14 de desembre del 2011

Quan ja n'hi ha prou de parar la galta... (O no penso demanar disculpes per ser ensenyant, ni encara que compti amb l'agreujant de ser funcionària!)

Fa un temps que callo, probablement massa. De fet, algun dia vaig aprendre que intentar explicar certes coses és picar ferro fred.  Per tant, en lloc de malgastar energia intentant convèncer ignorants o maliciosos del desencert dels seus atacs sistemàtics i indiscriminats contra tots els treballadors públics (funcionaris o no) i especialment contra el professorat, vaig optar per predicar amb l'exemple, dedicar-me a la meva feina i obviar les fal·làcies i llegendes urbanes que es fan córrer dia sí i dia també. Què hi farem! Ja pots anar xiulant, que si el burro no vol beure...
És clar que aquest propòsit no és gens fàcil d'acomplir: a ningú no agrada parar l'altra galta quan rep. Així que deixaré de reprimir-me les ganes incontenibles de dir-ne quatre de fresques a més d'un. El cos m'ho demana i, ja se sap, una mica de purga de tant en tant va bé.
Però esperaré a demà, que les idees reposades són menys tèrboles...

(...)

Al final he esperat més a reprendre el fil, potser amb l’esperança que em passaria el rampell i a l'espera de valorar els darrers globus sonda. Però el resultat és que cada dia creixen els arguments per preocupar-me i no són menys tampoc els que engreixen la meva indignació... És legítim, doncs, que senti la necessitat de fer el meu memorial de greuges particular, encara que només em serveixi de catarsi individual i momentània. Sniff!

Ja he dit que formo part d’un col·lectiu que darrerament s’ha fet amb el gloriós mèrit de ser l’ase de les garrotades de ciutadans poc o molt malintencionats i amb graus diversos d’informació/desinformació... però que també rep des de l’administració de qui depèn, i no pas poc! i fins de la CEOE, sempre tan amatent amb els treballadors.  Sí: sóc funcionària. I no penso demanar perdó per això. De  fet, com per a la majoria de docents  i professionals de la sanitat o de la seguretat d’aquest país, el fet de ser funcionaris no és sinó una circumstància administrativa. Feines com les nostres, en què tractem directament amb material tan delicat com persones, van més enllà de l’etiqueta... Són feines on bona part de nosaltres hem entrat per vocació, No sóc, però, ingènua: el col·lectiu és prou gran perquè hi puguem comptar -a desgrat nostre- una presència gens inòcua de “companys” que no tenen més vocació que veure passar els dies, seure a la poltrona, ser paràsits dels sistema i fer créixer la mala fama del funcionariat. Aquests elements perjudiquen, òbviament, la feina de molta gent que treballa amb responsabilitat, conviccions i ganes malgrat les adversitats. I no és just que el funcionament del sistema permeti que continuïn ocupant llocs que no es mereixen. Jo també crec que ser funcionari no ha de suposar ocupar amb caràcter vitalici un lloc de treball per al qual decididament no se serveix. Tots coneixem casos que ens fan mal.

Dit això, em dol continuar sentint les mateixes fal·làcies de sempre: que els professors no treballem prou hores, que fem massa vacances, que som els únics culpables del fracàs del sistema educatiu i fins de la mala educació de molts joves! Mentrestant,  ens van carregant els neulers: fem d’ensenyants, d’educadors, de psicòlegs, de guàrdies, de confessors, de mames i de cap de turc... o això voldrien!
De tant en tant, a més, algun periodista -i no parlem ja de molts tertulians- contribueix a enterbolir més les coses.Quin mal que fan els periodistes que desinformen! No: els professors no tenim dies de lliure disposició, ni dietes, ni tiquets de menjador... ni plus de perillositat! En canvi, tenim a sobre pressió, molta pressió. Perquè la crisi, òbviament, també ens afecta, tant a  a la feina, com a la nòmina. Les retallades no ens deixen de banda, no. Al contrari: en aquest temps d’incerteses, la matèria prima altament sensible amb què treballem ens recorda constantment la dimensió del drama que es viu en no poques famílies... I no hi podem girar de cap manera l’esquena, encara que això ens suposi patir i sentir impotència, i endur-nos, massa sovint, preocupacions a casa. La nostra no és una feina d’oficina de 8 a 2... No abaixem mai persianes! I ja en tenim ben bé prou de parar la galta: davant les famílies, davant l’administració, davant els mitjans i davant la incompetència de certs col·legues!
Havia de dir-ho.

10 de desembre del 2011

Parar la galta

Fa molt temps que callo, probablement massa. De fet, algun dia  vaig aprendre que intentar explicar certes coses és picar ferro fred.  Per tant, en lloc de malgastar energia intentant convèncer ignorants o maliciosos del desencert dels seus atacs sistemàtics i indiscriminats contra tots els treballadors públics (funcionaris o no) i especialment contra el professorat, vaig optar per predicar amb l'exemple, dedicar-me a la meva feina i obviar les fal·làcies i llegendes urbanes que es fan córrer dia sí i dia també. Què hi farem! Ja pots anar xiulant, que si el burro no vol beure...
És clar que aquest propòsit no és gens fàcil d'acomplir: a ningú no agrada parar l'altra galta quan rep. Així que deixaré de reprimir-me les ganes incontenibles de dir-ne quatre de fresques a més d'un. El cos m'ho demana i, ja se sap, una mica de purga de tant en tant va bé.
Però esperaré a demà, que les idees reposades són menys tèrboles...

(...)

Mireu: al final he esperat més a reprendre el fil, a l'espera de valorar els darrers globus sonda. El resultat és que cada dia creixen els arguments per preocupar-me i no són menys els que engreixen la meva indignació...

23 de novembre del 2011

Incompetència bàsica

No és gens estrany que aquest país de xauxa on vivim estigui com està... Si encara hem de donar gràcies per no estar pitjor, vista la incompetència bàsica que ens caracteritza a tort i a dret!
Ja em perdonareu per l’estirabot, però no me’n puc estar de fer aquestes reflexions després d’algunes experiències gairebé paranormals viscudes aquests darrers dies. Pensareu que bona part de la culpa d’aquest rampell és de la incomprensible marea blava que ens ha envaït. Però
no és només això. Hi ha també, i sobretot, petites experiències quotidianes que encara m’esparveren més.
Amb tot, començaré per les marees blaves: la d’allà, i la d’aquí. Perquè se’m fa de mal pair que allà es puguin guanyar eleccions no ja sense explicar el programa, sinó amagant-lo de manera obstinada i descarada (això, si és que n’hi ha!). I perquè no puc tolerar que el govern d’aquí, victoriós, després d’ensabonar-nos l’ego apel·lant a la notra maduresa i capacitat de comprensió , es vegi legitimat per endinyar-nos amb vaselina les noves retallades. Entenem que calen reajustaments, però probablement no els que ens proposen (sempre ens toca el rebre!). I l’oportunitat de desvetllar-los encara no dos dies després de les eleccions és, si més no, d’una covardia insultant. Per què no fer-ho abans? La resposta és obvia...

La incompetència a què feia referència al principi no té, però, a veure amb política, sinó amb maneres de treballar poc productives, amb un mal endèmic del nostre país que no hi ha crisi que pugui curar. Només us faré cinc cèntims de dues petites mostres d’ineficàcia laboral viscudes aquesta setmana. La primera, de dilluns. M’havien de deixar un paquet a casa. En teoria, entre 10 i 2 del matí. El recader va trucar a les 2.30. Ningú no va contestar. No hi érem. Però el meu home i jo estàvem pendents del telèfon. I ell, tan sols a un carrer de casa! Ens havien fet donar dos telèfons per poder concertar el lliurament. Cap trucada. Resultat: el paquet va tornar cap a un magatzem de Girona i nosaltres l’endemà vam trobar un avís a la bústia. Ah! I un SMS al mòbil per avisar de l’intent fallit. Per tornar a concertar el lliurament, havíem de trucar a un 902. Ho vam fer, és clar. I després d’una conversa esperpèntica només vam obtenir per resposta que el lliurament seria avui dimecres al matí (per més que nosaltres insistíem que tampoc no hi seríem!). Parlar directament amb el magatzem o el repartidor de la zona va ser impossible: la senyora o senyoreta que atenia el 902 tenia ben apresa la lliçó... però com un autòmata! Llàstima que la poca flexibilitat hagir dut a haver de repetir el trajecte tres vegades. Ah! Demà no hi hauria hagut cap problema!
La segona mostra d’ineficàcia amb resultat de pèrdua de temps és també d’avui. A les 9.30 un carter ha deixat una nota a la bústia amb un avís per recollir un certificat urgent a Correus. Res a dir... Si no fos perquè el meu home encara era a casa i -en contra del que deia l’avís- ningú no ha trucat al timbre. La brometa li ha costat dos viatges a l’oficina de correus que es podria haver estalviat...
Incompetència bàsica...

