La pluja em bressola els somnis i me'ls fa més passadors. Tota la nit que m'acompanya el so compassat de les gotes que piquen a la barana del balcó. La remor suau calma el deliri que insisteix a envair el meu temps de descans aquesta nit. Un deliri febril que m'enfronta al meu jo polièdric, complex, convuls i insatisfet. Ella hi és. Sempre. Per més que provo de foragitar-la del meu pensament, hi és, omnipresent. I em fa patir perquè voldria tenir-la a prop sempre i no haver d'amagar que l'estimo i que, potser, ella també m'estima (encara que només sigui una mica). I què, si també me n'estimo una altra? L'amor és així. No es pot triar a qui estimes ni com l'estimes. I menys encara per què. Però jo sé que estimo dues dones des de fa anys. I me'n sé ben capaç. No és això el que em genera conflicte i em trasbalsa el son. És saber que potser elles no siguin capaces de compartir-me. Però potser també tinc por de ser jo incapaç de compartir-les.
En somnis ella sempre em diu que sí i retorna als meus braços. I em xiuxiueja paraules boniques a l'orella. I em segueix apassionadament el joc. I em diu que m'estima. Amb la mateixa intensitat que aquells mesos d'amor clandestí que va deixar esmorteir, per por o per convicció, mentre em reafirmava la seva amistat incondicional. Però jo no em resigno al fet que només puguem ser amics.
Qui tot ho vol, tot ho perd?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada