17 de març del 2012

Malgrat tot...

Buff! Podria demanar un mètode per aillar-me del món i teletransportar-me. Però no em ve de gust escapar-me. Més aviat lamento no saber on venen "allargadors" horaris o  alguna pòcima inductora de la ubiqüitat, però d'una ubiqüitat gens virtual i ben efectiva.
I és que hi ha dies de no parar. Per sort, generalment les coses van sortint -vés a saber com!- i el balanç és millor del que tu mateix hauries pogut arribar a imaginar tot just encetat el dia. Altres vegades tens la sensació que tot se t'escapa i que no hi ha manera d'atrapar-ho. Aleshores sí que voldries fondre't i engegar-ho tot. Multiplicar-te no faria les coses més fàcils....
Aquests dies, que són dies que els exàmens, les avaluacions i les mitjanes persegueixen indefectiblement els del  gremi, fàcilment pots tenir la sensació que no arribes a tot. No me'n queixaré pas, no! Per sort, aquesta feina també permet dies serens... o raonablement serens. Perquè, de fet, a la feina, no hi ha dia sense tensió. No hi ha dia que la realitat no et recordi que la vida de moltes famílies és duríssima, que hi ha molts drames que et superen, que la matèria prima que tens davant és altament sensible i inflamable, que hi ha molts pares i mares incapaços d'educar, que el govern de torn no acaba de prendre's mai seriosament la teva feina, que... 
Però aquesta, que és una de les debilitats de l'ofici, n'és també una de les fortaleses. Ser ensenyant et dóna l'oportunitat d'aprendre cada dia de la realitat -per bé i per mal-, però implica també una gran responsabilitat: la de transmetre valors i coneixements MALGRAT tot!

7 de març del 2012

Llengua: EL problema (Carta al setmanari Hora Nova del 13/03/12)

Massa sovint ens és difícil entendre'NS (en sentit reflexiu, ho dic) i, en conseqüència, fer-nos entendre. Forma part de la naturalesa humana ser complexos. Però també és cert que tendim a buscar tres peus al gat i a complicar les coses senzilles que cauen pel seu propi pes... Per exemple: si tenim un model d'immersió lingüística que funciona, que lluny de provocar fractures socials, cohesiona, i que no perjudica ningú, per què hi ha d'haver gent entestada a fer cap i arreu i a crear mala maror? 
Com més va, més detesto l'encegament i la demagògia de què es valen alguns fonamentalistes -siguin de la banda que siguin- per fer prevaler els seus arguments desprovistos de raó.
De petita vaig viure i créixer en una població de costa plena d'immigrants andalusos, extremenys i castellans -i algun marroquí escadusser-. Vaig anar a una escola pública on parlar castellà al pati era un fet inevitable i corrent. A les aules hi havia diversos gitanos -que no ens escandalitzaven perquè no vivien en ghetos-,  alguns fills de guàrdies civils, gent treballadora, famílies humils... i mestres que van optar per tirar endavant una escola en català malgrat l'esforç descomunal que els suposava aleshores poder defensar-se dignament en una llengua que amb prou feines havien pogut salvar i que els havia estat negada. Però la llengua MAI no va ser un problema... i menys encara EL problema! Per què hauria de ser-ho ara? 
Fa falta mooooolta pedagogia per desterrar els prejudicis culturals i lingüístics. Fa por el que desconeixem. Potser si en aquest estat que dóna mostres d'estimar-nos tan poc tothom aprengués -sense complexos i apriorismes- unes nocions generals de les llengües que hi són oficials i si s'afavorís que ens coneguéssim tots millor ens estalviaríem ser on massa sovint som: en un atzucac preocupant.
Ai, la ignorància!

1 de març del 2012

Moral?

Moral? No és el mateix acollonir que acollonar... però n'hi ha que en nom dels valors, de la moral i bla, bla, bla se'n foten de tots nosaltres a la cara d'una manera tan sobrada que acaben aconseguint posar la por al cos a més d'un.
Evidentment no pretenc parlar des de cap mena de certesa absoluta ni atribuir-me cap virtut que no em correspongui, però necessito apel·lar al sentit comú enmig de tanta desorientació.  Em faria riure -si no fos que la situació no és còmica- que alguns rebutgin l'Eurovegas justament argumentant certs prejudicis morals, oblidant -com qui no vol la cosa- que en aquest país les loteries, el joc i les rifes són afavorits per o des d'organismes públics; o que -ens agradi o no- cada dia n'hi ha més que travessen la frontera per  venir a "gaudir" dels serveis que se'ls ofereixen als vorals de les nostres carreteres...

Ai, la moral! Costa poc queixar-se dels empleats bancaris amb pocs escrúpols que han col·locat productes indesitjables a pobres usuaris/clients que no sabien què es feien i oblidar que l'afany d'acaparar i l'excés d'ambició  va fer moltes vegades que aquests passessin per alt la premissa que enlloc no regalen duros a quatre pessetes!

En aquest país que fins fa quatre dies tothom pensava que era ric, massa vegades s'ha oblidat la moral, l'exercici de la responsabilitat individual i que no tot s'hi val!

Dit això: que no em vinguin amb romanços els que rebutgen l'Eurovegas adduint motius ètics. Innegablement podrien trobar molts altres arguments de pes per justificar el no al projecte. 

Òbviament, aquesta és només una minúscula mostra de la doble moral d'aquest país de pa sucat amb oli on el costum de fugir d'estudi és gairebé un esport nacional. La culpa és negra i ningú no la vol, però ja comença a ser hora que ens empassem una mica l'orgull i ens hi posem tots plegats!