17 de novembre del 2011

Decepció

De poc no se m’escapa de dir que estic indignada! Però no, me n’adono que no seria prou ajustat a la realitat del que us vull comentar. Ja us ho explicaré, però no sense deixar clar abans que entenc i comparteixo la necessitat i l’oportunitat d’indignar-se en els temps que corren; de motius ens en sobren! Crisis de deute, de govern, de partit, d’ideologia, de valors, de vocació, de joc, d’identitat... uff! “¡apaga y vámonos!”. Passaré dels diaris, de la ràdio i de tertúlies... En algun lloc deu haver-hi espai per al color... encara que en aquest país tornem irremissiblement al blanc i negre. De fet,  no crec que el “tsunami blau” faci res més enllà de maquillar la grisor el 20 N. Retorn al passat...

Ui! Disculpe-me la diserció: ja torno a l’origen d’aquest post. Posem que un dia qualsevol camino pel meu barri amb les criatures. Posem-hi que és un vespre de tardor ploraner, de paraigua i deures per fer.
Dit això, i sense marejar més la perdiu, precisaré quina és la causa de la meva disquisició i quin és el mal de què pateixo avui. Sabeu què? Avui estic decebuda. Sí: decebuda i un pèl emprenyada -si se’m permet-. Hi ha coses que fan de mal explicar a la mainada. Sabeu per què? Perquè no hi ha manera de transitar per la vorera del carrer Santa Llogaia sense jugar-s’hi la pell d’’ençà que uns senyors que manen van decidir que no es podia aparcar en aquest tram amb l’excusa del benestar dels ciutadans. Però el resultat és que els veïns n’hem sortit ben malparats! En aquest carrer de direcció única abans convivien vianants segurs per les voreres estretes, cotxes aparcats sense infringir cap norma i  vehicles circulant per l’asfalt a velocitat moderada.  Ja fa un temps, en l’anterior mandat, es va decidir que aquest tram de carrer era massa estret  i que no deixar-hi estacionar ho deixaria  tot més endreçat. Resultat: ara hi ha menys places de pàrquing (en un barri que és, bàsicament, residencial), els vehicles hi corren més, les frenades a la cruïlla són més sonores, i les voreres estan permanentment envaïdes de vehicles que no deixen circular els soferts vianants, especialment d’ençà que s’hi va obrir una escola de ball. Es veu que la mainada es cansen tant quan ballen que els papes no poden tolerar que facin dues passes a peu!
Encara bo que, com em deia el meu fill Roger, la pluja tossuda dels darrers dies ha fet feina i ha netejat les voreres dels inoportuns regalets amb què ens obsequien tossuts els amos de gossos i gossassos (per a qui “civisme” és també un concepte massa estrany).

13 de novembre del 2011

Un xec en blanc

El meu/nostre entorn està atapeït de desafectes, descreguts, apolítics, desencantats, passotes i, fins i tot, indignats. Entenc que hi hagi tanta gent del carrer que fugi de la política i dels polítics. És més, jo també tinc i comparteixo en major o menor mesura alguns d'aquests atributs. És clar que alguns m’ho posen ben fàcil! Ara bé: no m’he estat de dir altres vegades que pretendre no tenir res a veure amb la política no deixa de ser una fal·làcia, ja que, d’una manera o altra, en la vida tot és “política”, si més no en un sentit ampli del terme...  Per això no puc entendre ni acceptar que la desídia, la renúncia o el tantsemenfotisme acabin permetent i legitimant que es continuï jugant amb els nostres calés, els nostres drets i el nostre benestar.
Sincerament crec que, malgrat tot, cal anar a votar. Altrament potser estarem donant un xec en blanc, justament, a aquells que voldríem veure lluny del poder...

9 de novembre del 2011

Amics, coneguts i saludats...

Abans d'ahir al vespre, quan tornava de Roses cap a casa,  vaig engegar la ràdio del cotxe, la meva habitual companya de trajecte.
Plovia, ja era fosc i havia tingut un dia intens: classes i més classes a adolescents (sovint poc receptius, cansats, desmotivats i amb la pell massa fina) i no poques tasques de pixatinters (d'aquelles que cada vegada ens ocupen més espai) anotades a l'agenda amb el segell d'urgent. Les primeres m'havien deixat cansada en cos i ànima. I les darreres, aquells deures pendents i indefugibles, em deixaven poc espai lliure per a la improvisació, el descans o l'avorriment un cop tancat el parèntesi que obriria un cop arribat a casa per a fer de mare, esposa i mestressa de casa. Quin panorama, oi? Val a dir que m'agrada la feina que faig i que no són pocs els factors que m'hi atrapen i m'animen a continuar fent-la. I que estic més que cofoia de ser dona, mare i treballadora. Però també és cert que tots tenim dies grisos... I dilluns va ser per a mi un d'aquests dies prescindibles.

Així, doncs, un cop asseguda al cotxe, xopa i malhumorada, vaig engegar la ràdio. Uns segons per prendre aire, deixar tensions enrere i atacar el camí de tornada... Sense escoltar informatius, però, que tal com tenim el panorama, més val fugir-ne!
Vaig tenir sort: la veu que m'arribava a través de les ones era la d'Antonio Grasset, aquell peculiar crític de cinema que regalava l'audiència amb petites perles de "filosofia quotidiana" des de Días de cine. Sí: aquell senyor amb aparença de persona que ja està de tornada de tot, que sota la lògica del sentit comú més elemental, ens regalava píndoles de lucidesa que convidaven a reflexionar. Comentaris banals, demolidors, anecdòtics o transcendentals; lleugers, intencionats, irònics o "passats de rosca"... variats.
L'Antonio Grasset parlava amb Toni Clapés a propòsit d'un premi que ha rebut en reconeixement de la seva trajectòria professional. Això, de fet, tant és. El que em porta a dedicar-li aquestes línies és una de les idees que va deixar-hi anar mentre comentaven un dels seus antològics passos a publicitat. Recomanava practicar un exercici molt sa: no acabar el dia sense haver esborrat algú de la nostra agenda telefònica! Entendreu la voluntat provocadora que hi ha en aquesta proposta, com també entendreu, suposo, la idea que amaga al darrere: la necessitat de prendre distància i mesura i de replantejar-se sovint l'estat de la nostra llista d'amics, coneguts i saludats. Quanta raó! Res no és per sempre... Les circumstàncies canvien, les necessitats també i l'autoreflexió s'imposa si no volem marcir-nos i omplir-nos el disc dur de dades inútils i de programes desfasats. M'enteneu? La vida és moviment, canvi, revisió, obertura de mires.
Al final, ho confesso, vaig arribar a casa amb el somriure ben instal·lat al rostre. Cansada, però amb ànims.

6 de novembre del 2011

No m'agrada

M’agrada / No m’agrada. Que senzill sembla, oi? Poder reduir la immensa complexitat de la realitat a un binomi tan simple! I oblidar que la majoria de les manifestacions d’aquesta realitat que ens ateny, ens fa ser i ens aclapara són polièdriques, amb facetes, si no ben ocultes en l’ombra, boiroses, difuses, intangibles i fins fungibles!   

Deu fer, més o menys, una quinzena que m’entretenia en aquestes disquisicions prou estèrils -no ens enganyem!-, però fins ara encara no havia fet el pas de donar forma concreta als meus gustos i “disgustos”. El cas és que acabo de decidir-me a fer el pas, tímidament i sense grans pretensions... i com en aquell acudit en què algú havia de donar dues notícies i els receptors decidien rebre primer la dolenta, jo començaré també per allò que em desagrada...
En descàrrec meu diré, però, que a vegades em falten arguments per justificar tant algunes de les meves fòbies com, evidentment, també algunes de les meves fílies. Deu ser que sóc humana!

NO M’AGRADA

Em contindré, seré breu: només esmentaré algunes, poques, de les coses que em superen i, fins m’exasperen... i adverteixo que l’ordre en què esmento els elements és absolutament aleatori. Tampoc no cal fer gaire cas de l’àmbit on situï els causants dels meus “no m’agrada”. Aviso que no hi ha ordre ni concert en aquesta pluja d’idees...
No m’agraden:
-Els pares a temps parcial que deleguen tota responsabilitat educadora en els altres. Alguns -pobrets!- s’adonen massa tard que s’ha de saber dir no i obliden que educar no és consentir.
-Que el senyor Papandreu surti sempre rialler a la foto, com si se’n fotés de tot el món, malgrat la que ens plou a sobre... Que no va amb ell la cosa? És clar que tampoc no em fan el pes les rialles postisses i insolents dels líders del G20 en les seves escenificacions opulentes mentre debaten com salvar el món.
-Que els bancs es queixin perquè els seus beneficis aquest any han estat menors.
-Que alguns polítics massa amics de les fotos hagin confós la seva ocupació amb una campanya electoral permanent on cada dia puguin canviar de parer i idear una frase enginyosa (buscant un “trendingtopic”?) sense por de quedar retratats i menystenint la intel·ligència, el criteri i el sentit comú dels ciutadans...
-La “política de globus sonda” sense rumb més enllà de les tisorades.
-Els indignats “antisistema” que viuen a costa del sistema.
-Els que fan campanya perquè no es voti, o pel vot en blanc i obvien que aquesta és la via més segura perquè res no canviï i els forts es facin encara més forts.
-Que en una ciutat com Figueres, on la clientela francesa ve a omplir-se l’armari i el rebost, molts dependents i dependentes amb prou feines sàpiguen dir “Bonjour!”

