28 de juliol del 2018

Versos de maig



Més versos dispersos... 


MAIG. ADÉU

Ara que ja me’n vaig, deixaré roba estesa,
La porta entreoberta i el perfum d’aquest maig.

Així em sabràs a prop, si ulls clucs mai m’empaites,
per descuit o nostàlgia, o si et pesa l’enyor...

Marxo amb passos ben ferms, empassant-me la pena,
No puc tornar enrere, m’enretiro silent.

Es perdran les raons de l’infeliç naufragi:
No cabran peròs en el nostre epitafi.

Som amants condemnats: malalts d’amor furtiu,
Vivint en cada instant l’alè definitiu.

I ara que sento el dol i es desfan les promeses
Et faig un lloc al cor perquè hi endrecis penes.

Deixo la clau al pany mentre ordeno els armaris,
I en trec alguns retalls  d’aquells nostres desvaris.

Cobejo encara instants on, tossudament còmplices,
Ens venen al rescat delits d’amants insomnes.

Me’n vaig sense rancor, sense cap odi estèril,
Perquè et sé ben a prop , malgrat tants de silencis.

Deixo obert el cancell, franc el pas de la porta,
No em resigno a l’adéu: vull tenir-te d’escorta.

Si franqueges el pas, lluny de pors i recances,  
Trobaràs el teu jaç... i la taula parada.




24 de juliol del 2018

Lluny de tu / lluny de mi




A vegades escric versos.  Sovint hi recreo amb una veu que no és la meva històries que no he viscut. I, de tant en tant, inconscient,  els comparteixo...  
Aquests parlen d'una història d'amor i desamor.
 
Un dia em faré un xarop de lletres
amb tantes paraules no dites
i els meus desitjos ofegats.
I en prendré amb deler a mans plenes,
per refer l’estima ferida
cada cop que tu em deixaràs.

Tossudament reprendré alè
una vegada rere l’altra:
res de nou al nostre horitzó...
Res de nou des que et vaig saber.
M’ofegaré sense esperança
en les nits eixorques d’amor.

I naufragaré cap a tu:
aigües tèrboles m’hi arrosseguen.
Tu, diligent o per atzar,
recolliràs bocins del buc:
un cor perdut en la tempesta,
lluny de l’escalf d’altres mans.

Mai no en sabràs el perquè:
les silents raons del naufragi
es perdran en aquesta boira.
I si mai em preguntes,  perplex,
les raons d’aquest meu desvari
no trobaràs sinó desmemòria.

Em fa por oferir-me a tu.
I t’estimo sense que ho sàpigues,
així, sempre calladament,
perquè m’aterra el teu rebuig.
I el meu únic, inútil, bàlsam
és que no hi paris esment.

Som amics. Potser n’hi ha prou.
I no cal esmenar fal·làcies,
ni jutjar sentiments incerts.
Sé que sense tu perdo el nord
i no puc abaixar la guàrdia

