17 de març de 2012

Malgrat tot...

Buff! Podria demanar un mètode per aillar-me del món i teletransportar-me. Però no em ve de gust escapar-me. Més aviat lamento no saber on venen "allargadors" horaris o  alguna pòcima inductora de la ubiqüitat, però d'una ubiqüitat gens virtual i ben efectiva.
I és que hi ha dies de no parar. Per sort, generalment les coses van sortint -vés a saber com!- i el balanç és millor del que tu mateix hauries pogut arribar a imaginar tot just encetat el dia. Altres vegades tens la sensació que tot se t'escapa i que no hi ha manera d'atrapar-ho. Aleshores sí que voldries fondre't i engegar-ho tot. Multiplicar-te no faria les coses més fàcils....
Aquests dies, que són dies que els exàmens, les avaluacions i les mitjanes persegueixen indefectiblement els del  gremi, fàcilment pots tenir la sensació que no arribes a tot. No me'n queixaré pas, no! Per sort, aquesta feina també permet dies serens... o raonablement serens. Perquè, de fet, a la feina, no hi ha dia sense tensió. No hi ha dia que la realitat no et recordi que la vida de moltes famílies és duríssima, que hi ha molts drames que et superen, que la matèria prima que tens davant és altament sensible i inflamable, que hi ha molts pares i mares incapaços d'educar, que el govern de torn no acaba de prendre's mai seriosament la teva feina, que... 
Però aquesta, que és una de les debilitats de l'ofici, n'és també una de les fortaleses. Ser ensenyant et dóna l'oportunitat d'aprendre cada dia de la realitat -per bé i per mal-, però implica també una gran responsabilitat: la de transmetre valors i coneixements MALGRAT tot!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?