Perdre el nord

L’espera insidiosa de saber 

que has deixat que passin massa dies 

i tens al calaix dels temes pendents

recances tàcites o covardies,

promeses latents que no has complert

perquè t’has prohibit el que senties

vençuda per un fals penediment...

I la certesa clara, malgrat tot,

que podem decidir viure els instants,

mirar enllà, gaudir, obrir els cors,

esbatanar portes sense por,  si cal, 

pel goig de perdre-hi una mica el nord.

Misteri

Em dius que en mi tot és un misteri. I em desconcertes i em fas rumiar... perquè "tot" és absolut; és com dir "res",  o com dir  "sempre", o "mai"...  I aquesta contundència pot ser ben inquietant. Amb tot, admeto que potser, només potser, pugui haver-hi un polsim de certesa en aquesta percepció. Tant se val: tots tenim misteris que nosaltres mateixos desconeixem, racons que es resisteixen a ser explorats, certeses que romanen latents i incerteses que ens impedeixen d'acabar-nos de conèixer. Tots estem fets de llums i d'ombres, da paraules entenedores i de missatges en clau.

Em dius que soc fugissera i que te m'escapo quan et fas la il·lusió que em tens una mica a l'abast. Potser sí. De fet, tu i jo no som res, però ho som tot. I això m'agrada. Perquè la vida és una cursa d'obstacles i contradiccions que cal recórrer i experimentar. 

I la vivim entre el ser i el no ser...

Juliol. Capítol 3: els teus disset, Jana.

Una mica a deshora, proclamo avui els teus disset acabats d'estrenar, Jana. El deu del set vas complir disset anys esplèndids que et fan resplendir en aquest any de canvis i d'oportunitats: l'any del teu primer amor (i desamor), del teu primer de batxillerat (superat brillantment), de la teva primera feina... i d'altres canvis a la vista. I en cada capítol, cada pas, que has fet i que fas, sempre destaca la teva fermesa de noia forta i de conviccions clares, atributs que t'ajudaran, sens dubte, a superar obstacles i assolir objectius a la vida. Avui t'observo, admirada i una mica envejosa, però orgullosa dels valors que tens i que demostres mentre proclames la teva autonomia i capacitat de decidir. Saps que t'estimem com ets, capaç de triar el teu camí i d'assumir els riscos que això suposa. I en fem prou d'advertir-te que no deixis de tenir present que tots som imperfectes i que les virtuts poden esdevenir defectes i els defectes, es poden capgirar, atenuar, corregir o, simplement, reconèixer i encarar per poder també treure'n profit. 

Gaudeix dels teus disset sense deixar de ser tu, Jana!

Juliol. Capítol 2: llibre

En algun instant de boira entre el ser i el no ser de la meva vida imperfectament corrent vaig decidir enfilar alguns versos que tenia arraconats i confegir un petit volum per editar-lo. Em vaig engrescar, gràcies també a l'esperó d'un amic, en Víctor, que em donava ales, i en van sortir les pàgines d'Entre ser i no ser. En el procés, una mena de catarsi accelerada que em va carregar les piles després d'un any d'assimilar canvis, vaig triar, remenar, escriure, reescriure i descartar, però també vaig gaudir del fet d'escriure.

I tot plegat va fluir, com la vida mateixa, amb moments de vertigen per l'atreviment de voler compartir els meus textos. I vaig anar entrellaçant retalls de vida i de somnis; instants viscuts, sentits o manllevats d'altri. I aquells bocins de vida propis i aliens van donar lloc a unes pàgines concebudes entre la vigília i el son, entre la realitat i el somni, entre el ser i el no ser de la meva existència.

Els tres blocs del llibre acullen poemes i relats diversos en la forma i en el fons, però que comparteixen la voluntat de viure els dies sense recança: "Carpe diem! O es riuran de tu tots els dies que has perdut."

El petit volum em va arribar a les mans a mitjan mes de maig i a final de mes ja el vaig poder presentar a les Tardes Literàries de Vilafant. un vespre agradable en un entorn amable, al Cau, on ja havia presentat el meu Trencadís. M'hi va acompanyar altra vegada en Toni Cobos, mestre, col·lega i amic, a qui he d'agrair la mirada amable i la dissecció acurada. També he d'agrair a en Lluís i l'Ernest el pròleg, generós d'elogis -ai, els amics que regalen afalacs a cap preu!-. 

