23 de desembre del 2015

Altre cop Nadal




Un any més que ens rellisca ple d’afanys...

Se’ns  fan  ara avinents tantes certeses!

I  fem balanç de voluntats disperses,

que potser no hem sabut atrapar.



Amb els ulls clucs als anhels fugissers

ens fem novament les velles promeses ,

i esperem ser capaços de proeses

com si no en fos una el poder-hi ser.



Sense excuses, perquè n’ha arribat l’hora,

ens afegirem a dir el que toca,

amb tota la fe que,  ara  potser sí,

 podrem casar els somnis i els delits!


Bones festes!

10 de desembre del 2015

Hallelujah!



Ho confesso: avui m'ha mogut a escriure la música, el desig d'escoltar de nou aquesta cançó i de fer-ne la banda sonora d'unes reflexions minses. Ben lluny de cap altra pretensió que no sigui donar sortida a un batec irrefrenable de l'ànima. L'he escoltada en una meravellosa versió per a instruments de corda dels alumnes del Casino Menestral i m'he deixat portar... Què tenen certes melodies que ens atrapen? Per què hi ha veus trencades que ens esgarrapen els sentits i ens fan sentir vius en els moments més insospitats? La banda sonora de cada vida està construïda sobre un trencadís immens de moments diversos, de melodies divergents, de veus variades, d'estils irreconciliables, d'harmonies difícils de casar. Quina meravella, oi? I encara diria que el que més em meravella és que ens puguin emocionar coses tan diverses! La nostra vida no té una banda sonora: s'hi sobreposen diverses bandes sonores. Com passa amb la lectura (als lectors que la saben estimar), la música ens convida a gaudir sense complexos de l'exclusivitat de cada moment i a no caure en el parany d'acomplexar-nos per tenir gustos variats, més enllà del que diguin els cànons, les crítiques, les modes, els entesos, les convencions... La música també ens empeny a trobar instants de gaudi, refugis de confortable recolliment o d'expansivitat desimbolta, plaers secrets o compartits, instants únics d'emocions irrepetibles. Gaudim-ne!
I, si em permeteu, mirem de fer-ne l'aliat perfecte per ajudar-nos a fer més passadors tràngols que ens fan presa, dies de grisor perenne, afanys que no podem defugir.
De moment, avui el concert de Nadal de l'Escola de música del Casino Menestral al Teatre Jardí m'ha semblat un exquisit aperitiu pels dies que ens vénen a sobre. Fa uns dies ja vam tenir un petit preludi quan la Coral del Sant Pau va acompanyar l'esncesa de llums nadalencs de Figueres. I diumenge vinent, els petits cantaires posaran el seu granet de sorra per la Marató de TV3 en la cantada de la Rambla.
En resum: gaudim de la música sense complexos! Al cap i a la fi, és un dels millors còmplices per acompanyar-nos pels viaranys diversos de la vida. I fem que les nostres bandes sonores siguin ben eclèctiques, ben sentides i ben viscudes!

