Sant Jordi (microrelat)

Enmig de la riuada de gent que omplia carrers i places, el buscava delerosa. Prou sabia que no hi era, que era molt lluny, probablement igual de perdut i anhelós que ella mentre recorria places i carrers molts quilòmetres enllà. Sols. Ella i Ell. Caminaven mig d'esma i amb el cor esclatant, rimant versos encesos per l'amant absent.

Aliens a la marea de roses, d'un roig encès, però eixorques de flaire, navegaven entre les pàgines ufanes de mil títols que se'ls ofrenien per satisfer-los la set de lletres. Però la història que haurien volgut llegir no estava escrita encara.

"Cert, clar i breu", Manel cantant Mishima

Fotos

Rescato el teu somriure 

en unes fotos velles

i en robo el goig de viure.

Mentre em rosega, gràcil,

l’horitzó de dents blanques

que t’entreveig als llavis.

T’imagino amb gust 

de son i cafè sol

i et prenc la llum dels ulls.

Per sentir-te a tocar,

et faig venir de lluny,

i et somnio l’esguard.

En la certesa feridora

del teu present no-ser

t’imagino tothora.

Per més que el temps ens fugi,

et manllevo fotos

i m'hi faig un refugi.

                                            

Reminiscències

En Joan llegeix en veu alta, àvidament, totes les lletres que troba. Tant li fa si estan del dret o del revés. I va confegint ràpidament paraules que ja no li diuen gaire res. Una estona abans s'entretenia a la finestra amb la mirada clavada a un horitzó que se li desdibuixa des de fa dies. Mentre assenyalava algun punt inconcret parlava amb vehemència i gestos ferms de projectes indefinits i indefinibles. Als seus designis difusos sempre hi ha recs o canals, parets o obres a mig fer, i aigua. A vegades també hi ha reminiscències d'alguna aula. Poca cosa més en podem rescatar. 

Parla molt, però ja no diu gaire res. Tot i això, manté la picardia i encara és capaç de picar l'ullet i respondre amb evasives, llocs comuns o altres preguntes quan se li fan preguntes que ja no troben resposta en el seu cervell desendreçat. Fa bondat només a mitges. I no li fa res de reconèixer-ho quan li pregunto. Perquè en algun racó del seu cap a les fosques encara s'hi encén, de tant en tant, una bombeta petita.

Menja amb fruïció i un posat de nen entremaliat que fa una malifeta els petits caramels d'eucaliptus que la mare li dona quan el visita. Alguna vegada se'ls treu de la boca per ensenyar-nos meravellat com es van fent petits a cada llepada. No li trauran pas la gana: no sap si ha esmorzat o si és hora de dinar o sopar.

Me'l miro amb tendresa i m'adono que li he fet més petons en un any que en tota la meva vida. I que ell, me'ls torna en la mateixa mesura, sense fer-se pregar gens ni mica: un a cada galta sempre. Tant és si em posa nom o no. Encara hi soc.

Sento que està agraït perquè l'hem vingut a veure, encara que moltes vegades ens vulgui aviar quan fa poc que hi som, ansiós de rodar al seu aire pels passadissos que l'acullen i on es perd, dia sí, dia també. 

I me'n vaig sense mirar gaire enrere perquè em dol veure com el pare, abans ferm i decidit, es va fent petit, petit, mentre es desdibuixa entre el ser i el no ser.

Amics

Fa temps reflexionava sobre el fet que a la vida, per poc normals que siguem, sovint estem envoltats de gent: coneguts, col·legues, veïns, amics, parents i saludats. Això no treu que ens puguem sentir sols. O que n'estiguem realment: sols enmig de la multitud o ben agombolats malgrat l'aparença de soledat. I amb totes les variants possibles entremig. Amb anades i vingudes segons el moment vital que ens empari.

D'aquests companys de vida, alguns hi són sempre, sense solució de continuïtat, però gairebé imperceptibles: discrets, silents, com un so de fons o un paisatge conegut. Hi són i prou. I surten de la nostra vida discretament, sense un adeu o un dol, sense fer cap mena de remor. Tanmateix, paradoxalment, quan prenem consciència de la seva partença definitiva, sentim una fiblada al cor, atiada per l'absurda sensació de culpa per no haver-ho sabut quan tocava -com si hi hagués un moment per saber aquestes coses-. 