Tampoc no m’agrada que prohibeixin aparcar en tot un tram de carrer on abans s’aparcava sense problemes amb l’excusa del benestar dels ciutadans i que el resultat final de tal maniobra sigui que els veïns en sortim ben malparats! M’explicaré: Sota casa meva, hi ha un carrer de direcció única on abans convivien vianants caminant per les voreres estretes, cotxes aparcats sense infringir cap norma i  vehicles circulant per l’asfalt a velocitat moderada.  Ja fa un temps, en l’anterior mandat, es va decidir que aquest tram de carrer era massa estret i que no permetre estacionar-hi ho deixaria tot més endreçat. Resultat: ara hi ha menys places de pàrquing (en un barri que no és, essencialment, comercial), els vehicles hi corren més, les passades de frenada a la cruïlla són més estridents, i les voreres estan permanentment envaïdes de vehicles que no deixen circular els soferts vianants. I això s'ha agreujat especialment d’ençà que s’hi va obrir una escola de ball. Es veu que la mainada es cansen tant quan ballen que els papes no poden tolerar que facin dues passes a peu! 
Rectificar és de savis, no?

27 d’octubre del 2011

Parlar, escriure, pensar...

He rellegit aquestes paraules d'Ovidi Montllor i he pensat que hi ha coses que estan lluny de canviar, o que si ho fan, no és per millorar:
"Hi ha gent a qui no li agrade que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrade que es parle, s'escriga o es pense."

17 d’octubre del 2011

M'agrada / No m'agrada

M’agrada / No m’agrada. Que senzill sembla, oi? Poder reduir la immensa complexitat de la realitat a un binomi tan simple! I oblidar que la majoria de les manifestacions d’aquesta realitat que ens ateny, ens fa ser i ens aclapara són polièdriques, amb facetes, si no ben ocultes en l’ombra, boiroses, difuses, intangibles i fins fungibles!   

28 de setembre del 2011

Com un conte de Calders

Em devia perdre alguna lliçó fonamental en el manual per aprendre a entendre aquesta societat on m’ha tocat viure! O és que sóc inepta a l’hora d’assimilar algunes coses... Però m’hi perdo.

Temps enrere les ments pensants del nostre galdós sistema haurien considerat que ja progressava adequadament malgrat les meves mancances evidents -al cap i a la fi, un pas endavant és sempre un pas endavant, per petit que sigui-. Resultat: com tants d’altres soferts ciutadans, hauria pogut acabar naufragant enmig de l’oceà incontrolable del cafè per a tots! Sigui per sort, per casualitat o per mèrits propis, per ara encara no m’hi he ofegat, però no són pas pocs els ciutadans que van creure en quimeres i van ser arrossegats als fons del “quieroynopuedo”! Ens vam creure que érem rics, i va resultar que érem rucs! Uns, és clar, més que no pas d’altres.

Sembla que després d’haver-ne sortit tots escaldats, hauríem de vigilar més que mai de no tornar a deixar-hi la pell. Però en alguns llocs es continuen repetint els mateixos errors, les mateixes males pràctiques... el mateix endèmic malbaratament de recursos i d’energies. La setmana passada escoltava la ràdio anant cap a la feina i no donava crèdit al que sentia: una noia explicava com, després d’un any d’haver informat degudament a l’organisme pertinent del canvi en les seves circumstàncies personals que li impedia seguir cobrant el PIRMI (per sort seva!), continuaven ingressant-li cada mes els diners. Semblava un conte de Pere Calders: després d’un via crucis per aconseguir finalment contactar amb qui havia de gestionar-li el canvi, veia impotent com no podia fer més que anar desant en un calaix uns diners que no eren seus. Només li quedava l’esperança que quan algú es dignés a posar ordre no li’n reclamessin els interessos!

Perquè no anem a l’arrel dels problemes: les males gestions, l’economia submergida, les administracions caòtiques, l’especialització excessiva que ha convertit a una bona part dels treballadors en especialistes en no saber què fer...?

Senyor, quin país!

13 de setembre del 2011

A fer els deures! (Article publicat a Hora Nova el 13/09/11)

Comencem i ja tornem a la cançó enfadosa de sempre: molts encara tenen tots els deures per fer. Alguns encara tenen la gosadia de proclamar a tort i a dret que això no va amb ells. I la feina endarrerida fa de mal casar amb pronòstics de millora i objectius que ens vénen massa grossos!
El veritable inici d’any es dóna ara, a l’inici de curs, més que no pas en el trànsit del gener. És hora de casar horaris impossibles, de replantejar agendes, de retrobament i/o de xoc amb la realitat. Recordeu que un 31 d’agost ens en vam anar a dormir sent rics (globalment, s’entén) i capaços de menjar-nos el món, i ens vam llevar el setembre pobrets, desorientats i, pitjor encara, culpables o, si més no, culpabilitzats? Però som prou grans per saber que hi ha moltes culpes per repartir i no menys esquenes mereixedores de parar els cops. I no tots ho fem tot malament. Partint d’aquesta premissa,amb tot, cal acceptar i practicar la crítica i l’autocrítica. Si som capaços de començar a entrellucar individualment de quin mal patim, podrem començar a progressar adequadament com a col·lectivitat. Sempre que cadascú faci els seus deures.

Com que al comú dels mortals se’ns escapen moltes coses malgrat les amenaces que cada dia ens aclaparen des dels mitjans, no ens queda cap més remei que cuidar-nos de casa nostra i mirar de mantenir-la endreçada. A bodes em convides! Com si fos tan fàcil enmig de tanta estisorada institucional, recessió monumental i indignació global. Però bé hem de poder fer-hi alguna cosa. Potser n’hi hauria prou amb començar a dir les coses pel seu nom, i assumir les responsabilitats que ens toquen. Els ensenyants ens dedicaríem a ensenyar, els pares i la societat en general a educar, els polítics a governar...

Dies enrere llegia unes paraules molt sàvies d’un home senzill, sabedor que la riquesa no es compon de béns materials, sinó de l’amor al país i al que ens és més pregon. Recordava la principal ensenyança del seu pare: per a ser ric, abans calia aprendre a ser pobre. Quina gran veritat! Aquest país ha cregut massa en els venedors de fum; hem viscut com rics sense haver-ne après i, el més greu, sense ser-ne! I tanta riquesa etèria ens ha arrossegat cap a la manca progressiva d’esperit i el menyspreu de l’esforç. Aquests són els pilars sobre els quals s’han bastit no poques quimeres. I la cirereta del pastís sovint ha estat la demagògia. Per exemple, darrerament s’’ha parlat a bastament del patrimoni dels nostres polítics; sincerament: tan important és el que tenen? Aquestes dades són i seran sempre relatives perquè se’ns escapen massa circumstàncies per analitzar-les degudament. El que importa de veritat és el com: de quantes bandes cobren simultàniament, l’acumulació de càrrecs... en definitiva: saber si fan bé la feina i si els incentius que perceben a canvi estan prou justificats. Com en qualsevol feina.

Escombrant novament cap a casa, no em puc estar de recordar el paper de l’educació a l’hora de canviar l’estat de les coses. Però, alerta: els ensenyants només hi podem posar un petit gra de sorra. La nostra feina és ensenyar. L’educació és una qüestió molt més complexa amb molts agents implicats i que comença i acaba en les famílies. I aquesta és una tasca que no admet renúncies ni delegacions. Ens posem a fer tots plegats els deures?









 
 

31 d’agost del 2011

Portes que s'obren (1)

Aquest és per a mi un any d'obrir portes. Alguna, vaig decidir jo conscientment d'obrir-la. M'hi van dur les meves inquietuds, les converses amb coneguts, l'esperó definitiu d'algun amic compromès i amb poder de convicció. I no me'n penedeixo gens! Gràcies a Figueres Futur he conegut gent, he recuperat vells amics i companys d'estudis, hem fet un equip i hem viscut moltes experiències  -la majoria agradables, alguna més dolorosa, no ens enganyem-. I, d'una manera o altra, sento que aquesta porta no s'ha de tancar encara. Comença setembre. Un nou curs. Una nova etapa. Un projecte que encara ha de fer camí...
Una altra porta té a veure justament amb el nou curs, amb la meva feina. Demà començaré una nova etapa a Roses. Al Cap Norfeu, un institut amb la gestació del qual tinc un lligam remot  invisible, curiós. I em sento com feia anys que no em sentia: nerviosa, inquieta, expectant... Però, de moment, és inevitable, el gust és agredolç, encara que sento que al Deulofeu, el "meu" Deulofeu, no hi deixo portes tancades...

Ben aviat continuaré parlant de portes que s'obren i de camins encara per fer.

