30 d’abril del 2010

No hi ha color! (Article publicat al bisetmanari Hora Nova el 30/04/10)

Avui us proposo acompanyar-me en un petit experiment. Heu provat mai, en un esforç d'imaginació, de traslladar-vos a unes circumstàncies diferents de les que us atrapen? Segur que sí. Avui jo ho he fet: he intentat imaginar-me sense color. Incolora, transparent, indefinida... i voltada de gent com jo, tan incolora, transparent i indefinida com jo. Que trist! I que gris! I tots plegats condemnats. Condemnats a viure en una ciutat monocolor... Quin paisatge tan avorrit i desolat!
Ho he intentat. Però no me n'he sortit. De fet, m'és impossible imaginar-me així: sense idees amb què identificar-me o sobre les quals discutir; sense possibilitat de dubtar a l'hora de triar un color; sense colors pels quals poder vibrar o que em facin sentir; sense alternatives, discrepàncies, debat, diversitat... sense suc ni bruc.
I és que fer aquest petit esforç d'imaginació m'ha convençut que, malgrat la incomoditat que ens sol provocar la diversitat de colors, idees i sentiments, un món monocromàtic seria avorridíssim, poc productiu i gens motivador. És clar que tenir al davant una paleta ben variada ens complica la tria, però no em negareu que ens dóna molt més joc, més possibilitats de combinació, més matisos i més vida!
La gràcia de tot plegat es troba a saber-los mesclar amb prou encert per tal que els uns no anul·lin definitivament els altres i a evitar que la poca traça no ens condemni definitivament al gris.
Quina feinada trobar els matisos adequats en cada moment i circumstància! Però que infinites les possibilitats! I que estimulant tot el procés... Encara que, de tant en tant, calgui recomençar-lo; ja se sap: de tant en tant cal aplicar una mà de pintura nova per revifar els colors. I també hem d'acceptar que alguna vegada no hi hagi més remei que rascar i decapar perquè la feina surti bé.
Definitivament: no vull el gris. Em quedo amb els meus colors i amb els seus múltiples matisos. No hi ha color!

22 d’abril del 2010

No hi ha color!

Heu provat mai, en un esforç d'imaginació, de traslladar-vos a unes circumstàncies diferents de les que us atrapen? Segur que sí. Avui jo ho he fet: he intentat imaginar-me sense color. Incolora, transparent, indefinida... i voltada de gent com jo, tan incolora, transparent i indefinida com jo. Que trist! I que gris! I tots plegats condemnats. Condemnats a viure en una ciutat monocolor... Quin paisatge tan avorrit i desolat!
Ho he intentat. Però no me n'he sortit. M'és impossible imaginar-me així: sense idees amb què identificar-me o sobre les quals discutir; sense possibilitat de dubtar a l'hora de triar un color; sense colors pels quals poder vibrar o que em facin sentir; sense alternatives, discrepàncies, debat, diversitat... sense suc ni bruc.
I és que fer aquest petit esforç d'imaginació m'ha convençut que, malgrat la incomoditat que ens sol provocar la diversitat de colors, idees i sentiments, un món monocromàtic seria avorridíssim, poc productiu i gens motivador. És clar que tenir al davant una paleta ben variada ens complica la tria, però no em negareu que ens dóna molt més joc, més possibilitats de combinació, més matisos i més vida!
La gràcia de tot plegat es troba a saber-los mesclar amb prou encert per tal que els uns no anul·lin definitivament els altres i a evitar que la poca traça no ens condemni definitivament al gris.
Quina feinada trobar els matisos adequats en cada moment i circumstància! Però que infinites les possibilitats! I que estimulant tot el procés...
Definitivament: no vull el gris. Em quedo amb els meus colors i amb els seus múltiples i vius matisos (disposats a canviar, si cal). No hi ha color!

16 d’abril del 2010

Ai, que em perdo! (article publicat a Hora Nova 16/04/10)

Sí, sí: tant rodar, tant rodar... amb aquest afany de ser pertot el nostre alcalde corre el risc de perdre l’erma o de fer-nos-la perdre a tots plegats si no hi posa fre! Mireu, sinó, què deia diumenge passat una barcelonina despistada en una carta de La Vanguardia: “es una lástima que a estas alturas el ilustre alcalde de Cadaqués, Santi Vila, no haya entendido aún que (...)”. Caram, caram! Ja ho deia jo que tots plegats acabaríem perdent la carta de navegar! No sé a vosaltres, però a mi em fa pensar. No és pas que hi perdi hores de son, però no deixa de preocupar-me.

Veureu: el cas és que no cal que em mogui gaire lluny de casa per trobar històries i situacions dignes de treure la son a qualsevol amb dos dits de seny... o d'assegurar el malson si arribem a aclucar els ulls. Situacions que a vegades ratllen el surrealisme.
Us en diré algunes que tenim ben a l'abast de la mà, d'històries per no dormir. I ja veureu: a Figueres ens en podem ben riure dels parcs temàtics, dels esports de risc i altres estratègies per fer pujar l'adrenalina. M'explicaré: podem aventurar-nos a fer gimcanes d'estar per casa circulant pels nostres carrers o, si ens van més els jocs de mans, les malabars o, fins i tot, els jocs d'enginy, podem escalfar-nos el cap intentant encaixar el trencaclosques de les finances municipals -sí és que n'hi ha, de trencaclosques, que els números canten!-.

En el cas que optem (i això d'optar és un dir) per "gaudir" de les obres municipals en qualsevol cruïlla cèntrica, ja podem encomanar-nos al cel: per als meus fills té una certa gràcia això d'anar a la recerca i captura de forats, rases, tanques, llambordes i esvorancs... però a mi, què voleu que us digui! A aquestes alçades qualsevol excés se'm posa malament i, sincerament, començo a estar més que tipa d'entrebancs. I sí, ja sé -i ho he proclamat reiteradament- que per presumir s'ha de patir, però tampoc no cal instal·lar-se en el caos: és que les feines no es poden planificar millor i amb més sentit comú?
Els entrebancs -valgui la redundància- no sempre es poden evitar, i les molèsties tampoc. És llastimós, però, haver de veure en la nostra processó diària fanals tan ben posats que gairebé demanen a crits que se'ls enduguin per davant (i que a la tercera sotragada acaben desapareixent d'allà on no haurien d'haver estat mai); o esquenes d'ase que, un cop acomplert el propòsit d'iniciar un munt de conductors distrets en les acrobàcies, són indultades o passades pel bisturí. Ai! I, mentrestant, pel camí, hem perdut alguns miralls que feien prou bé la seva feina en algunes cantonades difícils i els vianants ens anem jugant la pell per travessar les noves cruïlles de disseny (sense passos de vianants ratllats a l'esquena). Només són alguns "detalls". Ja ens hi anirem acostumant, però... Això sí: a les sofertes "maresdecriaturaambcotxet", entre les quals em comptava fa pocs mesos, se'ls ha fet més fàcil caminar per algunes voreres.

Si ens van més els jocs d'enginy sempre podem intentar entendre quina mena de malabars fa l'equip de govern quan embolica la troca fent veure el que no és parlant de pressupostos: però que encara no són prou grans per saber que abans s'atrapa a un mentider que a un coix?
Aquesta política de patacada i aparador on ens duu? Sort que sempre surt algú capaç de dir les coses pel seu nom i assumir-ne les conseqüències.

I, mentrestant, tenim l'amo de bòlit anant de "bolos" de precampanya, que aquí ja n'hi ha que li riuen les gràcies. Espero que no haguem perdut la carta de navegar amb tant d'afany de ser pertot: Qui molt abraça, poc estreny! Amb tots els respectes, m’estimo més que qui ens governi es curi d'aquesta febrada d'autopromoció preelectoral i planti els peus a terra d’una vegada per totes, que ja té prou feina a casa nostra! Tampoc no estaria de més que deixés de navegar a la deriva fent cops de timó a cegues o inventant-se sopars de duro cada vegada que li sembla que s’acosta massa al naufragi...

Amb tantes ganes de sortir a la foto, vés que no li surti desenfocada!

10 d’abril del 2010

A fer nonetes!

Fer nonetes? Sí... se suposa que hauria d'anar a fer nonetes. De fet, fa estona que podria ser-hi. Fins i tot, podria admetre que ja hauria de ser-hi ! Jo m'ho perdo! Però no tinc son. No: gens ni mica. No em ve de nou. I m'agrada que sigui així. A aquestes hores sóc ben feliç amb la meva soledat en la penombra de l'escriptori. Com a molt, de vegades m'acompanya la remor de fons d'un televisor que no veig ni miro. És una mena de lletania que no em distreu massa... Total: pel que s'hi ha de veure!
Si gosés, ara m'acompanyaria amb un gotet de bon whisky -he de confesar que alguna vegada ho faig (i no pas per oblidar-). Quin moment!
Les idees em flueixen com mai... Però ara les deixaré plantades! És un quart de dues de la matinada... I temo engrescar-me massa! Demà ja continuaré. I la son, si cal, ja me la faré venir... si us plau per força, que tal com estan les coses no és gens fàcil...

Encara que... sabeu què? Potser abans de deixar-me anar damunt el coixí encara us puc fer cinc cèntims del que estava barrinant.

Veureu: he descobert que no cal que em mogui gaire lluny de casa per trobar històries i situacions dignes de treure la son a qualsevol amb dos dits de seny... o d'assegurar el malson si arribem a aclucar els ulls. O, encara, i en el millor dels casos, de fer-nos viure i veure experiències prou surrealistes (dignes de la nostra fama d'entramuntanats).
Us en diré algunes que tenim ben a l'abast de la mà, d'històries per no dormir. I ja veureu: a Figueres ens en podem ben riure dels parcs temàtics, dels esports de risc i altres estratègies per fer pujar l'adrenalina. M'explicaré: podem aventurar-nos a fer gimcanes d'estar per casa circulant pels nostres carrers o, si ens van més els jocs de mans, les malabars o, fins i tot, els jocs d'enginy, podem escalfar-nos el cap intentant encaixar el trencaclosques de les finances municipals -sí és que n'hi ha, que els números canten!-.

En el cas que optem (i això d'optar és un dir) per "gaudir" de les obres municipals en qualsevol cruïlla cèntrica, ja podem encomanar-nos al cel: per als meus fills té una certa gràcia això d'anar a la recerca i captura de forats, rases, tanques, llambordes i esvorancs... però a mi, què voleu que us digui! A aquestes alçades qualsevol excés se'm posa malament i, sincerament, començo a estar més que tipa d'entrebancs. I sí, ja sé que per presumir s'ha de patir, però tampoc no cal instal·lar-se en el caos: és que les feines no es poden planificar millor i amb més sentit comú? Sóc la primera a entendre que les millores passen per acceptar els inconvenients transitoris. No sóc tan ingènua! Els entrebancs -valgui la redundància- no sempre es poden evitar, i les molèsties tampoc. És llastimós, però, haver de veure en la nostra processó diària fanals tan ben posats que gairebé demanen a crits que se'ls enduguin per davant (i que a la tercera sotragada acaben desapareixent d'allà on no haurien d'haver estat mai); o esquenes d'ase que, un cop acomplert el propòsit d'iniciar un munt de conductors distrets en les acrobàcies, són indultades o passades pel bisturí. Ai! I, mentrestant, pel camí, hem perdut alguns miralls que feien prou bé la seva feina en algunes cantonades difícils i els vianants ens anem jugant la pell per travessar les noves cruïlles de disseny (sense passos de vianants ratllats a l'esquena). Només són alguns "detalls". Ja ens hi anirem acostumant, però.. Això sí: a les sofertes "maresdecriaturaambcotxet" entre les quals em comptava fa pocs mesos se'ls ha fet més fàcil caminar per algunes voreres.

Si ens van més els jocs d'enginy sempre podem intentar entendre quina mena de malabars fa l'equip de govern quan embolica la troca fent veure el que no és parlant de pressupostos: però que encara no són prou grans per saber que abans s'atrapa a un mentider que a un coix?

Aquesta política de patacada i aparador on ens duu? Sort que sempre surt algú capaç de dir les coses pel seu nom i assumir-ne les conseqüències. M'agrada.
I, mentrestant, tenim l'amo de bòlit anant de "bolos" de precampanya, que aquí ja n'hi ha que li riuen les gràcies. Espero que no haguem perdut la carta de navegar amb tant d'afany de ser pertot: Qui molt abraça, poc estreny!

Ben mirat, potser sí que val més que me'n vagi a fer nonetes...

3 d’abril del 2010

Fer nonetes (1)

Fer nonetes? Sí... se suposa que hauria d'anar a fer nonetes. De fet, fa estona que podria ser-hi. Fins i tot, podria admetre que ja hauria de ser-hi ! Jo m'ho perdo! Però no tinc son. No: gens ni mica. No em ve de nou, però. I m'agrada que sigui així. A aquestes hores sóc ben feliç amb la meva soledat en la penombra de l'escriptori. Com a molt, de vegades m'acompanya la remor de fons d'un televisor que no veig ni miro. És una mena de lletania que no em distreu massa...
Si gosés, ara m'acompanyaria amb un gotet de bon whisky -he de confesar que alguna vegada ho faig- ummm! Quin moment! I les idees em flueixen com mai... Però ara les deixaré plantades! És un quart de dues de la matinada... I temo engrescar-me massa! Demà ja continuaré.
I la son, si cal, ja me la faré venir.