N'hi ha d'altres que hi són intermitentment, de manera més o menys episòdica i més o menys intensa. Però sovint tampoc no som conscients de quan entren i quan surten de la nostra existència perquè el tràfec en què vivim ens té prou entretinguts. Així que vivim amb naturalitat aquesta presència sincopada.

També hi ha aquells que se'ns instal·len a la vida només per una temporada i amb data de caducitat. Que ja sabem que hi són circumstancialment i que deixaran de ser-hi. I, amb tot, els incorporem plenament i els gaudim o els patim, els estimem o els odiem i els vivim intensament.

I encara ens queden aquelles presències que hi són sempre, malgrat la llunyania física o cronològica. Els amics de veritat, que es compten -o això diuen- amb els dits d'una mà i que entren a la nostra vida de la manera més insospitada: poden fer-ho subtilment o fer-hi una entrada triomfal; venir de lluny o de prop; d'anys o de mesos... I poden estar anys latents. Perquè no els calen escarafalls, ni promeses o confessions, ni converses diàries, ni festes ni homenatges. Simplement, hi són. I els gaudim. A voltes, discretament; a voltes, apassionadament.

I pensava tot això mentre recordava que tinc una cita pendent amb amigues de l'adolescència que no acaba de trobar forat a l'agenda. Però que arribarà. Segur. I farem com si ens haguéssim vist el dia abans.

Coll de Lli

El trepig ferm de les botes empolsegades sobre el camí assedegat els duia cap a la frontera. El dia era radiant i sec, sense un bri d’aire que amanyagués els caminants. Havien sortit ben d'hora, lleugers d'equipatge, però carregats de voluntat. El terreny pedregós de perfil poc amable i el sol insolent de finals de juny no feien fàcil la travessa. Tanmateix, s'havien fet el propòsit de resseguir els passos perduts dels besavis dècades enrere. I, tot i que, il·lusos, pensaven que es podien fer càrrec del dolor dels que fugien i que podien fer-se seu el desencís dels desterrats, la seva vida regalada els allunyava de la realitat viscuda pels avantpassats derrotats. Aquells havien hagut de fugir sense mirar enrere, traginant quatre estris arreplegats a correcuita abans no els encalcessin els nacionals. Caminaven d’esma, amb pas ferm, però sense un horitzó definit ni el repte de cap meta clara ni cap esperança definida. Fugien. Derrotats. Enfilaven els passos caminant a la deriva enmig d’una multitud grisa i sense voluntat que arrossegava els peus adolorits pels camins pedregosos. Aquells camins que es veien condemnats a ser paisatge i testimoni de tants dolors anònims… Marxaven sense destí, engolits per la densitat d’aquell silenci polsós i endolat que sempre més durien a l’ànima. I a cada passa anaven abandonant un bri del que havien estat i s’anaven desfullant i marcint en la incertesa del que els esperava a l’altra banda d’aquella frontera difusa, però aviat tangible, enllà del coll de Lli. 

Ben mirat, els caminants acomodats d’ara s’adonaven que intentar posar-se al lloc del que fugiren despullats de dignitat el febrer del trenta-nou era gairebé ofensiu…

Joanjo Bosk, "Cançó per Elna"

Pare

Que difícil és trobar les paraules 

mentre els teus ulls porucs es fan nit fosca 

i  la proximitat és un abim

entre el teu jo perdut i el meu jo fos…

En la frontera que transites, pare,

entre el ser i el no-ser, enmig de l'ombra

d'un boirós, incert i trist avenir,

soc incapaç d'encertar prou els mots.

De primer van ser uns mots breus...

De primer van ser uns mots breus, un missatge escrit d’un desconegut. Només tres paraules soltes. Un desig amable i concís d’un col·lega potser tímid. I a aquells mots els van seguir més paraules. Paraules boniques, directes i planeres, d’un trobador amant del trobar lleu. I cada dia van ser més les paraules que s’enfilaven i es trenaven entre l’un i l’altra.
Després ella va descobrir-li la veu: una veu suau que li va fer bategar més fort el cor al primer so. Una veu que amanyagava amb aquelles esses arrossegades i sensuals, de to tebi i dolçor sempiterna. I ella aclucava els ulls i li veia la veu.
I al final van ser aquells ulls negres de claredat infinita que li donaven alè i li robaven cada dia paraules i cada nit, somnis.

Desig

  En el present continu del desig 

viurem entre les aigües poc profundes

enllà dels límits entre el ser i el no-ser.

I omplirem copes d’anhels i de vi,

amarats d'instants que ens cremen i fugen

i de totes les promeses que ens fem.

La veu

 Em vaig enamorar d'una veu. D'una manera impulsiva i inconscient -hi ha cap altra manera d'enamorar-se?- em vaig enamorar d'aquelles esses sedoses I imperfectes que m'amanyagaven els sentits. I en vaig tenir prou amb la primera vegada. Una veu. Aquella veu.  La veu. 

Subtilment captivada pel timbre i per la tonada ni tan sols vaig posar atenció al missatge que contenia. Em va semblar que em fonia, com si parlés només per a mi tota l'eternitat plena de promeses en un xiuxiueig  a cau d'orella. Vaig aclucar els ulls i en vaig sentir tan sols, com dues baules perdudes, les darreres paraules: “Bon viatge!”.

El comandant acabava de donar-nos la benvinguda a un llarg vol transoceànic que vaig emprendre immersa en un somni.

L'home de la terminal

L'home gris vestit de gris ha baixat per la rampa sense maleta i m'ha atrapat en el seu èxtasi solitari.
Avança gairebé levitant. Sembla que els peus no li toquin a terra, en un avançar fluïd i sedós, gairebé ingràvid. Va sol. Lent. Passa lliscant, impàvid i calmós enmig del vaivé frenètic dels viatgers que inunden la terminal 1. Deixa anar els peus de manera compassada, clavant la punta a  terra en un trepig, malgrat tot, lleuger i gràcil.  I avança indolent entre un trànsit atrafegat que li sembla aliè, que no va de cap manera amb ell. I se'n va.
S'allunya amb el seu halo de misteri deixant enrere els passos perduts…

Mirada (Ficcions)

Un dia vaig sentir una història que vaig voler fer meva. Anava distreta mirant per la finestra en un tren que no anava a l'hora, ple de desconeguts i de converses interferides. 

En una parada fosca d'una estació poc concorreguda van pujar elles. Un parell d'amigues que es feien confidències, enriolades i còmplices, i que van seure davant meu. Les vaig mirar. No em van ni veure. I vaig enfonsar-me en les pàgines d'aquells relats de Monzó que rellegia per tercera vegada en poc temps, captivada per la seva força. 

Una parlava depressa, espitosa, amb els ulls encesos... L'altra li responia amb poc més que monosíl·labs i els ulls esbatanats. Amb un punt d'enveja, potser. No se'n sabia avenir que l'amiga prudent i assenyada li parlés tan apassionadament d'un encontre amb un quasi desconegut amb qui tot just havia compartit una parell de copes i algunes converses de WhatsApp. Però era evident que aquells ulls foscos de mirada clara li havien xuclat els sentits i li havien encès l'ànima. L'amiga li'n va ensenyar una foto. Començava a entendre-ho una mica més. Una mirada que abraçava i que prometia un mar de tendresa. I la va envejar de veritat. I jo, que les mirava de reüll i les escoltava fent el desentès, encara més. I vaig voler robar-li la història...

Lluís Llach, "La poesia dels teus ulls"

Dama sense seny (jugant a l'amor cortès)

 Jugant a l'amor cortès amb el trobador solitari... la dama cortejada es fa la distreta

Trobada (Ficcions)

Esperava el senyal; una trucada o un missatge de WhatsApp, tant se val. Amb papallones a l’estómac i cert desfici indefinit. S’acostava el moment del retrobament després d’una llarga espera, anònima i silenciosa. Ara sabia que feia anys que l’esperava sense ser-ne conscient. De fet, ni tan sols el recordava quan vaig rebre un missatge seu: «Bon dia, Midons!».  Des d’aquell instant tot s’havia precipitat i el meu trobador solitari ara estava a punt d’arribar a la cita. O no. Potser només era una broma de mal gust. O una declaració d’intencions que mai arribaria a fer-se realitat. La vida.

Però el telèfon no va tardar a sonar. El trobador havia conduït desenes de quilòmetres per ser a prop meu una estona: era seva la veu sedosa que m’emplaçava a trobar-nos a un bar del centre i compartir-hi una copa de vi i una conversa. La primera de les converses pendents.

No vaig dubtar gens a anar-hi... 

Ja no faré de professora

No: ja no faré de professora. Massa evident i vulgar, no? Tothom gosa opinar sobre aquest ofici i els seus suposats privilegis. Qualsevol "expert de despatx" o pare de família que no ha trepitjat mai una aula de secundària és capaç de banalitzar les nostres queixes i menystenir gratuitament les reivindicacions que fem. Com en el futbol: tothom n'és expert i es veu legitimat per ficar-hi cullerada. Ah! Però ja és més difícil que vulgui ocupar, ni per unes hores, el meu lloc. Com tampoc volen posar-se en la pell de l'àrbitre...

D'altra banda, es veu que ara no es porta dir les coses de manera prou fàcil i entenedora. Així que continuaré fent el mateix, però m'autodefiniré amb un nom més suggerent i críptic. Segur que l'efecte que farà serà espaterrant. Qui gosarà mostrar la incompetència pròpia davant d'una denominació ampul·losa i ignota? Qui gosarà donar-me lliçons si em defineixo com a "Tècnica especialitzada en transferència de coneixements filològics i en gestió d'emocions puverals"? És clar que encara em funcionarà millor si adopto la mateixa denominació en anglès o si utilitzo unes sigles ben ufanoses (com els CEO, CMO, CFO i múltiples "collonades" que s'han posat de moda i s'utilitzen a tort i a dret i sense sentit).

Adolescència

L'adolescència fa mal. O no. Perquè és i no és: una etapa efervescent, plena de llums i d'ombres, de descobertes i d'incerteses. Una etapa que ens empresona i que ens allibera. Que ens estimem i ens odiem. L'etapa del voler i doler, d'acceptacions i de renúncies. L'esclat de la vida. 

Però pocs adults voldríem realment tornar-hi. Bé... menteixo: l'excepció són aquells que no l'han acabat d'abandonar mai, conscients o no de la magnitud de la tragèdia; i els que per qüestions de feina hi tenim contacte permanent i la tornem a viure/patir any rere any i ens en deixem encomanar una mica, sense cap pudor ni recança.

Etimològicament l'adolescència significa el camí cap al creixement (ad- / oloscere), però és fàcil deixar-se contaminar per falses etimologies i imaginar-se que té alguna cosa a veure amb el dolor, assimilant que créixer fa mal. I potser sí que en fa, de mal, però, tanmateix, quin gaudi de poder viure-la!

"Creep" (Radiohead)

Reis

No demano res de nou als Reis. Tan sols, amb la boca ben petita, goso somniar que tot queda igual: que la família, petita i propera, contineu sent-hi, que  els amics disposats a parar l'espatlla encara em continueu fent costat, que els companys de travessa teniu prou delit per seguir remant plegats contra vent i marea...

I assaboreixo cada instant de felicitat que m'és donat -tant se val si és anònim, fugaç, furtiu o notori-; ressegueixo cada música, compartida o solitària; recupero l'eco de cada paraula a cau d'orella; visc cada ofrena, cada somni i cada moment de complicitat. I em guardo, ben gelosa, els meus silencis, paraules no dites, músiques somniades i relats entre el ser i el no-ser.  

Em deleixo per mantenir els vells vincles, per fer créixer els nous, per continuar sumant experiències i volers, per nodrir projectes que em vivifiquin...

Potser la felicitat és només això.

Vida

Comença l'any i tornem a enfilar el camí pedregós i polsós, amb prou empenta per intentar passar per alt els obstacles inevitables. Ens enlairarem, eteris, sense deixar de tocar de peus a terra. I ens arraparem àvids al fil invisible de la vida: estimar, deixar-se estimar, saber-se estimar...

Potser els anys ens hauran ensenyat a ser més condescendents i a perdonar-nos no saber estar sempre a l'alçada de les circumstàncies. I haurem après també a riure'ns una mica més de tot i de res; de nosaltres mateixos i de les nostres ínfules; i dels altres, mal que a vegades pugui pesar.

Ara que ens hem convençut que la felicitat no és més que una suma de petits moments feliços, els assaborirem amb delit, sabedors que l'absolut no existeix i que potser aquí rau la gràcia de tot plegat. 

I viurem la vida, senzilla i sense filtres...

Joan Dausà, "I no tocava a terra"