8 d’agost del 2011

Canvis

Canvis, metamorfosis, evolucions, holes i adéus... mudances i catarsis!
La vida és feta de canvis: de petits i llargs viatges, d’etapes que se succeeixen inexorablement, unes vegades siusplau per força, d’altres per vida i obra de la nostra voluntat. I, encara que ens fem la il·lusió que hi ha receptes per a tot, mai no hi ha manual d’instruccions, llibre de ruta, ni GPS que ens hi guiï amb certesa.
El que no es pot negar, és la necessitat d’assumir aquests canvis i, fins i tot, de buscar-los de tant en tant per trobar nous alicients i no deixar-nos caure en la monotonia i la desídia.
D’aquí a poc menys d’un mes jo n’empendré un: un petit canvi de destí laboral que em durà a Roses. Una destinació que d’alguna manera em “condemna” a reconciliar-me amb els meus orígens: a Roses hi vaig créixer i hi vaig fer els primers amics. Fins als catorze anys vaig ser rosinca. Després vaig anar-me desfent de Roses, dels seus carrers, de la seva gent....i em vaig anar tornant figuerenca poc a poc, com qui no vol la cosa. Especialment, és clar, d’ençà que hi visc i que hi he tingut els meus fills. Però els records romanen en algun racó, més o menys latents, però mai inocus.
Fa pocs dies, justament, vaig retrobar-me amb antigues companyes d’escola en un dinar a Roses. De les cinc, cap ja no hi viu, però Roses continua sent el nexe d’unió. Un horitzó comú, un pòsit que compartim. Va ser un dia bonic, alegre, feliç.
Al setembre hi tornaré. Hi aniré a fer la meva feina. I em recordaré de quan era el meu pare qui hi exercia la docència i lluitava perquè el centre on ara treballaré arribés a existir.
Dijous passat, amb l’Eva, l’Ana M., la Maria i la M. Carmen també ens vam recordar de quan recollíem signatures per demanar un institut a Roses. Elles el van estrenar. De fet, el van conèixer com una extensió d’un centre de Figueres. Jo no hi vaig ser a temps: un d’aquests petits canvis de la vida em va dur justament a l’institut de dalt, a l’Alexandre Deulofeu de Figueres, el meu institut, el seu institut. Després d’uns anys de precarietat i dependències, l’institut de Roses es va convertir en el Cap Norfeu.
Ara, la feina m’hi porta.  I me n’hi vaig amb una barreja d’il·lusió i de recança...
A Figueres hi tinc la vida; a Roses, una part de la memòria. Una part en aquell espai del carrer Girona on ara hi ha la biblioteca i abans hi havia els pisos dels mestres; una altra part a l’escola que vam estrenar fa més de 30 anys, el Vicens Vives; una altra als seus carrers, a la plaça de l’Àngel, a la riera dels Ginjolers, a la SUF... Records!

23 de juliol del 2011

Coi de juliol!

Sï. Coi de juliol! Tants mesos d’esperar-lo i, patapam! se’ns disfressa de setembre (o de maig, tant se val!). Així es fan difícils les tardes de platja o de piscina amb els nens. Però, de fet, que faci més fresqueta de l’habitual tampoc no m’incomoda especialment... Es dorm millor i, a més, de sempre jo sóc de les que conviuen millor amb la fresca. Ara bé: no em negareu que la cosa es complica quan es tracta de fer les maletes, no? Ens n’haurem de dur més roba. I paraigües, que a Euskadi fa més frescota.
Tant se me’n dóna d’aquest juliol atípic. Només sé que haurà estat farcit d’emocions, de sentiments contradictoris, de projectes interromputs i de noves il·lusions per embastar... L’agost servirà per sedimentar-ho tot i per posar ordre. De moment, m’escaparé uns dies, pocs, però suficients per passar pàgina a un mes de nervis, de canvis de perspectives, d’horitzons canviants.... Lluny, en un país amic, amb la meva petita família ens regalarem uns dies d’escapada, de descobriment, de retrobament... Agur! Ens veiem d’aquí a pocs dies, ben refets de cos i, sobretot, d’ànima!

12 de juliol del 2011

Llegim?

Un bloc que no es mou és un bloc sense vida, un contrasentit... I aquestes meves Tramuntanades fa dies (més d'un mes!) que no piulen, ni poc ni massa. Es podria pensar que no tinc res a dir. Fals. O, si més no, que no tinc res prou interessant a comentar. Això ja és més probable. En qualsevol cas, el cert és que hi ha molts pensaments que em bullen al cap, massa temes que m’afecten (o em desafecten) dia rere dia. I com que tot plegat ho trobo massa embullat, opto per tirar pel dret i deixar-me de reflexions generalment estèrils.

Avui, però, he volgut recuperar l’exercici sa (i catàrtic, segons com) d’aturar-me a parlar sobre algun d’aquests fets que passen al meu voltant, mentre jo m’entesto a passar de llarg. Podria parlar de l’opinió que em mereixen alguns dels indignats de la nostra rambla -herois en el seu afany de resistir més que ningú en la seva “acampada” (?!)-; o de l’astorament que em provoca veure com en temps de vaques més que magres des d’algunes instàncies encara es promocionen amiguets per ocupar càrrecs amb mèrits a la carta...
Però no: només ressenyaré un no fet. M’explico: parlaré d’un propòsit que no s’ha acabat realitzant gràcies, o per culpa, de la incomprensió, disconformitat i/o indignació dels ciutadans. Em refereixo al tancament de la biblioteca Fages de Climent les tardes d’estiu. Jo mateixa he fet notar públicament el meu trasbals davant la proposta: una incomoditat sincera, especialment quan vaig avançar als meus fills que aquest estiu no podríem compartir tardes de lectura i descoberta a la nostra biblioteca.
Finalment s’ha reconsiderat la mesura: afortunadament, les tardes és possible continuar gaudint d’un món d’infinites possibilitats que no pocs aprofiten! Ens n’hem de felicitar, sens dubte. Segur que els descontentament dels ciutadans hi ha tingut molt a veure. El tema és delicat, molt delicat, perquè afecta moltes persones: usuaris del servei, però també treballadors i treballadores obligats a donar tot i més per suplir les mancances i despropòsits que s’han anat acumulant els darrers temps i que ja han dut a no cobrir baixes i a haver de tancar els migdies de dijous. Els hem de reconèixer la feina i posar-nos al costat seu. Al cap i a la fi, els serveis funcionen per les persones que en formen part i hi donen la cara.

No sé on anirem a parar, ni com ens ho farem, però veure que en un context de crisi aguda la cultura i l’ensenyament continuen sent tractats per alguns com la Ventafocs del sistema no és gens afalagador... A veure si alguna fada ens ajuda a posar-hi remei!

8 de juny del 2011

Els ensenyants també en tenim prou! (article publicat a l'Hora Nova del dimarts 7 de juny de 2011)

L'ensenyament públic sense rumb

No tinc clar que en aquest context de desafecció i d’indignació gaire gent hagi parat atenció a les reivindicacions del col·lectiu docent. Probablement hi ha encara molta gent que creu que només piquem de peus a terra perquè ens retallen els sous i ens treuen “privilegis” immerescuts. Segurament. Però també hi ha gent que es treu la bena del ulls i para atenció als nostres arguments: l’educació dels ciutadans és massa important perquè continuï sent tractada com la Ventafocs del sistema sense que tots plegats ens escandalitzem pels continus canvis de rumb a què és sotmés el nostre sistema educatiu. L’actual consellera d’Ensenyament ens demana per afrontar el que anomena “canvi de paradigma”. Però estem massa cansats que les decisions es prenguin al marge dels que hi breguem cada dia i que la planificació sempre depengui de les dèries passatgeres dels governants de torn. Massa sovint s’oblida que no mercadegem amb productes inerts: tractem amb persones, éssers amb sentiments, sensibilitats i circumstàncies diversos i canviants. Òbviament, sense un entorn estable es fa impossible gestionar-ho tot plegat: no en fem prou de treballar amb vocació, convenciment i grans dosis de voluntariat...
Alguna cosa deu fallar quan s’ha aconseguit que es mogui gent tan diversa com la que clama ara: persones d’ideologies, filiacions, militàncies i tarannà ben variats estem anant a la una a l’hora de dir “prou”. Tots podem entendre que en un context de retallades s’ha d’estrènyer el cinturó i s’han de gestionar millor que mai els recursos (i tant!), però dolen la falta de transparència, l’opacitat dels criteris, i el fet que sempre hem d’anar al límit a l’hora de planificar perquè no acabem de saber mai cap a on anem, o cap a on volen que anem.
L’editorial de La Vanguardia de divendres passat feia referència a l’enrenou generat entorn a la fixació del nou calendari escolar. I reblava el clau: el problema de fons no és quan comencem, sinó com, en quines condicions, ho fem. Ho deia ben clar: “cal estabilitzar el funcionament de l’educació primària i secundària” i  “donar continuïtat i coherència a les polítiques educatives i a les normes de funcionament”. Altrament, només s’aconsegueix generar desconcert, més angoixa en el col·lectiu docent i més mediocritat en els resultats. Les retallades de recursos fan més difícil que mai la lluita contra el fracàs escolar.  A cada bugada perdem un llençol!
I, com que les vagues tradicionals no són ben enteses, hem de fer-nos sentir per altres vies: pengem pancartes, fem sonar els xiulets, sortim al carrer, a la premsa... difonem el nostre missatge a les famílies i les convidem a acompanyar-nos... però no deixem de fer ni una sola hora de classe. I ho fem units.
Fa temps pensava que els ensenyants tendim a la queixa, però ens costa mobilitzar-nos.Crec, sincerament, que les coses estan canviant: davant el convenciment que l’ensenyament públic està sense rumb, desenganyats de l’administració, però també del paper dels sindicats. Aprendrem a explicar-nos?  
 

