Les lletres tenen un no sé què que atrapa, oi?
N'hi ha que escriuen per pontificar. Igual que n'hi ha que quan parlen, s'escolten. Alguns escriuen sense vergonya, i altres, per vergonya, no escriuen.
Hi ha professionals de les lletres i eterns amateurs de la literatura: escriptors i escrivans; creadors de mons i actuaris de la realitat. N'hi ha que aspiren a ser escriptors i no hi arriben mai i d'altres que, senzillament, en són, encara que no s'hi obsessionin i sense ni tan sols pensar-hi.
Escriure pot ser terapèutic, balsàmic... o pot ser una obsessió i fins un turment. Pot ser una cura o una malaltia crònica.
Pot ser un divertitment, una distracció, una via d'escapatòria, una manera de viure... Pot ser-ho tot o no ser res.
N'hi ha que escriuen quan no poden viure i que quan viuen, no escriuen. Anàrquics i disciplinats. Lúcids i il·luminats.
Hi ha lletrats, enlletrats, illetrats, il·lustrats, lletristes, lletraferits, copistes i copiadors, verbalistes, gent de vèrbola fàcil, confegidors d'històries, artesans de la paraula, encantadors de mots, poetes i poetastres... N'hi ha que dominen les paraules i altres que tenen la sort de subjugar-se al seu immens poder.
I en la setmana de Sant Jordi hi ha lloc per a tots. Però, sobretot, hi ha lloc per als lectors i per als llegidors, per als que surfegen damunt dels llibres i per als que s'hi capbussen del tot. Per als petits i grans lectors, ja ho siguin a la menuda o a l'engròs. Per als lectors voraços i per a tastaolletes. I tan se val el gènere! Llegir és un plaer que no es pot encotillar, fingir, forçar ni viure amb complexos.
Gaudim, doncs de la lectura, sense importar-nos les etiquetes!
I per als que tinguin el do d'escriure, que sigui profitosa la collita! Tant si escriuen per als pocs o molts lectors que els esperen com si es tracta d'un gest íntim, d'una necessitat anònima. La transcedència del gest d'escriure sempre serà relativa...
De fet, jo, que a vegades escric quatre ratlles, sóc només, i per sobre de tot, una lectora més. Fa molts anys ja, que amb l'adéu a l'adolescència vaig perdre les ànsies de ser poeta...
De fet, jo, que a vegades escric quatre ratlles, sóc només, i per sobre de tot, una lectora més. Fa molts anys ja, que amb l'adéu a l'adolescència vaig perdre les ànsies de ser poeta...
Recordar què deia, fa anys i panys, Rainer Maria Rilke ens acosta, sinó a la veritat, sí a una bella/vella reflexió...
Us deixo amb les paraules de Rilke traduïdes al francès i acompanyades amb música de Brahms (Symphonie n.3 Op. 90)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada