27 d’abril del 2011

Tres setmanes (i mitja)

El compte enrere s’accelera: precampanya, campanya, reflexió (?!)... resultats! Ni temps tenim d’adonar-nos del vertigen on ens trobem abocats siusplau per força. El millor de tot plegat és que, per bé o per mal, aviat s’acabarà tot. No: menteixo, vilment menteixo. Que desagraïda!
De fet, no pot ser bo que tot s’acabi de cop. Potser desitjable, sí, o convenient, pel bé de les nostres famílies, dels nostres cors, dels nervis... És indubtable, però, que els lligams refermats o creats es mantindran i que seran fructífers, generadors de nous projectes, de més batalles, de realitats i de feina feta. La bona sintonia del grup no depèn del photoshop ni de l’atrezzo: és sentida i viscuda. El millor de tot aquest teatre electoral amb traca final és que la cohesió que intuïa en el grup que hem format guiats per en Pere s’ha confirmat i que l’esperit d’equip i el feeling són reals. Tots fem un mateix camí, amb rumb clar i pas ferm. La feina col·laborativa és una realitat i el lideratge està més que consolidat. Diuen que un líder és algú capaç de fer aflorar el millor dels que l’envolten, de crear les condicions perquè aquells siguin capaços de treure partit al seu talent, en definitiva: un bon estratega, prou humil per acceptar que en moltes coses n’hi ha que són millors que ell. Algú que aclapari els altres no pot ser un bon líder. Aquesta és la grandesa: ser bo i, sobretot, voler que els altres també ho siguin i, si pot ser, fer-los sentir millors encara. Brillar, però, sobretot permetre i propiciar que també ho facin els altres i no voler un únic focus d’ego enlluernador. Aquest és el camí per aconseguir més llum.
Endavant les atxes! Tres setmanes... (i el que vingui després...)

22 d’abril del 2011

No hi ha color!

Dijous 21 d'abril. 7 del vespre. Un grup heterogeni de gent inquieta per la cultura, d'àmbits, sensibilitats i colors diversos ens hem reunit al Cafè Federal per anticipar la celebració de Sant Jordi... En Luismi ha exercit de conductor d'aquesta "acció cultural", modesta en l'abast, però intensa en la intenció i el sentir. Aquesta és la meva petita aportació:


A TU, FIGUERES QUE FRISES PER FUGIR DEL GRIS...

Avui he intentat imaginar-me sense color. Incolora, transparent, indefinida... i voltada de gent com jo, tan incolora, transparent i indefinida com jo. Que trist! I que gris! I tots plegats condemnats. Condemnats a viure en una ciutat monocolor... Quin paisatge tan avorrit i desolat!
Ho he intentat. Però no me n'he sortit. De fet, m'és impossible imaginar-me així:  sense idees amb què identificar-me o sobre les quals discutir; sense possibilitat de dubtar a l'hora de triar un color; sense colors pels quals poder vibrar o que em facin sentir; sense alternatives, discrepàncies, debat, diversitat... sense suc ni bruc.
I és que fer aquest petit esforç d'imaginació m'ha convençut que, malgrat la incomoditat que ens sol provocar la diversitat de colors, idees i sentiments, un món monocromàtic seria avorridíssim, poc productiu i gens motivador. És clar que tenir al davant una paleta ben variada ens complica la tria, però no em negareu que ens dóna molt més joc, més possibilitats de combinació, més matisos i més vida!
La gràcia de tot plegat es troba a saber-los mesclar amb prou encert per tal que els uns no anul·lin definitivament els altres i a evitar que la poca traça no ens condemni definitivament al gris.
Quina feinada trobar els matisos adequats en cada moment i circumstància! Però que infinites les possibilitats! I que estimulant tot el procés... Encara que, de tant en tant, calgui recomençar-lo; ja se sap: de tant en tant cal aplicar una mà de pintura nova per revifar els colors. I també hem d'acceptar que alguna vegada no hi hagi més remei que rascar i decapar perquè la feina surti bé.
Definitivament: no vull el gris. Em quedo amb els meus colors i amb els seus múltiples matisos. No hi ha color!

