22 de setembre de 2015

Adéu, Helena!




Hi ha persones que passen per la vida com un torrent. I, inevitablement, van deixant una petja profunda i inesborrable al seu pas. Gent que sap viure intensament la vida, la que li ha tocat -amb totes les seves fortaleses i debilitats-, i buscar-se altres vides per reviure, per recrear, per atrapar. Gent que encomana il·lusions i vitalitat, que emprèn somnis que podrien semblar impossibles i en fa partíceps els que s'hi deixen arrossegar. Aquella mena de persones que no s'aconformen mai amb ser uns mers espectadors; persones que, com l'Helena, mantenen fins a l'extrem  la voluntat de trepitjar el món amb fermesa... 
L'Helena va saber viure amb intensitat dues de les seves grans vocacions: la docència i el teatre. Els que en un o altre d'aquests àmbits ens hi hem creuat en algun moment ho sabem prou. Jo la vaig conèixer fa més de setze anys, un curs que vam compartir treballant al Deulofeu. No deixava indiferent. Segur que va tenir moltes més virtuts. De moment,a les aules i a l'escenari, molts haurem començat a enyorar la  veu potent i mesuradament altiva i el riure franc, sense complexos, de l'Helena.
Em vénen al cap els fragments que ens va llegir magistralment a la Biblioteca Fages de Climent en la presentació dels contes de la  M. Mercè Cuartiella; aquells contes protagonitzats tots per gent corrent, però ben singular en la seva quotidianitat. Com l'Helena?

Que descansi en pau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?