23 de maig del 2011

Quan la marca no ven...

Evidentment això no és un final, sinó la continuació d'un camí, difícil, però necessari: la feina del nostre equip no caurà en un sac buit! El temps posa les coses al seu lloc: no se'ns pot recriminar falta de treball, de preparació o de projecte. Temps al temps! Falla la marca, no el producte!
Malgrat el dolor, inevitable i necessari, del moment, estic satisfeta de la feina feta. No sóc, però, una il·lusa: sé que hem comès errors. El principal, creure que podíem evitar l'inevitable tsunami de les dretes i, sobretot, pensar que amb tenacitat i esforç superaríem l'espiral d'estupidesa d'unes esquerres entestades a autodetruir-se a còpia d'indignar-se amb mètodes kumbaià o amb polítiques de dretes... Caldrà que ens reinventem, i que revisem la feina feta, òbviament . Però no ens hem de resignar a creure que  tot el que hem fet ha estat en va. De moment, jo m'enduc com a penyora la solidesa i la il·lusió per seguir treballant de l'equip format sota el lideratge d'en Pere. Estic molt orgullosa d'haver estat convidada fa temps a formar-ne part , d'haver-hi estat ben acollida i de continuar-hi vinculada. No ens dol haver dedicat esforços a la nostra/vostra causa. Hi hem deixat moltes hores, hores tretes a la família, als amics, al repòs... però el capital humà que hi hem guanyat és increïble: allà on abans hi havia companys, hi ha hagut veritables col·legues i ara hi ha amics; allà on ja hi havia amics, ara hi ha  la certesa que hi ha coses que sí que són per sempre... 
Continuarem el camí mirant endavant: l'horitzó no és mai enrere. Gràcies, companys de travessa! I , sobretot, gràcies, Pere, per haver-nos fet creure en un projecte que continuarem defensant sota el teu guiatge, però que ja hem fet ben nostre!

 
 

16 de maig del 2011

Darrera setmana: un esprint, que això s'acaba!

Els últims metres d’una cursa són els de més mal passar: veure a prop la meta i no acabar-hi d’arribar quan les cames ja et fan figa i et costa mantenir l’alè pot ser un suplici. Alhora, però, l’estímul de veure el final (i la recompensa de l’esforç) a tocar impulsen a anar endavant i a treure força per fer l’esprint definitiu. Diuen que el que importa és participar, però tots sabem que una barreja d’amor propi i de sentit de la responsabilitat empeny els participants en una competició a donar sempre el màxim.
La campanya electoral és, de fet, una cursa de fons amb una recta final de quinze dies. Una recta amb l’estadi ple a vessar de seguidors que animen els seus atletes, escridassen els adversaris; i on, òbviament, hi ha preferits, descartats i, sovint, també sorpreses.
Hi ha alguna cosa, però, que fa que aquest símil no sigui complet: al contrari del corredor de fons, que lluíta sovint contra ell mateix i la seva soledat, aquí hi ha un equip. I aquest equip -on més enllà del líder, tothom té una funció i tothom és en certa mesura indispensable-, només funciona si hi ha cohesió i un objectiu clar i compartit. El paper del líder és posar-nos en el lloc que ens toca i motivar-nos. I això ho ha de fer des de l’empatia i des de l’exemple, arremangant-se el primer de tots quan cal fer-ho. El paper dels altres no és menys important: cada peça ha de jugar el millor que sàpiga en la posició que li toca i, sobretot, creure’s que l’objectiu és possible.
Ara que ja som gairebé en temps de descompte, cal un darrer esforç, el definitiu, des del convenciment que l’experiència val la pena.

Junts, podem!
Amb tu, podem!

8 de maig del 2011

Dues setmanes

Dues setmanes que prometen ser ben intenses! Si més no, així ha estat l’inici de la campanya: intens, trepidant, engrescador, atrafegat... i un pèl -no fa res reconèixer-ho- aclaparador!
El millor de tot, fins ara, és l’escalf humà, el cos a cos amb la gent de l’equip -bàsic per tirar endavant amb força - i amb els ciutadans -veritable motor d’aquest repte-. De més mal dur es fa no trobar prou espai per al repòs de cos i ànima. Però quinze dies no són res: la tasca és prou engrescadora i estem prou convençuts de la necessitat de l’esforç. L’esforç nostre i la comprensió i complicitat dels nostres per ajudar-nos i empènyer-nos a poder gairebé tocar el do de la ubiqüitat a casa, a la feina i al carrer. Quinze dies només...

3 de maig del 2011

Pa i aigua (article publicat a Hora Nova el 3 de maig de 2011)

Estem en una crisi profunda, d’aquelles que remouen els fonaments i, irremeiablement, fins i tot, les més ardides de les ànimes. És una veritat aclaparadora: les misses no arriben per a tot i s’imposa la necessitat d’estrényer cinturons. No cal, doncs, ser expert en economia i finances per entendre que, a menys ingressos, s’imposen menys despeses, si no volem quedar amb el cul a l’aire, és clar. En economia domèstica d’això en diríem aplicar el sentit comú: redistribuir un pressupost remigrat per força, atendre les prioritats i deixar-se de romanços poc o molt prescindibles i de detalls vacus. Qualsevol cosa abans de treure el pa i l’aigua de la boca dels nostres! El pa i l’aigua: aquesta és la clau. És lògic que les tisorades domèstiques es traslladin també a l’administració: d’on no n’hi ha, no en pot rajar, òbviament. El problema de sempre rau en la manera de plantejar les mesures preses, en la incapacitat de fer pedagogia amb l’exemple, en la quantitat de sopars de duro que se’ns expliquen i en la dimensió dels gripaus que ens hem d’anar empassant, un rere l’altre, sense dret a rèplica. O, el que és més greu encara, sense saber a què replicar quan l’administració s’omple la boca de globus sonda parlant desordenadament de mesures de contenció que no s’acaben de definir, de tisorades sene ordre ni concert, de presagis apocalíptics que no ajuden gens els qui hi treballem a veure-hi un sentit i a posar-nos de cara a fer endreça. Quina mandra que fa, ordenar els armaris!

Tinc la sensació que l’administració està tirant pel camí dret quan opta per racionar el pa i l’aigua dels ciutadans: la sanitat i l’educació, dos pilars fonamentals d’un estat del benestar que trontolla. Les eternes ventafocs del conte han de pagar sempre els plats trencats. No discuteixo que potser molts usuaris ens hem anat malacostumant a còpia d’anys de bonança a creure que tot se’ns havia de donar fet. Però el fet que alguns hagin fet un abús (o un mal ús) d’assoliments aconseguits amb l’esforç d’anys de reivindicacions i de lluita no converteix aquests guanys en privilegis desmantellables. Em preocupa no saber ben bé cap a on ens volen fer anar. Com a professional de l’ensenyament, però també com a ciutadana i, sobretot, com a mare. Que no ens escamotegin el pa i l’aigua: la sanitat i l’educació!

27 d’abril del 2011

Tres setmanes (i mitja)

El compte enrere s’accelera: precampanya, campanya, reflexió (?!)... resultats! Ni temps tenim d’adonar-nos del vertigen on ens trobem abocats siusplau per força. El millor de tot plegat és que, per bé o per mal, aviat s’acabarà tot. No: menteixo, vilment menteixo. Que desagraïda!
De fet, no pot ser bo que tot s’acabi de cop. Potser desitjable, sí, o convenient, pel bé de les nostres famílies, dels nostres cors, dels nervis... És indubtable, però, que els lligams refermats o creats es mantindran i que seran fructífers, generadors de nous projectes, de més batalles, de realitats i de feina feta. La bona sintonia del grup no depèn del photoshop ni de l’atrezzo: és sentida i viscuda. El millor de tot aquest teatre electoral amb traca final és que la cohesió que intuïa en el grup que hem format guiats per en Pere s’ha confirmat i que l’esperit d’equip i el feeling són reals. Tots fem un mateix camí, amb rumb clar i pas ferm. La feina col·laborativa és una realitat i el lideratge està més que consolidat. Diuen que un líder és algú capaç de fer aflorar el millor dels que l’envolten, de crear les condicions perquè aquells siguin capaços de treure partit al seu talent, en definitiva: un bon estratega, prou humil per acceptar que en moltes coses n’hi ha que són millors que ell. Algú que aclapari els altres no pot ser un bon líder. Aquesta és la grandesa: ser bo i, sobretot, voler que els altres també ho siguin i, si pot ser, fer-los sentir millors encara. Brillar, però, sobretot permetre i propiciar que també ho facin els altres i no voler un únic focus d’ego enlluernador. Aquest és el camí per aconseguir més llum.
Endavant les atxes! Tres setmanes... (i el que vingui després...)

22 d’abril del 2011

No hi ha color!

Dijous 21 d'abril. 7 del vespre. Un grup heterogeni de gent inquieta per la cultura, d'àmbits, sensibilitats i colors diversos ens hem reunit al Cafè Federal per anticipar la celebració de Sant Jordi... En Luismi ha exercit de conductor d'aquesta "acció cultural", modesta en l'abast, però intensa en la intenció i el sentir. Aquesta és la meva petita aportació:


A TU, FIGUERES QUE FRISES PER FUGIR DEL GRIS...

Avui he intentat imaginar-me sense color. Incolora, transparent, indefinida... i voltada de gent com jo, tan incolora, transparent i indefinida com jo. Que trist! I que gris! I tots plegats condemnats. Condemnats a viure en una ciutat monocolor... Quin paisatge tan avorrit i desolat!
Ho he intentat. Però no me n'he sortit. De fet, m'és impossible imaginar-me així:  sense idees amb què identificar-me o sobre les quals discutir; sense possibilitat de dubtar a l'hora de triar un color; sense colors pels quals poder vibrar o que em facin sentir; sense alternatives, discrepàncies, debat, diversitat... sense suc ni bruc.
I és que fer aquest petit esforç d'imaginació m'ha convençut que, malgrat la incomoditat que ens sol provocar la diversitat de colors, idees i sentiments, un món monocromàtic seria avorridíssim, poc productiu i gens motivador. És clar que tenir al davant una paleta ben variada ens complica la tria, però no em negareu que ens dóna molt més joc, més possibilitats de combinació, més matisos i més vida!
La gràcia de tot plegat es troba a saber-los mesclar amb prou encert per tal que els uns no anul·lin definitivament els altres i a evitar que la poca traça no ens condemni definitivament al gris.
Quina feinada trobar els matisos adequats en cada moment i circumstància! Però que infinites les possibilitats! I que estimulant tot el procés... Encara que, de tant en tant, calgui recomençar-lo; ja se sap: de tant en tant cal aplicar una mà de pintura nova per revifar els colors. I també hem d'acceptar que alguna vegada no hi hagi més remei que rascar i decapar perquè la feina surti bé.
Definitivament: no vull el gris. Em quedo amb els meus colors i amb els seus múltiples matisos. No hi ha color!

20 d’abril del 2011

Transparència

Transparent: clar, diàfan, límpid, cristal·lí, hialí, translúcid. En sentit figurat: s'aplica a tot allò que és absent d'obscuritat, que no té doble sentit...
Mmm! De vegades caic en la temptació de pensar que seria fantàstic que tots obréssim amb transparència: que fossin transparents la nostra gestió, el nostre pensament, els actes de cada dia, els sentiments, els desitjos... Quina fal·làcia, però, i quin avorriment! De seguida ens veuríem venir els uns als altres: no n'hi hauria per arrencar-se a córrer? Admeto la ingenuïtat i fins l'absurditat d'aquesta proposta de somniatruites.
De fet, les transparències donen poc joc. En tot els àmbits. No és molt més temptador deixar-se dur per les insinuacions, que no per les demostracions directes? El doble sentit, la possibilitat de llegir entre línies, les lectures diverses... umm!
Alerta, però: he parlat de dobles sentits (i no de contrasentits) i de diversitat d'interpretacions (i no d'incoherència en els plantejaments). Tampoc no m'agraden les transparències que cada dia es "revesteixen" d'un color diferent!
Alguns potser ja m'enteneu...

11 d’abril del 2011

Sis setmanes...

Sis setmanes intenses. Un esprint final de sis setmanes: això és el que ens espera als que ens hem deixat enredar en la cursa electoral.  Però el tret de sortida ja fa dies, per no dir mesos, que s'ha donat; no ens enganyem! Hi haurà, com en el tram final de totes les competicions, cops de colze, empentes, travetes i argúcies diverses per fer-se amb un lloc al capdavant. Malgrat tot, dubto que cap participant en aquest enrenou sigui tan il·lús de creure que quinze dies de campanya serveixin realment per difondre projectes, vendre el producte, canviar el vot de l'elector conscient... En el millor dels casos potser farem moure els indecisos i els convencerem que val la pena anar a les urnes. Malament rai, però, si tots plegats no hem aconseguit abans que els desafectes (actius o passius!) comencin a sentir una espurna d'afecte envers la política municipal, un petit estímul que els dugui a aixecar el cul de la cadira i a mullar-se per la ciutat. Alguns, segur, dipositaran una butlleta maquinalment, perquè toca, sense esma; possiblement acabaran decidint que, mal per mal, ja està bé qui mana ara. Altres, es refermaran en la seva convicció que no n'hi ha un pam de net i que no hi ha ningú que mereixi la seva confiança; actuaran tan maquinalment, potser, com els primers, sense prendre's la molèstia d'intentar mirar amb ulls crítics les propostes i els projectes que altres ciutadans com ells han elaborat amb més o menys encert; no els concediran ni el benefici del dubte! I entremig d'uns i altres, fanàtics d'un color -que no veuen mai més enllà de les sigles-; gent propensa a canvis de jaqueta periòdics -ai, les modes!-; i, per sort, persones amb criteri, independents i prou capaces de discernir, triar i assumir la possibilitat d'equivocar-se... persones convençudes que tenen alguna cosa a dir en tot plegat i que els cal assumir la seva responsabilitat com a ciutadans si volen tenir, de veritat, veu i vot.

7 d’abril del 2011

Junts, podem!



Un equip amb ganes, il·lusió i projectes per portar Figueres endavant amb l'ajuda de tots!
Una Figueres de tots, i per a tots...

4 d’abril del 2011

2n trimestre: liquidat!

Fa poc que hem "liquidat" el 2n trimestre d'aquest curs atrafegat. Si em permeto usar un terme tan radical no és per descuit: és ben a consciència que l'he triat! Arribats a aquestes alçades, de vegades tots plegats (alumnes, professors i, de rebot, les sofertes famílies!) ja  tenim ganes de liquidar -en l'accepció més vulgar del terme- els exàmens, les males nits i les ditxoses avaluacions...
Els finals de trimestre són sempre dies d'excessos i de mancances extrems: excés d'exàmens per pensar, per vigilar i per corregir; excés de dubtes de darrera hora per resoldre; excés de nervis; excés, fins i tot, de sermons a l'aula per intentar redimir els fracassats dels seus pecats, comesos per obra o per omissió, o per guiar-los cap a altres camins si el que han pres no té sortida...
I en el capítol de mancances regnen, inevitablement, les hores de son, els àpats regulars i la calma, l'ansiada calma!

Són els condicionants d'una feina que absorbeix igual que apassiona. Res a dir: no em ve pas de nou ara! Prendrem un petit respir, i a tornar-hi, que no ha estat res i hi ha molt per ensenyar i no pas menys per aprendre!

28 de març del 2011

Bones vibracions... i feina per fer!

Dissabte al vespre es va presentar públicament la candidatura figuerenca del PSC a les properes municipals. És un llista plural i oberta en què nou dels vint-i-un integrants som gent independent. Aquest fet diu molt del tarannà de la gent que lidera el projecte.
Dissabte al vespre em vaig sentir molt orgullosa d'haver acceptat formar part del repte i més que afalagada perquè se m'hagi donat aquesta oportunitat. La satisfacció de saber que la gent amb qui comparteixo aquest trajecte és gent que ha trobat un camí i que ha deixat enrere les excuses és innegable.
Precisament per això, en aquest moment d'èxtasi, reivindico la necessitat de baixar dels núvols on companys, parents, amics, coneguts i simpatitzants ens van encimar amb el seu afecte en l'acte de dissabte. Qui em coneix sap prou que sóc una dona pragmàtica i realista, malgrat la capacitat -que miro de mantenir íntegra- d'emocionar-me i vibrar amb els nous reptes. M'atabalo massa quan darrere les bones intencions no es concreten els fets per materialitzar-les.
Tant de bo l'entusiasme i la il·lusió que es van viure en aquell saló ple a vessar d'emocions, sensacions i estímuls positius fos palpable també al carrer. Però no és ni, malhauradament, pot ser així: la gent té prou maldecaps i massa raons -fundades o infundades- per estar desencisada de la política i, més encara, dels polítics. Que cada dia hi hagi més desafectes, escèptics i incrèduls és culpa de tots plegats, però especialment dels polítics de saló que s'escolten massa ells mateixos i s'obliden de parar l'orella als altres. Toca de peus a terra , trepitjar el fossat, oferir a la gent la possibilitat de dir-hi realment la seva, obrir-se al poblei aprendre què vol i, sobretot, què necessita, és l'única via per progressar i per recuperar confiances perdudes. Hi ha, doncs, molta feina per fer. Hem d'arremangar-nos les mànigues d'ara endavant. De fet, només cal continuar endavant la tasca que companys de llista ja fa temps que fan.
Estimula saber que aquest repte que afrontem amb il·lusió i treball té uns fonaments sòlids. Sòlids, sí, perquè parteix d'observar, escoltar, conèixer i  abraçar la realitat de la nostra ciutat.
Gràcies a tots els que ens hi voleu acompanyar! I especialment a tu, Jordi, que em vas apadrinar i em vas fer enrojolar amb els teus afalacs desmesurats.
I ara, anem per feina!
Junts, podem!

27 de març del 2011

El PSC figuerenc presenta una llista renovada

Estic encantada de formar part d'aquest EQUIP plural, obert, cohesionat i ple d'il·lusió!
Gent diversa que compartim un projecte comú i ganes de treballar per fer una ciutat a l'alçada de les seves possibilitats!





