22 de febrer de 2012

Reivindicar-se

Reivindicar és lícit i necessari. Evidentment cal mantenir uns mínims pel que fa a les formes i, òbviament, també pel que fa al fons: no tot s'hi val. De vegades cal deixar una mica de banda els arguments que ens dicta el cor i acceptar que la raó més cerebral s'acabi imposant. I justament aquest supòsit ens pot acabar conduint a deixar de banda al sa exercici de reivindicar (i de reivindicar-nos) en moments en què per motius diversos ens deixem engalipar per altres prioritats, per "certeses" hipotètiques o per complexos més o menys forasenyats. Sí, ja m'enteneu, excuses de tot tipus: "ara no és el moment", "no val la pena", "cal evitar confrontacions", "és moment de sumar", "potser m'equivoco"...
Això ho podríem aplicar en molts àmbits de la vida, tant en el vessant més personal i íntim, com en facetes més públiques i /o col·lectives. Res a dir. Només faltaria! No poques vegades és més assenyat veure-ho així, estar-se d'actuar en primera fila i veure-les venir.
Amb tot, de vegades es fa imperiosament recomanable i necessari deixar-se de romanços i reivindicar-se sense vergonya. Per salut, per dignitat o, simplement, per nassos! No es tracta de "reivindicar-se o morir", sinó de "reivindicar-se per no morir".

Ànims a tots aquells i aquelles que tenen/tenim motius sobrats per reivindicar(-se)! Sigui quin sigui l'àmbit en què ho fem: Endavant!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?