m'ha deixat tirada a la carretera. Sí. Però ha tingut la delicadesa de fer-ho en ple dia, avui que duia telèfon -fa just una setmana, un "telefonicidi" involuntari em va tenir incomunicada tot el dia!- i no feia tard per recollir els nens a l'escola. A més, m'he pogut arraconar en una rotonda... És clar que a la noia que esperava clients a pocs metres d'on m'he aturat sense remei no li deu haver fet gaire gràcia veure que arribava. Potser m'ha pres per una "agent" de la competència! Tant se val! He tingut la precaució de no baixar del cotxe per no tenir la sorpresa que algú em volgués requerir serveis que no ofereixo i he esperat la grua disposada a conviure amb la gana una bona estona més.
  5. Acabo de desactivar l'hospital de campanya... Sembla que demà tot tornarà a la normalitat (tot, menys el meu  pobre cotxe!), però mantindrem activat en fase d'alerta el pla "antibiòtic_cat" per acabar d'eradicar els bacteris persistents...
  6. Fa vent, però la fred siberiana se'n torna cap a casa.
  7. I paro perquè m'adono que podria haver estat mooooolt pitjor.

13 de febrer del 2012

Setmaneta...

Hi ha setmanes que costen més de passar... els engranatges no acaben d'anar,  l'energia va escassa o, ben al contrari, anem tan passats de voltes que la hiperactivitat es tradueix en molta acció i sensació d'escàs profit.  Què hi farem! Un còctel format per fred siberiana (a l'Empordà, és femenina), tramuntana insistent, el carnaval trucant a la porta (més a les dels altres que a la pròpia) i un festival de virus a casa que obliga a muntar la paradeta dels remeis a la tauleta de nit és un panorama poc motivador... I no hauria calgut sumar-hi "telefonicidis" involuntaris,  ni altres entrebancs tècnics que m'estic de relatar!
Però vist com estan les coses per aquest món de Déu, qualsevol es queixa!
Demà, Sant Tornem-hi! A intentar engrescar adolescents amb el cap a qualsevol lloc -potser pensant allò tan important que han de dir al company del costat a través del messenger o del whats app-;  molts, probablement,  excessivament preocupats perquè no glaci durant la rua de divendres...
I jo tornaré a esperar que, un cop complerta la jornada laboral, em quedi encara prou delit per repartir també ànims a casa.
Bona setmana!