24 de novembre del 2015

Sardanes

Divendres passat a Calella van proclamar la ciutat de Figueres Capital de la Sardana 2017. Just quan es compliran 200 anys del naixement de Pep Ventura. I em fa il·lusió.
Diuen els meus pares que amb prou feines caminava que ja vaig començar a puntejar sardanes. Herència, deien al poble, del meu avi Mariano, que n'era un gran ballador. El meu pare no en va heretar els aires, pel que es veu, però alguna cosa va arribar als néts. Jo no recordo l'avi ballant sardanes. Tampoc recordo els meus primers saltirons. Òbviament, la meva memòria no arriba tan enllà.  Però sí que recordo com em posava de puntetes i m'empassava la vergonya perquè em fessin lloc a la rotllana a les ballades del dissabte de la plaça Catalunya. En aquella plaça amb flaire de mar, que els diumenges acollia el mercat, vaig créixer tot ballant sardanes els dissabtes d'estiu. I no devien ser pocs els turistes que se'n tornaven de les vacances a Roses amb una foto al rodet d'una nena que els havia cridat l'atenció puntejant enmig dels grans en aquelles rotllanes festives! 
El complement d'aquelles ballades d'estiu eren els cursets de sardanes de la SUF, cada divendres al vespre. El meu germà Alfons i jo hi anàvem cada setmana i les notes de la "Llevantina" i la "Maria de les trenes" ens van acompanyar uns quants anys, mentre en Jordi de la farmàcia ens animava a aprendre "la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan". És clar que la insistència no és mai prou pòsit per fer que un ballador amb poca traça esdevingui un sardanista brillant. L'Alfons va desistir en l'intent... fins que es va convertir en trompetista i -qui hi havia de dir!- de cobla en cobla i de poble en poble les sardanes s'han convertit en la banda sonora de la seva vida.
Aleshores el germà petit encara no ens podia acompanyar... massa petit per seguir les nostres aventures (les sardanes del divendres, els assajos a la coral rosinca dirigida per en Moisès Garriga, els dissabtes d'estiu a la plaça, els carrets de les llaminadures al carrer de davant, el cine dels grans i el cine dels petits, les havaneres a la platja de la Perola...). Però els anys van passar. Les meves companyes de fatigues i jo havíem tingut temps d'aprendre de mestres a les ballades d'estiu (en Bonaterra, en Gabriel, en Jordi... i tants altres que van tenir la paciència i la il·lusió d'ensenyar-nos a sentir i fer nostra la melodia de la sardana!).
En Joan no va viure aquests estius de la meva infància. Ens portem vuit anys. No són molts, però són suficients.  Tant se val. Un dia l'Alfons va començar a estudiar música. No en veníem pas de mena: un veí que teníem aleshores, el gran contrabaixista vilafantenc Josep Quer, va descobrir que aquell vailet, més aviat maldestre quan tocava de ballar, tenia una gran oïda musical. Sense músics a la genealogia, devia venir de la mare, que tot el dia refilava per casa i enyorava els anys que cantava a la coral d'aficionats del seu petit poble, a tocar de les Gavarres. Qui ho havia de dir! Pocs anys després en Joan va seguir les passes de l'Alfons i es va formar, també, a l'escola de música del Casino Menestral, on ara duc els meus fills... I de la música en va fer també ofici. I vet aquí que en Joan petit ja fa temps que se'ns va convertir en un Mestre (en el doble vessant d'ensenyant i compositor -de música de cobla, però no exclusivament-) amb un currículum ben llorejat.
I vet aquí com els Vila Safont, en lloc de, simplement,  repartir les sardanes, van decidir repartir-nos-les: la gran en balla, el mitjà en toca i el petit, les crea! Per molts anys!

Crec que avui és de justícia presentar-vos el bloc del meu germà: 

I una obra seva:

9 de novembre del 2015

Per molts anys, Pare!





Avui que el pare fa anys penso que massa sovint grans persones deixen, si més no, aparentment, poca empremta. Són  persones que treballen pels altres sense voluntat de transcendir. Persones que s’han implicat en la feina i en l’entorn perquè,  simplement, senten que és el que toca. I que ho fan amb totes les conseqüències: amb encerts i amb errors, però, amb vocació  de servei. Tots en coneixem, de gent així. I, de més lluny o de més  a prop, a vegades ens hi hem emmirallat.  
Els meus germans i jo tenim l’exemple del pare, un home de caràcter que ens va inculcar la cultura de l’esforç  i que ens va ensenyar a tocar sempre de peus a terra en les nostres aspiracions. Potser alguns pensen que és  una herència  ben magra. S’equivoquen de ple: educar algú  fent-li entendre i acceptar els orígens per poder aspirar a anar més enllà és ben digne i lloable. Donar a algú les eines per superar-se és un regal immens. Que bé quan algú és capaç d’ensenyar que tenir ambicions  no ha de ser sinònim de ser egoista i que per sentir-se realitzat no cal trepitjar les aspiracions dels altres! Aquests petits grans aprenentatges són les grans ales que els nostres pares ens han donat  per què siguem capaços de volar sols.
El pare ens ha ensenyat que saber qui som, on som, i amb què podem comptar en cada moment és fonamental per fer camí amb pas ferm i per poder aixecar-nos quan ensopeguem.
El pare sempre ha estat un home pragmàtic en el dia a dia; lluitador incansable, pendent de la família, sensible sota la cuirassa; bona persona, malgrat tot.
Ha estat mestre (i ho és: oficis com aquest són per a tota la vida!). Potser, si no hagués nascut l’any 40, en la més crua postguerra, li hauria estat fàcil estudiar dret. Però els fills de famílies humils als anys 40 tenien poques opcions. Amb tot, va tirar endavant: mestre, topògraf, sindicalista, polític de base, membre d’agrupacions i entitats ben diverses, API titulat quan encara calia anar a Madrid per obtenir el títol, pagès per origen i paleta per afició. Home de petites ambicions. Torracollons sense mala fe, prou que ho sabem!
A casa l’hem vist desviure’s per la feina, deixar-se la pell per l’escola. Me’n sento molt orgullosa quan recordo la meva infància: va estar al capdavant de l’escola Vicens Vives de Roses, la que va veure néixer (i batejar), i va apostar valentament per la immersió lingüística com a fórmula de cohesió quan amb prou feines ningú hi creia. També aleshores va lluitar com ningú perquè Roses tingués un institut. I es va implicar en l’esport extraescolar i en aquells festivals de la SUF que eren la millor demostració que una escola pública ha de ser una escola de tots i per a tots. A Figueres, quan va aterrar a aquella escola Pallach que tot just naixia en el laberint de les antigues Franceses, va seguir defensant la seva manera d’entendre l’ensenyament, sense tenir mai pèls a la llengua. I així va seguir fins que es va jubilar, després d’haver passat per l’INS Monturiol.
Al pare l’hem vist cremar-se les celles per progressar. Tot un exemple. Tinc ben presents aquells viatges a Cervera quan estudiava Filosofia a la UNED!
Però, sobretot, mai no ha oblidat la família. I per nosaltres ha lluitat, i lluita encara, fins a perdre-hi l’alè.
Segurament la seva trajectòria no mereix un volum biogràfic en el prestatge de les grans personalitats de la comarca. Però sí que té dret a quatre ratlles en el cor de les moltes  persones que l’han conegut i tractat. No és una persona fàcil d’obviar. Són centenars els alumnes, companys, coneguts, amics, famílies que poden donar fe del fet que persones com ell mai no es poden fer riques amb la seva feina ni solen ser coronades amb grans llorers, però, en canvi, tenen la sort de poder dormir amb la consciència ben tranquil·la perquè han sabut fer de l’honestedat i la coherència el seu far.

