Espectadors

Si dic que em faig gran, no faig altra cosa que constatar una obvietat i, per tant, sóc ben poc original. Si dic que el meu sac de paciència hi ha dies que s'acaba buidant, tampoc no demostro ser algú extraordinari ni puc presumir de viure cap fenomen excepcional, oi?  Però potser només és això el que explica que em senti sobrepassada.

Potser entendreu més el sentit d'aquestes línies si us faig cinc cèntims de l'origen de la reflexió; potser, fins i tot compartireu amb mi (per poca empatia que tingueu) el que he experimentat aquest vespre intentant gaudir del festival d'extraescolars de l'escola de la meva filla. Sí, ho heu llegit bé: he "intentat" veure i viure la funció, però en molts moments no he passat de ser una mera "aspirant" a espectadora. Mireu que m'he esforçat a seguir l'espectacle ofert per la mainada, però l'incivisme de molts companys de platea m'ha fet ben difícil la feina!

Quina llàstima haver de compartir espai amb adults maleducats que no tenen cap respecte per l'espai on es troben, pels protagonistes de la vetllada ni per la resta d'espectadors! Que la mainada es mogui, sigui incapaç de mantenir el silenci o es desentengui del que passa a escena es pot arribar a entendre i, fins i tot, en alguns moments, acceptar. Però estarem d'acord, suposo, que l'hem d'educar per saber estar en aquestes situacions. I la millor manera de fer-ho és a partir del nostre exemple.

Avui la meva filla era rere l'escenari, però no tinc cap dubte que hauria estat tant o més crítica que jo davant certes actituds de l'entorn que li haurien produït vergonya aliena.  El repertori és llarg: en prop de dues hores i mitja hi ha hagut temps per a tot: mares  i pares saludant sorollosament (i amb llums i tot!) quan sortien els seus fills a escena -ignorant, probablement, que amb els focus de cara la mainada era incapaç de veure'ls-; gent que no parava d'entrar i sortir del seu lloc (potser es tracta de la nova modalitat trendy d'exercici físic);  alguns combinant l'exercici físic amb la consumició compulsiva de cupcakes; i, per coronar el pastís, un munt de reporters d'estar per casa que mantenien els mòbils plantificats davant del camp de visió dels que seien darrere; en alguns casos per fer safareig virtual, la majoria, però, per poder enregistrar imatges borroses del que passava en un escenari massa fosc i massa llunyà -m'he reprimit les ganes, creieu-me, de fer empassar l'aparell al ganàpia de davant meu!- I tot això sense oblidar les converses massa vives que alguns encetaven quan decidien que si el seu fill no era a l'escenari, no calia posar-hi cap atenció...

Creieu-me: a vegades n'hi ha un fart! I costa reprimir-se les ganes irrefrenables de fotre un moc a algú (o un darrere l'altre, per no faltar a la veritat).

Però com que no és just que em quedi amb la mala baba causada per l'experiència de soferta espectadora, un cop ja m'he esbravat, toca, ara, elogiar merescudament l'esforç de la mainada, dels monitors i dels membres de l'AMPA de l'escola Sant Pau. Tots ells han preparat amb il·lusió i cura el festival d'avui: una feina magnífica que a vegades no apreciem prou. És una llàstima que no en sapiguem gaudir com cal.

Per això és bàsic que no ens aclaparem abans d'hora: benvinguts al remolí maratonià d'activitats que ens porten cap al final de curs! Gaudiu-ne i pregueu per tal que la paciència no se us acabi... que prou falta fa!

Ah! I si no teniu altre remei, mireu l'espectacle a través de la pantalla del mòbil de l'espectador de davant, que segur que és intel·ligent! (el telèfon, vull dir).