11 de juliol del 2012

Qui espera desespera

Ànims! Ja sé que costa, cada vegada més, suportar aquests dies d’incertesa. El juliol no és un mes gens fàcil per a molts companys de feina en l’ensenyament, munts d’interins que han estat buidant-se en la seva difícil tasca dia rere dia d’un curs tot just acabat i encara a mig pair. Aquests dies preval aquell rau-rau nerviós d’una espera que sembla eterna i en la qual hi ha tantes esperances posades, però que no convida, gens, al repòs.
Amb una mica de sort, els dubtes es començaran a esvair la setmana entrant, però només els més afortunats podran dormir relativament tranquils a partir de finals de mes. Dissortadament, a molts -massa!- el neguit no els deixarà viure fins a finals d’agost. I això, encara, si han quedat prou engrunes per repartir, que tal com tenim les coses, cada vegada van més escasses. Aquest any seran més els que hauran de confiar en la “sort” que aquells que tenim plaça els deixem suplències per fer i que tinguem el “detallet” de no posar-nos malalts, posem per cas, menys de dues setmanes...
Que trist! Això sí: al setembre, o quan tinguin la sort de ser cridats, hauran d’incorporar-se a la feina amb motivació, disposats a assumir el que els toqui i sense perdre la il·lusió, només faltaria! I ho faran, i tant! Amb escasses excepcions, perquè en tots els col·lectius, òbviament, hi ha elements discordants.
Han passat uns anys des que jo estava en aquesta conjuntura, però ho tinc tan present que no ho puc, de cap manera, oblidar; menys encara quan tants anys de lluita col·lectiva i de millores aconseguides a pas de puça se’n van en orris en un no res enduent-se per davant, com sempre, els més dèbils.
A tots ells, molts ànims!

3 de juliol del 2012

Ni un pas més enrere


(Article publicat al bisetmanari Hora Nova del 3 de juliol de 2012)
L’inici de l’estiu sempre és un moment convuls per als del meu gremi: ens agafa baixos d’energies i amb capacitat de reacció escassa per obra i gràcia dels exàmens, avaluacions, memòries, comiats i endreces (reals i virtuals) de final de curs. Tot plegat deixa poc espai per a l’anàlisi d’allò que passa més enllà de les parets del nostre centre de treball. A això, hi podem sumar l’esgotament anímic de la nostra capacitat i motivació per intentar entendre-hi res. I, és clar, aquí ve quan ens la foten! I anem sumant…

D’una banda, ja fa temps que la recessió s’ha convertit en l’excusa ideal per a fer-nos combregar amb les rodes de molí d’unes retallades que acaben per penalitzar sempre la classe treballadora, prou sacrificada ja. A Espanya, i a Catalunya, que en això sí que som capdavanters! D’altra banda, els governants ens tenen marejats amb malabarismes semàntics per fer-nos empassar gripaus sense ni tan sols badar boca. I així anem perdent un llençol rere l’altre a cada bugada perquè hem acabat creient que potser sí que no hi ha més camí que el del nostre sacrifici. Això sí: en nom del bé comú. Però no acabo d’entendre a quin benefici poden conduir-nos l’escandalós empobriment de recursos destinats a l’ensenyament públic, la precarització de les condicions de treball, l’augment de ràtios, la no cobertura de baixes, l’augment d’hores lectives… tot plegat ja és prou misèria per a un país que diu voler millorar els resultats educatius aplicant “canvis de paradigma” que ens aboquen al fons del pou.
En nom de la crisi, allà i aquí, els que ens governen han trobat camí lliure per fer polítiques de dretes que ataquen decididament els drets socials dels ciutadans, que enfonsen els més febles i que acaben conduint-nos a una misèria encara pitjor que la material: la misèria espiritual, la buidor, l’elitització de la cultura, l’excel·lència només per a aquells que se la puguin pagar. Les nostres prioritats no són les d’ells, és evident.
I, per si no n’hi hagués prou amb tot plegat, un nou atac al model d’immersió lingüística aplicat a casa nostra ve a reblar el clau. No és cert que després de la sentència estiguem com abans: s’ha obert una escletxa perillosa que cal tapar. Posar en qüestió la immersió lingüística, un model educatiu d’èxit (reconegut internacionalment) que ha permès la convivència i la cohesió social al nostre país, un model construït fa anys sobre la base d’una ampli consens polític, és més que un toc d’alerta. No ens podem ajupir. Ara més que mai cal dir que el català –tant se val el nom que li vulguem/vulguin donar- és cosa de tots, que “Som escola” i que cal que “Avancem” decididament i sense por per no perdre en un no res els guanys aconseguits a còpia d’anys d’esforços, de treball, de mirar endavant, de consens en temes crucials. Cal exigir polítiques progressistes, però, per sobre de tot, respecte pels nostres drets, pel nostre sistema educatiu i per la nostra cultura.
M. Àngels Vila Safont
Secretaria d’Educació
PSC  Figueres