Ahir amb en Toni vam repetir conversa per presentar el llibre, aquesta vegada a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres. I ens hi vam tornar a trobar amb amics i coneguts mentre llegíem versos i arribàvem a la conclusió -gens reveladora- que la literatura és un joc en el qual l'autor té poc a dir quan les paraules prenen forma en la ment del lector, que els dona una dimensió pròpia. Tant és la veritat que amaguin o les mentides que airegin...

Si us plau: gaudiu-ne (si us ve de gust)!

Esbós

Ella li regala versos encesos

escrits amb deler mentre l'imagina.

I ell li respon sadollant-la de besos

i de bombons amb gust de propina.    

    (Entre ser i no ser)

Juliol. Capítol 1: Roger.

D'ençà que soc mare, i ja fa una colla d'anys, els meus juliols comencen amb el goig de celebrar la vida, perquè és aquests dies quan fan anys els meus fills. A tots dos me'ls va dur l'estiu, després d'haver-se passejat amb mi per les aules fins a final de curs bressolats dins la meva panxa. M'ho van posar fàcil aleshores, abans de néixer, i ens ho han seguit posant fàcil al llarg dels anys. 

El goig dels aniversaris de juliol se sobreposa al fet inherent que aquest mes començo una etapa de semivacances en què les feines pendents ja no depenen d'horaris fixos i en què he après a trobar instants per a mi, per escadussers que siguin. Però aquest juliol se m'acumulen motius de joia. Perquè el gran ja s'ha graduat a la universitat. I ho vam poder celebrar  en el primer acte de graduació real de la seva trajectòria acadèmica, després dels simulacres de cada final de cicle des que va acabar l'educació infantil. 

Amb els vint-i-dos anys lluents, acabats d'estrenar, vam gaudir veient-lo mudat, feliç, satisfet i exultant enmig dels seus companys de promoció, entre els quals ha fet un bon grapat d'amics. I no vam poder evitar mirar-lo orgullosos i admirats del goig que feia. Més enllà dels aprenentatges acadèmics, segur que el més transcendent d'aquesta etapa són les experiències de la vida i les vivències compartides, malgrat els entrebancs del principi. Perquè l'inici d'aquesta etapa no va ser gens fàcil per a en Roger i els seus companys de promoció: després d'haver hagut d'entomar els darrers mesos de batxillerat confinats, van viure l'agonia d'unes proves d'accés a la universitat posposades fins a un juliol calorós i estrany de cares tapades i distàncies forçades. Aquell any tot va anar tard. I l'inici del primer curs d'universitat va ser un moment confús, d'incerteses multiplicades perquè van tardar mesos a trepitjar amb certa normalitat les aules. Mentrestant, seguien com podien les classes telemàtiques improvisades i coneixien només de nom els companys que s'amagaven rere les pantalles. I quan el format ja va ser híbrid, els darrers mesos d'aquell primer curs, en Roger es va fer un fart de córrer per atrapar trens i va estar a punt d'adquirir el do de la ubiqüitat, ell, que tan poc té de diví! I li varen venir ganes de quedar-se a la urbs que tan poc l'atreia abans, encara que només fos per no dependre dels capricis de la Renfe. I va començar segon i se li va obrir tot un món. I va fer els amics que el primer any no havia tingut ocasió ni temps de fer. I va aprendre a viure la vida universitària i a fer-se gran.  I segurament va recuperar part del temps perdut i de les vivències que la pandèmia li havia escatimat. Així ha arribat fins a aquest moment, feliç dels amics i amigues que ha fet, de la companyia que ha trobat, de poder exercir l'ofici per al qual s'ha estat preparant i de tenir somnis per als quals continuar lluitant en el futur immediat. 

Enhorabona pel camí fet i molta força per al que t'espera, Roger!

Érem poesia (25 anys)

 

Hi va haver un temps que érem poesia,

versos lliures ballant amb rimes blanques,

poesia sense mesura i sense complexos…

Però amb el temps ens vam fer prosa,

paraules mesurades, nues de retòrica,

paràfrasi involuntària de nosaltres mateixos,

bastida d’intencions i de certeses fàtues.

Hi va haver un temps que només vivíem

pel goig de viure i de riure’ns les gràcies,

pel desig de descobrir-nos i d’explorar

camins sense rumbs massa definits…

Era el temps de les fruites prohibides,

dels somnis a l’abast, temps d’hipèrbatons

i de mirades hiperbòlicament intenses.