Gràcies per això, pare, i PER MOLTS ANYS!

7 d’octubre del 2015

Amics (i cruïlles de camins...)



Camins...
Avui podria parlar de canvis, de reptes, de cruïlles... Però em ve més de gust fer un petit recés per parlar d'amistats i de col·legues; de gent que passa i de persones que romanen. De la vida que transcorre i dels que ens hi acompanyen, malgrat tot. 
Parlar d'amics no és fàcil. Tampoc no ho és marcar les línies que descriuen què és l'amistat. Probablement sovint usem amb poc criteri, o en una accepció massa superficial el concepte d'amistat. Tant se val. Hi ha amics de moltes menes i per a situacions diverses. Amics tangibles i amics virtuals (qui sap si més propers algunes vegades!). Amics que viuen a prop  i altres que SÓN prop nostre malgrat les distàncies.  I només uns poquets que fan, la major part de les vegades sense haver-s'ho proposat tan sols, mèrits per poder ser AMICS en majúscules. Sovint, aquests els descobrim en moments delicats. Ens acompanyen en els clarosbcurs i ens aporten llum. Altres vegades ens donen l'empenta que ens falta per decidir-nos a assumir reptes. Els col·legues també solen ajudar-nos en moments incerts. I ho fan sense esperar massa a canvi. I sense retrets, ni males cares. Ens acompanyen i ens refermen en les nostres decisions. Però, si cal, també són capaços de fer-nos tocar de peus a terra.
Persones que formen part, malgrat la distància física o temporal, del nostre devenir. Gent que contribueix -i no pas poc!- a fer-nos ser com som.
A tots ells i elles: gràcies! 

I em ve de gust dir gràcies escoltant aquesta música que em reconforta...

22 de setembre del 2015

Adéu, Helena!




Hi ha persones que passen per la vida com un torrent. I, inevitablement, van deixant una petja profunda i inesborrable al seu pas. Gent que sap viure intensament la vida, la que li ha tocat -amb totes les seves fortaleses i debilitats-, i buscar-se altres vides per reviure, per recrear, per atrapar. Gent que encomana il·lusions i vitalitat, que emprèn somnis que podrien semblar impossibles i en fa partíceps els que s'hi deixen arrossegar. Aquella mena de persones que no s'aconformen mai amb ser uns mers espectadors; persones que, com l'Helena, mantenen fins a l'extrem  la voluntat de trepitjar el món amb fermesa... 
L'Helena va saber viure amb intensitat dues de les seves grans vocacions: la docència i el teatre. Els que en un o altre d'aquests àmbits ens hi hem creuat en algun moment ho sabem prou. Jo la vaig conèixer fa més de setze anys, un curs que vam compartir treballant al Deulofeu. No deixava indiferent. Segur que va tenir moltes més virtuts. De moment,a les aules i a l'escenari, molts haurem començat a enyorar la  veu potent i mesuradament altiva i el riure franc, sense complexos, de l'Helena.
Em vénen al cap els fragments que ens va llegir magistralment a la Biblioteca Fages de Climent en la presentació dels contes de la  M. Mercè Cuartiella; aquells contes protagonitzats tots per gent corrent, però ben singular en la seva quotidianitat. Com l'Helena?

Que descansi en pau.

7 de setembre del 2015

Un altre setembre...


I arriba un altre setembre... Però aquest setembre que ens ha dut nous aires no serà un setembre més, només un altre...
Setembre sempre és per a mi (i per a molts!) un principi: és el mes de tornar a posar les coses a lloc, de fer propòsits (realistes o inversemblants; abastables o utòpics), d'assumir reptes nous o deixar-se dur pels de sempre... Bé: els de sempre, de fet, per als del meu ofici no són mai vells ja que cada nou curs és un petit recomençar. Però aquest curs m'esperen reptes nous de veritat. I els encaro amb il·lusió i, sobretot, respecte. Obro un parèntesi.

17 d’agost del 2015

Lectures d'estiu


Aviat farà un mes que no escric aquí: massa dies. Però no puc dir que no estigui sent un estiu ple de paraules... les he devorat.

En aquest parèntesi he tingut temps per fer el que la majoria dels meus coneguts aprofiteu per fer: no sóc pas un exemplar excepcional dins de l'espècie que m'envolta. Hi ha hagut temps per començar a posar ordre i fer endreça a armaris i racons (i alguna endreça metafòrica, també). Encara em queden prestatges per buidar i decisions per prendre, però vaig bé. He cuinat, netejat, reparat... però també he mandrejat i, sobretot, llegit.

Les vacances m'han dut a un deliciós mar i muntanya que m'ha deixat imatges meravelloses per al record i fnatàstiques caminades en família per camins que no trepitgem cada dia. A la platja ens hem deixat abraçar per la salabror i la marinada; a muntanya hem aspirat amb avidesa oxigen i forces noves per tornar-hi. Hem acaçat fars i cims i ens hem remullat en aigües dolces i salades.

Més enllà dels viatges reals -reparadors!-, hi ha els literaris, que m'han dut a terres exòtiques i properes, a ficcions i realitats, a gaudir de la bellesa i a esborronar-me amb el dolor (inventat o recreat), a poder viure i reviure mil mons sense moure'm del meu... Lectures per gust i per devoció, lectures curioses, lleugeres, transcendents, lectures prescriptives i lectures prescindibles. Tantes lectures com el meu estiu permet! I amb la companyia, sempre, dels meus fills, que no perden l'ocasió per devorar, també, pàgines i més pàgines  a prop meu. Val a dir que, de vegades, fins i tot els he de renyar perquè no saben seure a taula sense la companyia de la lectura de torn, que els atrapa i els urgeix. Què hi farem:  a mi també em costava seure a taula per esmorzar sense rellergir-me cada dia l'etiqueta del Cola Cao!


Val a dir que una altra constant d'aquest estiu ha estat cantar a cor les cançons de @blaumut que ens han acompanyat (i ens acompanyen) en tots els trajectes en cotxe.  Havia de ser així: ens tenen ben atrapats!
Us explicaré una anècdota: mentre anàvem cap a l'Alt Urgell, escoltant-los, ens vam aturar a posar gasolina al cotxe a Puigcerdà. Alguna cosa em va fer mirar el Twitter i vaig descobrir que en aquell moment exacte els havien de fer una entrevista a Catalunya Ràdio. Vam sintonitzar l'emissora i, passant per Bolvir, ells rememoraven el concert que l'1 d'agost,  just dos dies abans, havien fet allà. Casualitats...

Ens han atrapat les seves paraules i els seus acords: bicicletes, arbres, bombetes, aires i cartes, somnis i pa amb oli. Poesia. Sí: Blaumut és la banda sonora del nostre estiu!


I ja esperem amb candeletes retrobar-los a l'@acustica_2015 de Figueres!