20 d’abril del 2011

Transparència

Transparent: clar, diàfan, límpid, cristal·lí, hialí, translúcid. En sentit figurat: s'aplica a tot allò que és absent d'obscuritat, que no té doble sentit...
Mmm! De vegades caic en la temptació de pensar que seria fantàstic que tots obréssim amb transparència: que fossin transparents la nostra gestió, el nostre pensament, els actes de cada dia, els sentiments, els desitjos... Quina fal·làcia, però, i quin avorriment! De seguida ens veuríem venir els uns als altres: no n'hi hauria per arrencar-se a córrer? Admeto la ingenuïtat i fins l'absurditat d'aquesta proposta de somniatruites.
De fet, les transparències donen poc joc. En tot els àmbits. No és molt més temptador deixar-se dur per les insinuacions, que no per les demostracions directes? El doble sentit, la possibilitat de llegir entre línies, les lectures diverses... umm!
Alerta, però: he parlat de dobles sentits (i no de contrasentits) i de diversitat d'interpretacions (i no d'incoherència en els plantejaments). Tampoc no m'agraden les transparències que cada dia es "revesteixen" d'un color diferent!
Alguns potser ja m'enteneu...

11 d’abril del 2011

Sis setmanes...

Sis setmanes intenses. Un esprint final de sis setmanes: això és el que ens espera als que ens hem deixat enredar en la cursa electoral.  Però el tret de sortida ja fa dies, per no dir mesos, que s'ha donat; no ens enganyem! Hi haurà, com en el tram final de totes les competicions, cops de colze, empentes, travetes i argúcies diverses per fer-se amb un lloc al capdavant. Malgrat tot, dubto que cap participant en aquest enrenou sigui tan il·lús de creure que quinze dies de campanya serveixin realment per difondre projectes, vendre el producte, canviar el vot de l'elector conscient... En el millor dels casos potser farem moure els indecisos i els convencerem que val la pena anar a les urnes. Malament rai, però, si tots plegats no hem aconseguit abans que els desafectes (actius o passius!) comencin a sentir una espurna d'afecte envers la política municipal, un petit estímul que els dugui a aixecar el cul de la cadira i a mullar-se per la ciutat. Alguns, segur, dipositaran una butlleta maquinalment, perquè toca, sense esma; possiblement acabaran decidint que, mal per mal, ja està bé qui mana ara. Altres, es refermaran en la seva convicció que no n'hi ha un pam de net i que no hi ha ningú que mereixi la seva confiança; actuaran tan maquinalment, potser, com els primers, sense prendre's la molèstia d'intentar mirar amb ulls crítics les propostes i els projectes que altres ciutadans com ells han elaborat amb més o menys encert; no els concediran ni el benefici del dubte! I entremig d'uns i altres, fanàtics d'un color -que no veuen mai més enllà de les sigles-; gent propensa a canvis de jaqueta periòdics -ai, les modes!-; i, per sort, persones amb criteri, independents i prou capaces de discernir, triar i assumir la possibilitat d'equivocar-se... persones convençudes que tenen alguna cosa a dir en tot plegat i que els cal assumir la seva responsabilitat com a ciutadans si volen tenir, de veritat, veu i vot.

7 d’abril del 2011

Junts, podem!



Un equip amb ganes, il·lusió i projectes per portar Figueres endavant amb l'ajuda de tots!
Una Figueres de tots, i per a tots...

4 d’abril del 2011

2n trimestre: liquidat!

Fa poc que hem "liquidat" el 2n trimestre d'aquest curs atrafegat. Si em permeto usar un terme tan radical no és per descuit: és ben a consciència que l'he triat! Arribats a aquestes alçades, de vegades tots plegats (alumnes, professors i, de rebot, les sofertes famílies!) ja  tenim ganes de liquidar -en l'accepció més vulgar del terme- els exàmens, les males nits i les ditxoses avaluacions...
Els finals de trimestre són sempre dies d'excessos i de mancances extrems: excés d'exàmens per pensar, per vigilar i per corregir; excés de dubtes de darrera hora per resoldre; excés de nervis; excés, fins i tot, de sermons a l'aula per intentar redimir els fracassats dels seus pecats, comesos per obra o per omissió, o per guiar-los cap a altres camins si el que han pres no té sortida...
I en el capítol de mancances regnen, inevitablement, les hores de son, els àpats regulars i la calma, l'ansiada calma!

Són els condicionants d'una feina que absorbeix igual que apassiona. Res a dir: no em ve pas de nou ara! Prendrem un petit respir, i a tornar-hi, que no ha estat res i hi ha molt per ensenyar i no pas menys per aprendre!