Hi va haver un temps que érem poesia

descarada, i ni tan sols ho sabíem…

Però ara, que la vida ja ens ha tornat prosa,

i som paraules viscudes i rimes plenes,

és quan confegim l’estrofa més bella:

no ens calen ales per compondre el poema!

L'esfera que no roda...

L’Esfer@ no gira rodó... i els que gestionen aquesta calamitat d’aplicatiu tampoc. Ni els d’ara, ni els que ho van engegar tot. Els professors ho sabem des del primer dia que va arribar a la nostra vida per suplir el gens enyorat Saga, paradigma, pensàvem, dels aplicatius pensats per complicar la vida dels usuaris. Però, és clar: quan crèiem que ja havíem arribat al fons del pou de la ineptitud organitzativa del departament malanomenat d’educació, uns cervellets privilegiats han decidit aquest curs potinejar en els aplicatius en les dates més crítiques del curs escolar: els mesos de maig i juny, just quan toca tancar les avaluacions de 2n de batxillerat i de la resta de cursos. I amb l’espasa de Dàmocles per als professors dels primers d’uns terminis per fer la inscripció definitiva a les PAU més que justos vist el desgavell provocat en l’entrada de notes, que hem hagut de fer gairebé per capítols perquè els talls per manteniment, els canvis, les desaparicions, els duplicats i misteris diversos no han fet més que marejar-nos. I, el pitjor de tot: sense resposta eficient per part dels que se suposa que han de donar resposta i solució als problemes, el SAU, que es limiten a tirar pilotes fora dient que les incidències són generalitzades (Ah, és clar! Això ho disculpa tot: mal de molts, conhort de bèsties!)

I tot aquest descomunal i esperpèntic desori per culpa dels incompetents que, havent tingut mesos per adaptar el programa a les exigències del nou currículum, s’han posat a potinejar-hi sense sentit en temps de descompte enmig d’unes sessions d’avaluació amb terminis rígidament marcats, que es tanquen abans que els alumnes hagin deixat les aules. I així, aquestes setmanes de final de curs, quan volten pel centre com zombis els alumnes apàtics i desganats -en el millor dels casos- que ja tenen ben coll avall que el curs s’ha acabat, nosaltres estem obligats a aguantar-los si us plau o per força, mentre intentem fer-los (i fer-nos) més passadores les hores agòniques amb la incertesa de si serem a temps de poder accedir a l’aplicatiu abans no el tanquin per manteniment per enèsima vegada qualsevol moment del dia: matí, tarda o vespre.

Però tots tranquils: els soferts professors, que tenim l’esquena prou ampla, ja parem una vegada més l’altra galta i ens deixem trepitjar pels de dalt i pels de baix mentre els mitjans de comunicació sistemàticament obvien les nostres autèntiques reivindicacions. Val més que ens continuïn menystenint titllant-nos d’immobilistes. Jo ha he perdut el compte dels innombrables canvis i reformes sense rumb que he viscut en la meva carrera docent. Especialment aquests darrers anys, que el menyspreu ha arribat fins al punt que qualsevol mitjà de comunicació està al cas dels canvis abans que els que els hem d’intentar aplicar.

Mentrestant, el repte afegit d’aquests dies és accedir a una Esfer@ que no roda i donar explicacions impossibles als que no entenen perquè les notes no els arriben de seguida o perquè els professors estem estressats si ja fa dies que «no fem res». De fet, mai no fem res...

Juny

Sort que aquest degoteig constant de la pluja fina de juny m'asserena. Una treva enmig de la calor incipient ajuda a fer més passadors els dies agònics de final de curs. Les aules de l'institut acullen una vegada més la desídia dels alumnes cansats -de treballar o de no fer res, que de tot hi ha-, l'eco de famílies que, de cop, recorden que tenen fills i l'esgotament sisífic dels docents, farts de lluitar contra molins de vent i de remar enmig del temporal amb el vent del departament en contra. Una vegada més, lluny de ser consultats o tinguts en compte, ens hem d'assabentar dels canvis proposats per la conselleria de torn (tant se val com es digui i si és competent o no) perquè algú que no ha posat mai un peu a les aules des que va acabar l'època escolar ha tingut la deconsideració habitual d'informar-ne la premsa abans que els "afectats". I entremig del caos que suposa tancar un curs i començar ja a enfilar-ne un altre (sí, nois, els cursos no s'organitzen sols!), hem de creuar els dits, posar espelmes, pregar i fer mans i mànigues per aconseguir la quadratura del cercle: introduir les notes finals al magnífic programa Esfer@, que malgrat el nom, no gira gens rodó. Sobretot perquè sempre hi ha ments "benpensants" que decideixen introduir-hi canvis, fer tasques de manteniment i actualitzacions en plena època d'avaluacions i tancaments i posar-nos més pals a les rodes per fer difícil que tot rodi. 