23 de juliol del 2015

Un veí nou

Avui us parlaré d'un estadant atípic del meu bloc de pisos, però abans de presentar-lo em cal fer una petita reflexió.
Decididament, estem vivint en una era d'hiperconnexions, però molts viuen més aïllats que mai. Quina contradicció tan tremenda, oi?
Si no tenim accés a wifi, bluetooth, fibra òptica, un mòbil 3G (mínim!) i un munt de gadgets susceptibles de quedar-se sense bateria en qualsevol moment ens sembla que no som ningú. I som esclaus de tota aquesta parafernàlia: ens en servim, però ens costa evitar el servilisme. I la paradoxa més gran és que el món virtual que ens ajuda a establir xarxes i escurça tant les distàncies també ens pot dur a oblidar el que tenim a prop, a aillar-nos, a fer-nos esquerps...

Tornant al personatge que m'ocupa avui, no sé si és l'afany d'estar connectat el que el porta al meu veïnat, però us puc ben assegurar que d'uns mesos cap aquí, s'ha fet digne mereixedor de ser acollit com a membre de la nostra comunitat de veïns. Estic per proposar que s'empadroni a l'escala de casa i que pugui assistir a les reunions de comunitat (sense veu ni vot, però, que tampoc no cal que ens passem).
El subjecte en qüestió devia descobrir (casualment o no), que el wifi del bar de l'altra cantonada té prou potència per instal·lar la seva "oficina" a l'entrada de casa. Sí: ho heu entès bé; a qualsevol hora del dia (i de la nit) i qualsevol dia de la setmana el podem trobar assegut al costat de la porta del bloc amb el telèfon a la mà xatejant i fent "gestions". Bé, si he de ser franca, des de fa uns dies ha desplaçat el seu "aparcament" (potser ja li fa vegonya que els veïns el saludem amb familiaritat cada vegada que entrem o sortim de casa) i ara s'asseu davant l'aparador de la botiga de llums de la planta baixa. Dubto, però, que s'hagi adonat de si a la botiga en qüestió es venen llums, cassoles o cebes, perquè no aixeca mai la vista de la pantalla!
Ja ens hem avesat a veure'l i fins se'ns fa estrany si algun dia no hi coincidim, però el que em comença a preocupar de debò
és que hi ha, pel que estic veient, algun altre espavilat a punt de prendre-li el relleu per poc que es despisti. Esperem que la "colònia" no creixi!

17 de juliol del 2015

Lletres i viatges

Una de les moltes virtuts de la literatura és que ens permet viatjar i endinsar-nos en mons diversos. Sense cap altre cost que l'esforç de llegir un llibre (convencional o electrònic, tant se val!) entrem en contacte amb mons reals i imaginaris; versemblants i impossibles; propers i remots; idíl·lics, envejables, neutres o detestables...
Gràcies a la lectura, el darrer mes he estat a Mèxic, Cuba, Andalusia, Islàndia, París, Lesbos, Mequinensa, Barcelona... Espais i temps diversos. Realitats i ficcions. Mons on  gaudir, somniar, evadir-se i aprendre. 
Ara em deixo portar per la Girona grisa i emboirada dels 60-70 en una obra inquietant; inquietant perquè parla de fronteres i perquè se situa en la frontera entre la realitat i la ficció. En dosifico la lectura a petits glops, entre tasca i tasca, però aviat l'hauré enllestida.
Segur que m'oblido algun escenari de les darreres lectures... ja em perdonareu, però no tinc cap pretensió d'exhaustivitat: tot plegat  només és una excusa per recordar que amb la literatura també es viatja. Una oportunitat per evadir-nos, que bona falta ens fa!


Una confessió: amb aquestes calorades he acabat de descobrir perquè els darrers estius m'he deixat atrapar per la novel·la negra nòrdica i els espais glacials que envolten els crims i misteris que ens desvetlla, amb molta o poca traça. He de confessar, però,  que potser també m'agraden aquelles històries pels seus protagonistes:  investigadors (imperfectes) que es passen el dia prenent cafè .
Acabo. Ja enyoro Islàndia sense haver-hi estat.

10 de juliol del 2015

Juliol: per molts anys!



Per tu, Jana, avui escric somriures de tons liles amb flaire de riallades matineres. Me'ls imagino amb gust de mandarina o de préssec madur. I tu, Roger, m’inspires amb corredisses furtives i secrets entre germans a punta de dia. 
I, d'amagatotis, us veig, a un i a l’altra, devorant pàgines i fascinant-vos davant mots ignots en mons ben dispars i en mil i una històries.