23 de març del 2011

Prohibir?!

http://www.diaridegirona.cat/tema-dia/2011/03/23/ensenyament-prohibeix-als-directors-parlar-mitjans-comunicacio/474395.html?pCom=2#EnlaceComentarios

Ai! Que alguns no entenen que les regles del joc, un cop estan establertes, no es poden canviar en funció del bàndol on juguin!
Fa uns mesos la roba bruta es podia rentar fora de casa. Ara no es pot ni treure a airejar...
Quin cinisme!
Ara ja no es pot opinar, proposar, argumentar, dialogar... en definitiva, fer servir el sentit comú?!
Que potser algú té por de no sortir a la foto?

22 de març del 2011

Un equip amb il·lusió

Membres de Figueres Futur formaran part com a independents de la llista del PSC figuerenc a les municipals.
Un equip obert, plural i amb il·lusió!

2 de març del 2011

Ciutadans preocupats /ciutadans emprenyats

Els ciutadans (d'aquí, d'allà i de més enllà) estan raonablement preocupats. Si més no, una part de ciutadans conscients que -en el millor dels casos- observen, quan no pateixen, la creixent sensació d'inseguretat que es viu als nostres carrers. Parlo de sensacions perquè no vull faltar a la veritat, ja que desconec les dades exactes i oficials pel que fa als índexs de delictes i d'aldarulls al carrer.  Em fa l'efecte, però, que el malestar que es percep escoltant els ciutadans no neix d'un miratge. De fet, tant se val! El cas és que cada vegada arrela més la sensació que això és el far west
A Figueres ja no hi ha cap barri que s'escapi de les estrebades, dels contenidors i cotxes cremats, de la trencadissa de vidres, de les bretolades sistemàtiques... I la culpa, senyors, no la tenen els que ens manen; com tampoc no la tenen tots els que han arribat d'altres terres per mirar de guanyar-se la vida a casa nostra. Evidentement, estem en un moment difícil. El context econòmic no ajuda gens a reposar ressentiments, a prendre distància, a conrear la paciència. La necessitat obliga. I la necessitat, també, empeny sovint a la revolta, començant per la individual. Qualsevol sociòleg ho sabria explicar millor que no pas jo, que parlo més per intuïció que no per coneixement. Seria absurd, doncs, pretendre atribuir culpes de delictes, faltes, actes incívics i bretolades vàries al govern de torn! És un temptació en la qual és fàcil caure en període de susceptibilitats preelectorals. També això pot fer que la visió de les crítiques sigui esbiaixada. No és, per tant, recomanable, eficaç ni lícit atribuir culpes. Però el que és clarament imperdonable i cívicament denunciable és l'absència de resposta per part de l'administració. La negació de l'evidència, ja sigui per obra o per omissió, fa mal. El primer pas per resoldre un problema passa per assumir que existeix i per agafar -en la mesura del possible- el toro per les banyes. I reconèixer que existeix un problema no suposa haver d'assumir-ne la responsabilitat; simplement mostra que se'n té consciència i que hi ha predisposició per enfrontar-s'hi. Altrament, hi ha un munt de ciutadans i ciutadanes que se senten (ben legítimament) incompresos, abandonats, frustrats...i que no s'enlluernen pels detalls i la creativitat. Això no és fer demagògia, és escoltar la gent del carrer.

Dimarts entramuntanat

Probablement demà serà un bon dia per a deixar que degotin algunes reflexions... Aquest dimarts entramuntanat que enceta el març m'ha dut petits regals impagables per al cos i per a l'ànima: calma i relax, feines embastades, les rialles impagables dels meus fills enjogassats, dinar en parella... Bona nit!

18 de febrer del 2011

Premonicions?

No m'he trastocat ni pateixo cap mena de febrada blocaire; tampoc no sóc "hiperactiva" ni m'he descuidat de prendre la medicació pertinent. Aquesta vegada el text que us presento és vell, de l'any passat, però estranyament premonitori... La successió de fenòmens que estem vivint m'hi ha fet pensar i he constatat que el que hi deia té total vigència. Per això m'hi reitero. Aquí el teniu: http://vilasafont.blogspot.com/2010/05/qui-ha-de-fer-els-deures-article.html
I que vagi de gust! (o no...)

16 de febrer del 2011

Prendre partit (i II)

Fa pocs dies apuntava algunes de les raons que m’han dut a sortir de l’armari, en el benentès que parlo sempre d’una sortida de l’armari en termes més aviat polítics. Bé, per ser més modesta, de política municipal... Parlava, sense precisar gaire, de condicionants “hereditaris” i d’un tarannà més aviat inquiet i curiós que, si bé no m’han fet ser mai la primera a l’hora d’encapçalar movilitzacions, tampoc no m’han permès desentendre-me’n massa. El pas que he fet ara, però, és diferent. Alguns, segur, no l’hauran acabat d’assumir o, si més no, no hauran acabat d’entendre el perquè de la direcció concreta que he pres. No crec que ningú tingués cap dubte del meu posicionament progressista: sóc d’esquerres, republicana i, a més, catalana i, com em “retreuen” simpàticament alguns amics més moderats, “sobiranista”! Bé, de fet, jo diria més: sóc més que raonablement independentista. És incompatible això amb donar suport a una llista que es presenta sota l’empara d’unes sigles com PSC? Potser sí, en termes generals. Però en l’àmbit municipal sempre he cregut més en les persones que no en les sigles. Els grans debats polítics, no ens enganyem, no tenen lloc als ajuntaments. Però, en canvi, és aquí on ens juguem tenir una ciutat a la nostra mida o no; construir projectes de vida, o fer volar coloms; viure de cara a la societat real, o parlar només d’estadístiques i quimeres. Mireu: per administrar casa meva, jo no em refio del president de l’associació de veïns o del director del banc. Per administrar la nostra ciutat, hem de començar per conèixer-la i treballar des d’aquí i per a aquí. I tot l’ajut que pugui venir de fora serà benvingut. Qui em mou o em desmotiva, qui m’inspira confiança o me la fa perdre són les persones. I això és el que em mou a donar suport a un grup de persones amb qui comparteixo inquietuds, obertura de mires i arrelament a la ciutat. Alguns són companys generacionals meus. Pares i mares de família amb fills escolartitzats aquí i amb un projecte de vida lligat a la ciutat. Gent de tarannà tolerant i dialogant i amb idees coherents. Gent que no té com a meta viure de la política perquè ja tenen un estatus professional consolidat i només aspira a treballar per a la ciutat. Gent que sap compartir, treballar en grup, il·lusionar-se... i posar-se en el paper que toca en cada moment. Massa happy flower tot plegat? Potser sí, però vist com ens menen el vaixell uns i altres i els canvis de mobles de les altres cases, jo em reafirmo en la decisió presa!

15 de febrer del 2011

Portes obertes (Article publicat al setmanari Empordà el 15/02/11)

Portes obertes. Durant unes hores, els centres s’ofereixen com un aparador: obrim portes, expliquem projectes, acollim ulls benevolents o inquisidors... Per a les famílies que es troben a l’inici del procés d’inscripció dels fills a les escoles i instituts són un primer pas ple de dubtes, il·lusions, nervis i esperances. M’agradaria tenir la certesa que totes aquestes famílies són prou conscients de la importància de l’educació i del paper fonamental que elles hi tenen. I que totes les administracions que ens governen comparteixen aquesta mateixa convicció, començant per la més propera, la local. No és només legítim i recomanable, sinó indispensable, que l’administració ofereixi tots els recursos possibles perquè l’ensenyament arribi a tothom i sigui, com li pertoca, un element de socialització, de cohesió i de desenvolupament generador d’oportunitats per a tots aquells que estiguin disposats a aprofitar-les. Demanar que a la ciutat el diàleg i la col·laboració en l'àmbit educatiu siguin una prioritat no és un caprici: és una necessitat imperiosa per posar els fonaments de la convivència i el progrés.
Molts vivim convençuts de la paradoxa que representa el fet de teoritzar sobre la pedagogia: la pedagogia s’aprèn de veritat amb la pràctica. Igual, justament, que la diversitat o la convivència... Salvador Cardús parlava ja fa uns anys del desconcert que els canvis produeixen en l’educació. Però allò que molts veuen com una amenaça és, justament, una de les oportunitats que ens ofereix l'ensenyament públic: ens mostra la societat tal com és, amb totes les seves mancances i riqueses, contradiccions i certeses... I s’hi posa de cara, convençut que les actituds no s’expliquen, sinó que es practiquen. I que la pràctica genera models, i els models, novament, actituds... Des d’un plantejament progressista s’han de saber potenciar les oportunitats que tenim, en un context prou complex, començant per la ciutat, per casa.