Enmig de tot plegat el despropòsit habitual de les PAU, que pretenen fer més competencials quan hi ha coordinadors incompetents que preparen els exàmens sense revisar el temari que entra a la seva matèria o si els enunciats són incoherents... Una mostra de menyspreu absolut cap a la intel·ligència i cap a la feina dels que breguem a les aules amb els contrasentits dels temaris i els fills sobreprotegits de la cultura dels "assoliments", gens acostumats a les més ínfimes frustracions de la vida. 

Mentre sobrevivim a les trinxeres, n'hi ha que inventen la sopa d'all per millorar la competència lectora de l'alumnat (al mateix temps que decideixen eliminar lectures a batxillerat), ens alliçonen amb cursos de formació, vídeos i píndoles gairebé insultants on "descobreixen" que a llegir i escriure se n'aprèn fent-ho i on es distreuen canviant terminologia i models de programacions -no fos cas que els professors ens avorríssim-. Potser també han descobert que per preparar una marató el millor entrenament és limitar-se a veure córrer alguna cursa de tant en tant (però només uns quilometrets, no fos cas que ens canséssim massa o l'esforç ens incapacités per ser mitjanament feliços). 

Ginesta

Cada vespre m’escapo de nosaltres

i aixeco,  d’esma sovint, la pols 

de camins lluents de sol i de juny.

I admiro la verdor nova dels pàmpols

renascuts enmig dels ceps rabassuts;

mentre als marges, exultant, la ginesta

de flor fugaç alça altiva la testa.

Encara ella

No hi ha nit que no hi somniï. Em repeteixo ben convençut que no hi fa res el fet de veure'ns molt o deixar de veure'ns setmanes senceres: pretendre ser amos dels sentiments que senyoregen en nosaltres és una fal·làcia absoluta. De fet, ella hi és sempre, latent o ben visible. I de tant en tant tornem a compartir cafès, sols o tallats amb confidències. I amb murrieria m'accepta les bertranades que li deixo anar com qui no vol la cosa, com si no sabés que hi ha més veritat en aquelles bromes que en totes les converses serioses que compartim a la feina. No me'n puc estar. I sovint pateixo perquè la seva companyia em reconforta i m'incomoda alhora: mai no sé si peco d'imprudent o si només accepta seguir-me el joc perquè li faig certa llàstima. Però aleshores recordo que una de les coses que més m'atrau d'ella és la franquesa descarada que té amb mi: mai no s'ha estat de dir-me què en pensa de cada decisió que prenc, com fan els amics de debò. I compartim les nostres il·lusions, com compartim també els neguits. De fet, doncs, tinc molta sort de tenir-la.

Mazoni: "No pateixis"

Invitació a les "Tardes Literàries a Vilafant"

La vida flueix entre el ser i el no ser.  I de vegades sentim vertigen quan comprenem que no en som ben bé amos; potser només en som llogaters amb contracte indefinit... I la gaudim i la patim mentre fem i desfem camins, empaitem somnis i atrapem bocins de vida propis i aliens.

A vegades recullo retalls de vida que intento trenar per treure’n, si pot ser, una mica l’entrellat. I aleshores enfilo paraules en versos i relats concebuts entre la vigília i el son, entre la realitat i el somni, entre el ser i no ser de la meva existència i de les vides que m'envolten (siguin reals o fictícies, viscudes o ideades).

Si us ve de gust escoltar-nos, llegir i/o parlar, us convido a Vilafant aquest proper divendres, 24 de maig, a les 7 del vespre. Allà, al Cau, ens trobarem amb l'excusa de parlar del recull Entre ser i no ser.

En Toni Cobos m'hi accompanyarà i, suposo, que alguna cosa del llibre dirà després d'haver-lo llegit... 

No cal que us digui que m'encantaria que hi fóssiu, oi?

