30 de maig del 2016

Gràcies, Àngel

En Roger de petit no tenia gaire traça amb la pilota. Hi jugava, és clar, com jugava amb cotxes, construccions, playmòbils, contes, llapis de colors o trencaclosques. Amb quatre o cinc anys ens feia riure la seva determinació quan deia que de gran volia ser alcalde. Llegia i inventava històries mentre aprenia els noms de les capitals de tots els continents en atles per a nens. 
De mica en mica, però, va anar descobrint el gust de córrer enmig dels companys de pati per fer-se amb el control de la pilota. Va començar a tornar de l'escola amb els genolls pelats i els pantalons foradats. Però no volia jugar a futbol. No encara. Les disputes futboleres es limitaven al pati (amb algun efecte colateral: els del B no es podien veure amb els de l'A, ja se sap). Fora de l'escola li agradava nedar a la piscina, on només depenia d'ell...
Abans de decidir-se a voler jugar en un equip va tenir la seva etapa d'anàlisi teòrica: s'entretenia mirant i analitzant partits de temporades passades a Barça TV i comentant-ne les jugades amb el seu pare. Coneixia el Dream Team de Cruyff com si l'hagués viscut! 
Fins que un dia va decidir que ja estava preparat per jugar de veritat. Li vam regalar les primeres botes el dia que feia 10 anys. Tocava triar on jugaria. Practicar un esport d'equip segur que seria un bon aprenentatge per a la vida. I no vam tenir gaires dubtes: a Navata hi havia un club de poble amb bones instal·lacions, equips de totes les categories, alguns coneguts i facilitats de conciliació amb la vida que teníem muntada. En Roger hi va aterrar el primer any d'aleví. Una colla dels companys que hi va trobar ja feia unes temporades que corrien per aquells camps, però també hi van arribar vailets d'altres llocs. I van començar a fer un equip, a compartir il·lusions, a patir i gaudir plegats, a assumir responsabilitats. I en Roger va aprendre a posar en pràctica el que havia estudiat abans. Pobrets! Quina angúnia aquelles golejades de principi de temporada! Però, per sort, pares i mares (i germans i germanes) ben avinguts ajudaven a superar els mals tràngols i a gaudir dels progressos que anaven arribant: l'important era i és participar. Però sense perdre mai de vista l'ambició de millorar.

L'Àngel va ser el seu primer entrenador. De fet, ha estat l'únic que ha tingut fins ara. Va dirigir els dos anys dels alevins i va fer el salt al camp gran amb ells quan van arribar a infantils. Cal agrair-li la feina que ha fet amb els nostres fills i la paciència que ha hagut de tenir amb nosaltres. Els ha sabut motivar, acompanyar, educar en el respecte als rivals (i als propis companys) i fer créixer. Com ells, ha tingut pors i dubtes, ha hagut de prendre decisions i ha après a anar endavant. Diuen que ara els deixarà. Llei de vida. Els canvis són inherents a la vida. És el moment de deixar-los en altres mans. Se'ns fan grans i la cosa es complica: l'important és participar, però també calen implicació, motivació i sentit de la responsabilitat. Un bon llegat per arribar a cadets amb els deures fets i per assumir els nous reptes que es plantegen. L'Àngel s'ha esforçat a transmetre'ls-ho. Mil gràcies per tot això i per molt més!

En Roger està molt orgullós d'haver comptat amb la seva confiança i d'haver estat, gràcies a ell, el capità d'aquest equip tres temporades. Ara, que toca un nou canvi d'etapa és un bon moment per deixar les portes obertes, agrair la feina feta i desitjar molta sort i molts encerts a tots plegats, facin camí junts o per separat.

26 de maig del 2016

Espectadors

http://estaticos.elperiodico.com/resources/jpg/6/4/espectador-fent-una-foto-plena-funcio-teatre-grec-dimecres-passat-1438456582246.jpgSi dic que em faig gran, no faig altra cosa que constatar una obvietat i, per tant, sóc ben poc original. Si dic que el meu sac de paciència hi ha dies que s'acaba buidant, tampoc no demostro ser algú extraordinari ni puc presumir de viure cap fenomen excepcional, oi?  Però potser només és això el que explica que em senti sobrepassada.
Potser entendreu més el sentit d'aquestes línies si us faig cinc cèntims de l'origen de la reflexió; potser, fins i tot compartireu amb mi (per poca empatia que tingueu) el que he experimentat aquest vespre intentant gaudir del festival d'extraescolars de l'escola de la meva filla. Sí, ho heu llegit bé: he "intentat" veure i viure la funció, però en molts moments no he passat de ser una mera "aspirant" a espectadora. Mireu que m'he esforçat a seguir l'espectacle ofert per la mainada, però l'incivisme de molts companys de platea m'ha fet ben difícil la feina!

Quina llàstima haver de compartir espai amb adults maleducats que no tenen cap respecte per l'espai on es troben, pels protagonistes de la vetllada ni per la resta d'espectadors! Que la mainada es mogui, sigui incapaç de mantenir el silenci o es desentengui del que passa a escena es pot arribar a entendre i, fins i tot, en alguns moments, acceptar. Però estarem d'acord, suposo, que l'hem d'educar per saber estar en aquestes situacions. I la millor manera de fer-ho és a partir del nostre exemple.
Avui la meva filla era rere l'escenari, però no tinc cap dubte que hauria estat tant o més crítica que jo davant certes actituds de l'entorn que li haurien produït vergonya aliena.  El repertori és llarg: en prop de dues hores i mitja hi ha hagut temps per a tot: mares  i pares saludant sorollosament (i amb llums i tot!) quan sortien els seus fills a escena -ignorant, probablement, que amb els focus de cara la mainada era incapaç de veure'ls-; gent que no parava d'entrar i sortir del seu lloc (potser es tracta de la nova modalitat trendy d'exercici físic);  alguns combinant l'exercici físic amb la consumició compulsiva de cupcakes; i, per coronar el pastís, un munt de reporters d'estar per casa que mantenien els mòbils plantificats davant del camp de visió dels que seien darrere; en alguns casos per fer safareig virtual, la majoria, però, per poder enregistrar imatges borroses del que passava en un escenari massa fosc i massa llunyà -m'he reprimit les ganes, creieu-me, de fer empassar l'aparell al ganàpia de davant meu!- I tot això sense oblidar les converses massa vives que alguns encetaven quan decidien que si el seu fill no era a l'escenari, no calia posar-hi cap atenció...
Creieu-me: a vegades n'hi ha un fart! I costa reprimir-se les ganes irrefrenables de fotre un moc a algú (o un darrere l'altre, per no faltar a la veritat).

Però com que no és just que em quedi amb la mala baba causada per l'experiència de soferta espectadora, un cop ja m'he esbravat, toca, ara, elogiar merescudament l'esforç de la mainada, dels monitors i dels membres de l'AMPA de l'escola Sant Pau. Tots ells han preparat amb il·lusió i cura el festival d'avui: una feina magnífica que a vegades no apreciem prou. És una llàstima que no en sapiguem gaudir com cal.

Per això és bàsic que no ens aclaparem abans d'hora: benvinguts al remolí maratonià d'activitats que ens porten cap al final de curs! Gaudiu-ne i pregueu per tal que la paciència no se us acabi... que prou falta fa!

Ah! I si no teniu altre remei, mireu l'espectacle a través de la pantalla del mòbil de l'espectador de davant, que segur que és intel·ligent! (el telèfon, vull dir).