8 de juny de 2011

Els ensenyants també en tenim prou! (article publicat a l'Hora Nova del dimarts 7 de juny de 2011)

L'ensenyament públic sense rumb

No tinc clar que en aquest context de desafecció i d’indignació gaire gent hagi parat atenció a les reivindicacions del col·lectiu docent. Probablement hi ha encara molta gent que creu que només piquem de peus a terra perquè ens retallen els sous i ens treuen “privilegis” immerescuts. Segurament. Però també hi ha gent que es treu la bena del ulls i para atenció als nostres arguments: l’educació dels ciutadans és massa important perquè continuï sent tractada com la Ventafocs del sistema sense que tots plegats ens escandalitzem pels continus canvis de rumb a què és sotmés el nostre sistema educatiu. L’actual consellera d’Ensenyament ens demana per afrontar el que anomena “canvi de paradigma”. Però estem massa cansats que les decisions es prenguin al marge dels que hi breguem cada dia i que la planificació sempre depengui de les dèries passatgeres dels governants de torn. Massa sovint s’oblida que no mercadegem amb productes inerts: tractem amb persones, éssers amb sentiments, sensibilitats i circumstàncies diversos i canviants. Òbviament, sense un entorn estable es fa impossible gestionar-ho tot plegat: no en fem prou de treballar amb vocació, convenciment i grans dosis de voluntariat...
Alguna cosa deu fallar quan s’ha aconseguit que es mogui gent tan diversa com la que clama ara: persones d’ideologies, filiacions, militàncies i tarannà ben variats estem anant a la una a l’hora de dir “prou”. Tots podem entendre que en un context de retallades s’ha d’estrènyer el cinturó i s’han de gestionar millor que mai els recursos (i tant!), però dolen la falta de transparència, l’opacitat dels criteris, i el fet que sempre hem d’anar al límit a l’hora de planificar perquè no acabem de saber mai cap a on anem, o cap a on volen que anem.
L’editorial de La Vanguardia de divendres passat feia referència a l’enrenou generat entorn a la fixació del nou calendari escolar. I reblava el clau: el problema de fons no és quan comencem, sinó com, en quines condicions, ho fem. Ho deia ben clar: “cal estabilitzar el funcionament de l’educació primària i secundària” i  “donar continuïtat i coherència a les polítiques educatives i a les normes de funcionament”. Altrament, només s’aconsegueix generar desconcert, més angoixa en el col·lectiu docent i més mediocritat en els resultats. Les retallades de recursos fan més difícil que mai la lluita contra el fracàs escolar.  A cada bugada perdem un llençol!
I, com que les vagues tradicionals no són ben enteses, hem de fer-nos sentir per altres vies: pengem pancartes, fem sonar els xiulets, sortim al carrer, a la premsa... difonem el nostre missatge a les famílies i les convidem a acompanyar-nos... però no deixem de fer ni una sola hora de classe. I ho fem units.
Fa temps pensava que els ensenyants tendim a la queixa, però ens costa mobilitzar-nos.Crec, sincerament, que les coses estan canviant: davant el convenciment que l’ensenyament públic està sense rumb, desenganyats de l’administració, però també del paper dels sindicats. Aprendrem a explicar-nos?  
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?