Entrevista a Ràdio Vilafant (Les veus del matí)

Fi de cicle (graduació 2n BAT 23-24)

(Al meu alumnat de 2n de BAT, que avui celebra la graduació)

Fi de cicle i aiguabarreig d'emocions. Avui celebrem un adeu col·lectiu, però amb l'esperança que sigui només un "a reveure":  ja sabeu que al Monturiol hi trobareu sempre les portes ben obertes.

Però, per sobre de tot, celebrem la suma de totes les vostres fites individuals i l'entrada col·lectiva al món de les responsabilitats adultes.  Encara no en sou prou conscients. Tindreu temps de prendre distància d'aquest curs vertiginós i d'acabar recordant-ne esencialment els aprenentatges positius i les vivències enriquidores.  I, potser, recordareu amb nostàlgia i fins i tot amb certa condescencència els professors que ens hem fet pesats aquests anys del batxillerat intentant fer-vos -encara que no ho cregueu- més planer el camí.

Amb vosaltres nosaltres també hem patit, hem passat nervis, hem tingut moments de desesperació o la  temptació d'abaixar els braços. Però l'experiència ens diu que tot passa i que fins i tot els camins més abruptes es deixen caminar i ens acaben conduint a la meta. 

Més enllà dels vostres assoliments acadèmics, segur que el més important que us endureu del vostre pas per aquí serà el convenciment que sou capaços de superar metes i de lluitar pels vostres somnis. Esperem haver estat capaços de fer-vos descobrir les eines que vosaltres mateixos teniu per superar-vos i créixer.

Molta sort en els camins que ben aviat emprendreu! Però, sobretot, recordeu que l'esforç i la voluntat d'anar endavant sempre seran el millor aliat per superar-vos.

Sopa de Cabra, "Camins"

Em desfeia

Miraves impàvid com em desfeia

enmig d’aquell aiguamoll de desig:

negaves encara la meva idea,

la teva fredor em feia infeliç.

Amb el cor descosit clamava auxili

perduda en l’abisme del meu dolor

mentre encalçava unicorns i deliris

en somnis desfets mudats en malsons.

15/05/24

(Per a les meves tutorades enamoradisses i abraçadores de 4t) 

Fluir

L’últim que hauria volgut era fer-li mal; que la joia deixés pas a la frustració; que el desig de materialitzar allò que només podia ser a mitges no fos un pes massa feixuc de sostenir; que l’amor esdevingués, al capdavall, dolor i que l’ideal es trasmudés en decepció. 

Parlava per ell i per a ell, també. En un soliloqui convuls i enfebrat, perquè l’esperonava i li feia por -tot alhora- la intensitat de l’atracció que sentia des que li havia dit impulsivament el primer “bon dia”  i ella, inesperadament, li havia respost obrint-li pas a la seva vida .

N’havien arribat a parlar. De manera recurrent. Deixar fluir com a lema... però, fins a on? Quin sentit tenia alimentar il·lusions? I si era, justament, l’inconegut el que els atreia? I si només els empenya el misteri de descobrir-se com si fossin adolescents assedegats de vida i lliures encara?

Però els mesos passaven i tot fluïa; d’una manera o altra, tot fluïa..

Repunts

Per si mai se’m descusen els repunts de l’ànima,

amorós i enfilant de puntetes camins,

jo et voldria a prop meu per sargir-me les ales,

amb ulls clucs als designis del nostre destí.

Si mai m’ofusqués en la lliçó d’estimar,

dona’m la mà, que no et perdi pas la petjada,

fes-me penyora del goig flagrant dels amants:

xiuxiueja el meu nom amb la veu temperada.

Mentre em dictes poemes amb versos ingràvids

aliè al temporal que desfermes en mi

jo et respiro, i t’atrapo en cada respir.

I ets l’esbós imperfecte, tanmateix sublim,

dels versos silents que m’atrapen al teu cau

i em treuen dels grisos per connectar-me al blau…

 

Ella

La pluja em bressola els somnis i me'ls fa més passadors. Tota la nit que m'acompanya el so compassat de les gotes que piquen a la barana del balcó. La remor suau  calma el deliri que insisteix a envair el meu temps de descans aquesta nit. Un deliri febril que m'enfronta al meu jo polièdric, complex, convuls i insatisfet. Ella hi és. Sempre. Per més que provo de foragitar-la del meu pensament, hi és, omnipresent. I em fa patir perquè voldria tenir-la a prop sempre i no haver d'amagar que l'estimo i que, potser, ella també m'estima (encara que només sigui una mica). I què, si també me n'estimo una altra? L'amor és així. No es pot triar a qui estimes ni com l'estimes. I menys encara per què. Però jo sé que estimo dues dones des de fa anys. I me'n sé ben capaç. No és això el que em genera conflicte i em trasbalsa el son. És saber que potser elles no siguin capaces de compartir-me. Però potser també tinc por de ser jo incapaç de compartir-les.

En somnis ella sempre em diu que sí i retorna als meus braços. I em xiuxiueja paraules boniques a l'orella. I em segueix apassionadament el joc. I em diu que m'estima. Amb la mateixa intensitat que aquells mesos d'amor clandestí que va deixar esmorteir, per por o per convicció, mentre em reafirmava la seva amistat incondicional. Però jo no em resigno al fet que només puguem ser amics.

 Qui tot ho vol, tot ho perd?

Sant Jordi (microrelat)

Enmig de la riuada de gent que omplia carrers i places, el buscava delerosa. Prou sabia que no hi era, que era molt lluny, probablement igual de perdut i anhelós que ella mentre recorria places i carrers molts quilòmetres enllà. Sols. Ella i Ell. Caminaven mig d'esma i amb el cor esclatant, rimant versos encesos per l'amant absent.

Aliens a la marea de roses, d'un roig encès, però eixorques de flaire, navegaven entre les pàgines ufanes de mil títols que se'ls ofrenien per satisfer-los la set de lletres. Però la història que haurien volgut llegir no estava escrita encara.

"Cert, clar i breu", Manel cantant Mishima

Fotos

Rescato el teu somriure 

en unes fotos velles

i en robo el goig de viure.

Mentre em rosega, gràcil,

l’horitzó de dents blanques

que t’entreveig als llavis.

T’imagino amb gust 

de son i cafè sol

i et prenc la llum dels ulls.

Per sentir-te a tocar,

et faig venir de lluny,

i et somnio l’esguard.

En la certesa feridora

del teu present no-ser

t’imagino tothora.

Per més que el temps ens fugi,

et manllevo fotos

i m'hi faig un refugi.

                                            

Reminiscències

En Joan llegeix en veu alta, àvidament, totes les lletres que troba. Tant li fa si estan del dret o del revés. I va confegint ràpidament paraules que ja no li diuen gaire res. Una estona abans s'entretenia a la finestra amb la mirada clavada a un horitzó que se li desdibuixa des de fa dies. Mentre assenyalava algun punt inconcret parlava amb vehemència i gestos ferms de projectes indefinits i indefinibles. Als seus designis difusos sempre hi ha recs o canals, parets o obres a mig fer, i aigua. A vegades també hi ha reminiscències d'alguna aula. Poca cosa més en podem rescatar. 

Parla molt, però ja no diu gaire res. Tot i això, manté la picardia i encara és capaç de picar l'ullet i respondre amb evasives, llocs comuns o altres preguntes quan se li fan preguntes que ja no troben resposta en el seu cervell desendreçat. Fa bondat només a mitges. I no li fa res de reconèixer-ho quan li pregunto. Perquè en algun racó del seu cap a les fosques encara s'hi encén, de tant en tant, una bombeta petita.

Menja amb fruïció i un posat de nen entremaliat que fa una malifeta els petits caramels d'eucaliptus que la mare li dona quan el visita. Alguna vegada se'ls treu de la boca per ensenyar-nos meravellat com es van fent petits a cada llepada. No li trauran pas la gana: no sap si ha esmorzat o si és hora de dinar o sopar.

Me'l miro amb tendresa i m'adono que li he fet més petons en un any que en tota la meva vida. I que ell, me'ls torna en la mateixa mesura, sense fer-se pregar gens ni mica: un a cada galta sempre. Tant és si em posa nom o no. Encara hi soc.

Sento que està agraït perquè l'hem vingut a veure, encara que moltes vegades ens vulgui aviar quan fa poc que hi som, ansiós de rodar al seu aire pels passadissos que l'acullen i on es perd, dia sí, dia també. 

I me'n vaig sense mirar gaire enrere perquè em dol veure com el pare, abans ferm i decidit, es va fent petit, petit, mentre es desdibuixa entre el ser i el no ser.