Per si mai se’m descusen els repunts de l’ànima,
amorós i enfilant de puntetes camins,
jo et voldria a prop meu per sargir-me les ales,
amb ulls clucs als designis del nostre destí.
Si mai m’ofusqués en la lliçó d’estimar,
dona’m la mà, que no et perdi pas la petjada,
fes-me penyora del goig flagrant dels amants:
xiuxiueja el meu nom amb la veu temperada.
Mentre em dictes poemes amb versos ingràvids
aliè al temporal que desfermes en mi
jo et respiro, i t’atrapo en cada respir.
I ets l’esbós imperfecte, tanmateix sublim,
dels versos silents que m’atrapen al teu cau
i em treuen dels grisos per connectar-me al blau…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada