Invitació a les "Tardes Literàries a Vilafant"

La vida flueix entre el ser i el no ser.  I de vegades sentim vertigen quan comprenem que no en som ben bé amos; potser només en som llogaters amb contracte indefinit... I la gaudim i la patim mentre fem i desfem camins, empaitem somnis i atrapem bocins de vida propis i aliens.

A vegades recullo retalls de vida que intento trenar per treure’n, si pot ser, una mica l’entrellat. I aleshores enfilo paraules en versos i relats concebuts entre la vigília i el son, entre la realitat i el somni, entre el ser i no ser de la meva existència i de les vides que m'envolten (siguin reals o fictícies, viscudes o ideades).

Si us ve de gust escoltar-nos, llegir i/o parlar, us convido a Vilafant aquest proper divendres, 24 de maig, a les 7 del vespre. Allà, al Cau, ens trobarem amb l'excusa de parlar del recull Entre ser i no ser.

En Toni Cobos m'hi accompanyarà i, suposo, que alguna cosa del llibre dirà després d'haver-lo llegit... 

No cal que us digui que m'encantaria que hi fóssiu, oi?

Entrevista a Ràdio Vilafant (Les veus del matí)

Fi de cicle (graduació 2n BAT 23-24)

(Al meu alumnat de 2n de BAT, que avui celebra la graduació)

Fi de cicle i aiguabarreig d'emocions. Avui celebrem un adeu col·lectiu, però amb l'esperança que sigui només un "a reveure":  ja sabeu que al Monturiol hi trobareu sempre les portes ben obertes.

Però, per sobre de tot, celebrem la suma de totes les vostres fites individuals i l'entrada col·lectiva al món de les responsabilitats adultes.  Encara no en sou prou conscients. Tindreu temps de prendre distància d'aquest curs vertiginós i d'acabar recordant-ne esencialment els aprenentatges positius i les vivències enriquidores.  I, potser, recordareu amb nostàlgia i fins i tot amb certa condescencència els professors que ens hem fet pesats aquests anys del batxillerat intentant fer-vos -encara que no ho cregueu- més planer el camí.

Amb vosaltres nosaltres també hem patit, hem passat nervis, hem tingut moments de desesperació o la  temptació d'abaixar els braços. Però l'experiència ens diu que tot passa i que fins i tot els camins més abruptes es deixen caminar i ens acaben conduint a la meta. 

Més enllà dels vostres assoliments acadèmics, segur que el més important que us endureu del vostre pas per aquí serà el convenciment que sou capaços de superar metes i de lluitar pels vostres somnis. Esperem haver estat capaços de fer-vos descobrir les eines que vosaltres mateixos teniu per superar-vos i créixer.

Molta sort en els camins que ben aviat emprendreu! Però, sobretot, recordeu que l'esforç i la voluntat d'anar endavant sempre seran el millor aliat per superar-vos.

Sopa de Cabra, "Camins"

Em desfeia

Miraves impàvid com em desfeia

enmig d’aquell aiguamoll de desig:

negaves encara la meva idea,

la teva fredor em feia infeliç.

Amb el cor descosit clamava auxili

perduda en l’abisme del meu dolor

mentre encalçava unicorns i deliris

en somnis desfets mudats en malsons.

15/05/24

(Per a les meves tutorades enamoradisses i abraçadores de 4t) 

Fluir

L’últim que hauria volgut era fer-li mal; que la joia deixés pas a la frustració; que el desig de materialitzar allò que només podia ser a mitges no fos un pes massa feixuc de sostenir; que l’amor esdevingués, al capdavall, dolor i que l’ideal es trasmudés en decepció. 

Parlava per ell i per a ell, també. En un soliloqui convuls i enfebrat, perquè l’esperonava i li feia por -tot alhora- la intensitat de l’atracció que sentia des que li havia dit impulsivament el primer “bon dia”  i ella, inesperadament, li havia respost obrint-li pas a la seva vida .

N’havien arribat a parlar. De manera recurrent. Deixar fluir com a lema... però, fins a on? Quin sentit tenia alimentar il·lusions? I si era, justament, l’inconegut el que els atreia? I si només els empenya el misteri de descobrir-se com si fossin adolescents assedegats de vida i lliures encara?

Però els mesos passaven i tot fluïa; d’una manera o altra, tot fluïa..

Repunts

Per si mai se’m descusen els repunts de l’ànima,

amorós i enfilant de puntetes camins,

jo et voldria a prop meu per sargir-me les ales,

amb ulls clucs als designis del nostre destí.

Si mai m’ofusqués en la lliçó d’estimar,

dona’m la mà, que no et perdi pas la petjada,

fes-me penyora del goig flagrant dels amants:

xiuxiueja el meu nom amb la veu temperada.

Mentre em dictes poemes amb versos ingràvids

aliè al temporal que desfermes en mi

jo et respiro, i t’atrapo en cada respir.

I ets l’esbós imperfecte, tanmateix sublim,

dels versos silents que m’atrapen al teu cau

i em treuen dels grisos per connectar-me al blau…

 

Ella

La pluja em bressola els somnis i me'ls fa més passadors. Tota la nit que m'acompanya el so compassat de les gotes que piquen a la barana del balcó. La remor suau  calma el deliri que insisteix a envair el meu temps de descans aquesta nit. Un deliri febril que m'enfronta al meu jo polièdric, complex, convuls i insatisfet. Ella hi és. Sempre. Per més que provo de foragitar-la del meu pensament, hi és, omnipresent. I em fa patir perquè voldria tenir-la a prop sempre i no haver d'amagar que l'estimo i que, potser, ella també m'estima (encara que només sigui una mica). I què, si també me n'estimo una altra? L'amor és així. No es pot triar a qui estimes ni com l'estimes. I menys encara per què. Però jo sé que estimo dues dones des de fa anys. I me'n sé ben capaç. No és això el que em genera conflicte i em trasbalsa el son. És saber que potser elles no siguin capaces de compartir-me. Però potser també tinc por de ser jo incapaç de compartir-les.

En somnis ella sempre em diu que sí i retorna als meus braços. I em xiuxiueja paraules boniques a l'orella. I em segueix apassionadament el joc. I em diu que m'estima. Amb la mateixa intensitat que aquells mesos d'amor clandestí que va deixar esmorteir, per por o per convicció, mentre em reafirmava la seva amistat incondicional. Però jo no em resigno al fet que només puguem ser amics.

 Qui tot ho vol, tot ho perd?