Fluir

L’últim que hauria volgut era fer-li mal; que la joia deixés pas a la frustració; que el desig de materialitzar allò que només podia ser a mitges no fos un pes massa feixuc de sostenir; que l’amor esdevingués, al capdavall, dolor i que l’ideal es trasmudés en decepció. 

Parlava per ell i per a ell, també. En un soliloqui convuls i enfebrat, perquè l’esperonava i li feia por -tot alhora- la intensitat de l’atracció que sentia des que li havia dit impulsivament el primer “bon dia”  i ella, inesperadament, li havia respost obrint-li pas a la seva vida .

N’havien arribat a parlar. De manera recurrent. Deixar fluir com a lema... però, fins a on? Quin sentit tenia alimentar il·lusions? I si era, justament, l’inconegut el que els atreia? I si només els empenya el misteri de descobrir-se com si fossin adolescents assedegats de vida i lliures encara?

Però els mesos passaven i tot fluïa; d’una manera o altra, tot fluïa..