Al vostre costat, petits grans exploradors, el papa i jo redescobrim constantment la infinita grandesa de la curiositat que us mou; la voluntat encomanadissa de saber, estar i ser a tothora; les ganes de fer-vos lloc trepitjant amb fermesa el camí fins a horitzons que encara ignoreu. 

Sou intel·ligents, sensibles, decidits, inquiets, curiosos, sociables, responsables i, sobretot, agraïts: tot un regal!

Òbviament, no sou perfectes, però avui no toca parlar de defectes o demèrits: ja sabeu prou que tots plegats mirem d'anar-los polint! 

 GRÀCIES, Roger i Jana, per ser com sou i per fer-nos tan fàcil la feina de ser pares!

PER MOLTS ANYS!

Us regalo una delícia. M'agrada més a mi que no pas a vosaltres, però em dóna serenitat i em fa sentir bé:
  
Lang Lang - Franz Liszt Consolation No. 3 in D-Flat Major, S 172 2011

Juliol 2015

3 de juliol del 2015

Ep! 3 de juliol i amb les piles ben carregades.

Avui estic convençuda que comparteixo amb molts companys i companyes d'ofici/vocació de l'entorn altempordanès un estat d'exaltació (positiva i proactiva) inusual en aquestes dates. Els docents solem començar juliol poc o molt cremats, exhausts i eixuts d'idees, esgotats físicament i psicològicament i amb fam de refer el nostre intel·lecte, una mica malmès per la voràgine del final de curs. Encara no ens hem refet d'un curs que ja ens veiem abocats a començar a idear (i potser idealitzar) el següent sense solució de continuïtat. Mentre fem endreça i tanquem memòries, signem actes i posem punt i seguit,  punt i apart o punt final als projectes que hem tingut entre mans una colla de mesos, si els decrets, ministres i consellers de torn ens ho permeten, anem començant a embastar el curs següent. Molts ho fem amb prou il·lusió, però amb el dipòsit de combustible en reserva i el pilot d'alarma encès perquè el camí encara fa pujada i no podem acabar de deixar anar el llast que ens pesa.

Aquest any, però, a l'Alt Empordà hem començat juliol amb un parèntesi d'aire fresc, malgrat la canícula evident. Hem viscut, gaudit  i compartit una escola d'estiu renovada, nascuda de la tossuderia i l'empenta d'un grup impulsor admirable que ha sabut engrescar gent ben diversa. Aconseguir prop de cinc-cents participants i una multitud de simpatitzants potencials que faran expandir el virus de la inquietud i l'afany de continuar aprenent té molt de mèrit. Aconseguir fer renèixer aquell moviment de mestres empordanesos que van ser capaços d'anar al capdavant de la renovació pedagògica fa una colla d'anys no és només meritori, és de justícia i altament motivador.

Jo, que ja sóc d'una generació pont, m'he sentit feliç de veure com aquells mestres, molts dels quals reconec (perquè entre ells, sempre actiu, també hi havia el meu pare) han pogut finalment passar el testimoni als mestres i professors d'avui, als docents que han estat capaços de moure cel i terra per aconseguir posar els fonaments d'allò que semblava impossible.

M'ha fet una il·lusió immensa fer balanç d'aquests dies parlant amb el meu pare i sentir-li renéixer l'emoció en rememorar l'esperit lluitador dels anys de les seves escoles d'estiu. I entenc perquè em va transmetre la vocació per aquesta feina.

Em sento feliç d'haver participat en unes jornades il·lusionants que han ajudat a teixir més xarxes i a fer visibles tants projectes, estratègies i inquietuds! He après moltes coses d'uns ponents meravellosos,  però també dels companys de batalla més propers. M'he endut unes quantes frases per reflexionar anotades en el quadern d'aquest congrés. I també m'he endut una bossa (vermella!) plena d'idees, projectes, estratègies, imatges suggeridores, companyonia i...  interrogants! Perquè qüestionar-nos la nostra pràctica, compartir i debatre és el que ens fa avançar, oi?

Ep! L'escola parla! Quin nom tan definidor i carregat d'intenció i de sentit! 

Gràcies als artífexs d'aquesta re-moguda i per molts anys #lescolaparla! Gràcies al Servei Educatiu de l'Alt Empordà!