14 de febrer del 2011

Prendre partit (I)

A hores d’ara és prou manifest que he decidit prendre partit. Un fet que, més enllà de la trascendència que pugui tenir a títol individual, no ens enganyem, és una mera anècdota. Amb tot, una decisió com aquesta no neix ni d’un estirabot inconscient, ni d’una estratègia maquinada per posar-me a cap aparador -que cap falta em fa!-. És innegable que hi ha hagut un procés al darrere, una reflexió gens improvisada, un camí ple de revolts...
Sé que és un exercici innecessari, però em ve de gust exposar les raons que m’han dut a fer aquest pas. Per a aquells que em coneixen de temps, no és cap novetat constatar que no sóc el que en podríem dir una ciutadana “desafecta” ni una espectadora del tot passiva. A pesar de la meva soferta mare -que de ben segur s’hauria estimat més que no fos tan inquieta-, d’una manera o altra sempre he “militat” en diferents fronts; m’agrada debatre, opinar, escoltar... Diuen que ho he heretat del pare. Tant és si és per herència o per contaminació del medi: el cas és que sóc així.
En aquest sentit, no crec que hagi sorprès ningú la meva implicació en un projecte vinculat a la ciutat. Tampoc els pocs o molts seguidors d’aquest bloc, que des de fa una colla de mesos han pogut descobrir que no sóc un “subjecte pacient” del que passa al meu entorn, laboral o vital, no es deuen haver sorprès. Potser sí, però, que a més d’un l’ha inquietat la direcció que he pres a l’hora de prendre partit. Poc a poc us n’aniré desgranant motius i circumstàncies, si em voleu acompanyar en aquestes reflexions...

4 de febrer del 2011

Adéu treball de recerca...

Amb prou feines ens queda esma per a respirar... Setmanes seguides d'ajudar els nostres estudiants de batxillerat a acabar de "parir" el reconsagrat treball de recerca es noten -i no poc!- en els nostres ànims, en el nostre intel·lecte i, com no!, en el nostre físic, més pàl·lid i ullerós que de costum. Però ens n'hem sortit prou bé. Si més no, molts hem superat la prova. I, encara que no estiguem encara a punt per a tornar-hi, ens comencem a fer la idea que aviat ens arribaran més aprenents desorientats -o no- proposant-nos projectes inabastables, quimeres o, simplement, propostes de treball de "retallar i enganxar"...  I haurem d'abordar-los com si no hagués passat res. Probablement no aconseguim formar en els enrevessats camins de la recerca científica els nostres joves aspirants a universitaris, però molts d'ells acaben aprenent, potser un pèl massa tard, que la feina ben feta no es fa en quatre dies, i que saber escoltar els consells té premi.
Els professors del meu àmbit, l'humanístic, hem tingut oportunitat un any més de descobrir que l'aprenentatge i l'aplicació del mètode de treball de recerca és molt sovint més fàcil per als estudiants de ciències. Cert o no, és una sensació que constatem per al nostre desesper:  els de "lletres" -si se'm permet usar aquesta etiqueta desfasada i enganyosa- tendeixen massa a la divagació i a no tocar de peus a terra, a voler abordar quimeres, a oblidar les regles... Però també té la seva gràcia, no?

Mentrestant, esperem que la propera tongada d'estudiants sigui més responsable i previsora, i no menys agraïda. En qualsevol cas, els acompanyarem en la seva recerca de coneixements i ens n'encomanarem una mica perquè sempre hi ha lloc per a descobrir coses i il·lusionar-s'hi.

31 de gener del 2011

Papers

Més enllà de les nostres fílies i fòbies, a l'entorn de la gestió de l'actual equip de govern de Figueres hi ha dades que esparveren a qualsevol;  el fet que un senyor com Miquel Solé (ERC) abandoni el govern i el partit dóna mostres que el desgavell és considerable. Si fins l'interventor de l'Ajuntament es deu posar les mans al cap de tanta tossuderia a tirar pel dret malgrat els seus informes!
Si algú no tenia clar que l'expulsió del PSC de l'equip de govern usant l'argument d'unes suposades factures sense consignar per part de la regidoria de Cultura (en l'any extraordinari de la CCC) no era més que una argúcia del capità per fer de les seves... la posterior gestió dels que han quedat al govern i dels que hi han entrat -amb l'única dèria del seu líder d'accedir al poder- ha portat la gestió de la ciutat a una situació escandalosa.
D'altra banda, l'oposició dóna arguments basant-se en documents a l'abast de tothom i, a hores d'ara, per part del govern i dels seus afins només he sentit fal·làcies i atacs gratuïts.
D'això se'n diu rancúnia, no? O perdre els papers...

23 de gener del 2011

Cafè

Setmana intensa. Feina, emocions, projectes... molt per ordenar!  Hi pensava mentre prenia un cafè en un moment de calma, just fa un parell de dies... 
De vegades la feina ens pot col·lapsar fins a arribar a perdre de vista la realitat que hi ha més enllà dels exàmens per corregir, de les classes per preparar i de les gestions diverses  que se'ns acumulen. Potser també tu, com jo, et sents cada vegada més un buròcrata de les aules... Sort n'hi ha que la feina ens omple! i no tan sols de tasques per fer, sinó també d'aprenentatges i riqueses intangibles...
http://vilasafont.blogspot.com/2009/10/savis-i-aprenents.html

És clar que agafar una miqueta d'aire i prendre distància és suficient per posar les coses a lloc i tornar a "reconciliar-te" amb la feina. El cap de setmana permet aquesta petita catarsi domèstica. Escapar de l'aclaparament és prou fàcil: compartir estones de jocs i de lectura amb els fills; seure a taula amb la meva família assaborint un bon plat d'arròs de la mare; discutir amb el pare de mil temes com si haguéssim d'arreglar el món; descobrir la felicitat de la sogra perquè els nens han gaudit de l'aventura de passar una nit a casa seva per a fer-li companyia; i, mentrestant, anar al cinema amb el meu home gairebé furtivament, com si encara festegéssim...
Petites delícies que ajuden a encarar amb ganes una altra setmana intensa...

21 de gener del 2011

Figueres Futur (Article publicat a Hora Nova el 21/01/11)

Tot just fa una setmana, una colla de ciutadans i ciutadanes de Figueres vam presentar la plataforma Figueres Futur (http://figueresfutur.blogspot.com). Inconscients, probablement, tal com està el panorama polític; il·lusos, potser, per creure que hi tenim res a dir; il·lusionats, però, per la possibilitat de dir-hi la nostra. Va ser un acte volgudament familiar i recollit on un grup divers de gent anònima i independent fèiem pública la nostra aposta per un projecte de ciutat obert i integrador, però amb un rumb ferm. I en vam sortir reconfortats.
Des d’aleshores -bé, per ser-vos franca, des de força abans- he hagut de respondre reiteradament per què hem sentit la necessitat de fer aquest gest i, amb més insistència encara, per què donem suport, precisament, a la candidatura encapçalada per Pere Casellas. Òbviament, no puc respondre per tots, així que no m’estavellaré pas en l’intent. Parlaré per mi. I ho faré començant, si em permeteu, per exposar modestament el que penso jo sobre el sempre controvertit tema del lideratge.
Des de fa temps que intento entendre el motiu pel qual avui dia no comptem entre els candidats a governar la ciutat amb figures de primer ordre, aquells prohoms que en altres èpoques regien i marcaven les pautes; gent amb carisma, crèdit i solvència contrastada a qui ningú no gosava discutir el paper de líders. No són poques les vegades que en converses amb gent de signe polític ben divers ha sorgit aquesta qüestió. Hi he pensat, creieu-me, i he arribat a una doble conclusió: d’una banda, no és una característica exclusiva de Figueres aquesta manca de “prohoms” en el sentit més decimonònic; de l’altra, inevitablement, els temps han canviat. Possiblement el descrèdit de la política i la desafecció ens han deixat orfes de figures com aquelles, o han fet que no estiguin disposades a llançar-se a la piscina i menar el carro. És clar que també pot ser, simplement, que no les necessitem; en la nostra història democràtica hem après que amb voluntat, dedicació i responsabilitat es poden fer coses (i no pas poques!) i que els apriorismes no sempre funcionen.
Pot fer la impressió, molt em temo, que aplico la màxima que diu que “qui no es consola, és perquè no vol”. No és així, però. M’explicaré. Que no disposem de líders “civils” en majúscules, capaços i, sobretot, disposats a assumir aquest rol no vol dir que no hi hagi altres vies. Fa poques setmanes jo mateixa ja ho plantejava: la via de l’esforç, la dedicació i la responsabilitat és més factible i, probablement, més eficaç. O és que un líder no es pot construir a còpia de treball i eficiència? L’eficàcia és més profitosa que els cops d’efecte, els detalls que ho engalanen tot i els relats enlluernadors.
No poden ser eines de lideratge la tenacitat, la capacitat d’organització, el treball, el do de delegar i compartir...? Per a això, calen persones capaces de treballar en equip. Persones que sentin com a pròpies les necessitats dels ciutadans. Persones que visquin la ciutat i que hi tinguin un vincle real i una voluntat ferma de mantenir-lo. Més enllà de les sigles que l’encapçalen, amb les quals no necessàriament ens hem de mimetitzar o identificar, en l’equip de Casellas hi ha persones que compleixen sobradament aquests requisits. I per donar rumb a una ciutat és això el que cal, no? I si, malgrat els seus inevitables detractors -que sempre tenen tots els líders-, al capdavant de tots hi figura ell, no us heu plantejat que, potser, és que algun valor deu tenir? D’entrada, és una persona que parla, però, sobretot, escolta.