Llengua: EL problema (Carta al setmanari Hora Nova del 13/03/12)

Massa sovint ens és difícil entendre'NS (en sentit reflexiu, ho dic) i, en conseqüència, fer-nos entendre. Forma part de la naturalesa humana ser complexos. Però també és cert que tendim a buscar tres peus al gat i a complicar les coses senzilles que cauen pel seu propi pes... Per exemple: si tenim un model d'immersió lingüística que funciona, que lluny de provocar fractures socials, cohesiona, i que no perjudica ningú, per què hi ha d'haver gent entestada a fer cap i arreu i a crear mala maror? 

Com més va, més detesto l'encegament i la demagògia de què es valen alguns fonamentalistes -siguin de la banda que siguin- per fer prevaler els seus arguments desprovistos de raó.

De petita vaig viure i créixer en una població de costa plena d'immigrants andalusos, extremenys i castellans -i algun marroquí escadusser-. Vaig anar a una escola pública on parlar castellà al pati era un fet inevitable i corrent. A les aules hi havia diversos gitanos -que no ens escandalitzaven perquè no vivien en ghetos-,  alguns fills de guàrdies civils, gent treballadora, famílies humils... i mestres que van optar per tirar endavant una escola en català malgrat l'esforç descomunal que els suposava aleshores poder defensar-se dignament en una llengua que amb prou feines havien pogut salvar i que els havia estat negada. Però la llengua MAI no va ser un problema... i menys encara EL problema! Per què hauria de ser-ho ara? 

Fa falta mooooolta pedagogia per desterrar els prejudicis culturals i lingüístics. Fa por el que desconeixem. Potser si en aquest estat que dóna mostres d'estimar-nos tan poc tothom aprengués -sense complexos i apriorismes- unes nocions generals de les llengües que hi són oficials i si s'afavorís que ens coneguéssim tots millor ens estalviaríem ser on massa sovint som: en un atzucac preocupant.

Ai, la ignorància!