23 de juliol del 2018

Aquella vella olor d'userda

De petita, a l'estiu solia passar algunes setmanes a ca la padrina, lluny del brogit dels cotxes i de les portes closes i d'aquells turistes que a Roses, on vivia aleshores, conquerien tots els racons. En aquell poblet de les Gavarres on les portes sempre eren obertes i els carrers eren nostres, tothom es coneixia i tenia sempre a punt alguna cosa per oferir. La padrina vivia a Sant Sadurní de l'Heura, el poble on vaig passar els sis primers mesos de vida perquè el meu pare hi havia anat a fer de mestre i en va sortir casat amb l'Àngela de cal Fuster.
Cada estiu durant uns dies hi aterrava de nou per viure a un altre ritme i fer companyia a l'àvia Mercè, la meva padrina, que, com que jo era la gran de casa, va acabar sent una mica padrina de tots tres. A casa seva no hi havia telèfon ni despertadors. El ritme del dia el marcaven les hores de sol i el cant del gall. 
La padrina era una dona severa i molt creient, però l'única obligació que m'imposava era acompanyar-la els diumenges a missa de dotze. A canvi, sempre ens tenia algun requisit o llamí amagat en algun armari, la gasosa de la Casa Negre de La Bisbal ben fresqueta a la nevera i la disponibilitat per fer-nos sempre que volíem aquelles patates rosses que tant ens agradaven! També recordo que al matí m'estenia sobre el llit la roba que duia a la maleta i em deixava triar el que em venia més de gust posar-me. Com que m'hi solia quedar uns dies ben sola, era la reina de la casa.
La padrina vivia en una casa gran, de tres plantes i amb un gran pati. Al pati eren mestresses i senyores les gallines, que, ho he de confessar, em feien més por que goig. Per això no m'hi entretenia mai gaire. Però al fons del pati, darrere una tanca de filferro amb una porteta, hi havia dues grans figueres que ho dominaven tot amb la seva flaire i l'ombra generosa que oferien aquelles tardes d'estiu. En aquell racó, la padrina hi plantava algunes cosetes per tenir-les a prop. En recordo especialment les maduixetes, petites i delicioses, que plantava per a nosaltres. 
A part de les gallines del pati, la padrina criava conills i engreixava algun porc per poder-ne fer la matança quan fos hora. Em convidava a  acompanyar-la quan els duia el menjar, però sempre havia tingut por que se'm tiressin a sobre. Sí que m'agrada, en canvi, acompanyar-la arrossegant el carretó per anar a tallar userda per als conills: ella es carregava la dalla a l'esquena i fèiem cap al camp, on m'omplia els narius d'aquella flaire d'herba tendra. (He de confessar que, ara que està de moda menjar brots de tota mena, no puc evitar somriure pensant la cara que faria la padrina si ens veiés menjant brots d'userda a l'amanida!). Sovint tornàvem amb alguna hortalissa fresca o una síndria de l'hort. De les tomates, aplegades a cabassades quan n'era el temps, en feia conserva per a tot l'any. L'ajudava a pelar i tallar aquelles tomates flairoses i exuberants que acabaven encabides en pots i ampolles de vidre de totes les mides per anar al bany maria. 
D'aquella casa també en recordo altres olors, ni de bon tros tan idíl·liques: els meus oncles eren pintors i emmagatzemaven pintures i vernissos als baixos de la casa, reservats, però, a la part que donava al pati per a les corts de les bèsties -excepte les gàbies dels conills, que eren a "l'altra" casa-.
I una altra flaire única era la de l'escala de fusta que duia al pis de dalt de tot. Era una escala que em feia por perquè aquells graons estrets cruixien i perquè n'hi havia algun que badava, com una amenaça. Potser per això m'estimava més quedar-me a dormir amb la meva padrina al pis de baix que no anar a dormir a una de les habitacions de dalt, que feien companyia al rebost i a una eixida amb voltes on no solíem posar-hi els peus.
Del llit de ca la padrina, en recordo els llençols de fil, aquell fil rústic, de color blanc trencat, que l'havia sargia quan calia, perquè llavors les coses duraven per sempre. I un cobrellit de seda vermella amb dibuixos orientals que ves a saber d'on havia sortit, però que tenia un tacte exquisit. I la veig a ella, aixecant-se d'esquitllentes quan cantava el gall per començar a feinejar per casa.
I recordo també encara l'olor de la llet acabada de munyir que anava a comprar al carrer nou amb la cantina ben agafada perquè no em caigués. Llavors ningú discutia si la llet fresca era una temeritat o no. Però confesso que jo, que no sóc gaire amiga de la llet, sempre he pensat que la culpa que l'avorrís la té aquella flaire forta. I la de la cort de les vaques del meu oncle Josep de Casavells.

De ca la padrina, en recordo moltes altres coses: massa per encabir-les en unes quantes frases escrites una tarda calorosa de juliol. Ompliria fulls amb els records d'aquelles partides de brisca que jugaven les tardes de diumenge quatre o cinc dones del poble al menjador de darrere de ca la padrina. Es presentaven cridant des de baix a l'entrada "A Maria!" mentre començaven a enfilar l'escala. Entre elles hi recordo la Lluïsa, la majordoma de mossèn Josep, que s'escapava unes hores de la rectoria, o la Montserrat de cal Sastre. 
També tinc records ben vius dels divendres de mercat a La Bisbal, quan agafàvem l'auto de línia per anar-hi a vendre ous, conills o el que s'escaigués i tornar-ne amb el cabàs ben ple d'allò que l'hort de casa no proveïa.
Però avui em quedo amb l'olor de l'userda acabada de dallar que jo duia ben cofoia en aquell carretó que la padrina em confiava sense rencança les tardes d'estiu.

10 de juliol del 2018

Jana bonica: avui en fas onze!



Jana bonica,

No et diré princesa, perquè tu només ets la princesa del papa, però sí que et diré flor, perquè tu ets la meva única flor. I, avui, floreta meva, que ja fa un any que vas estrenar la teva primera dècada, t’hem de dir altra vegada: “PER MOLTS ANYS!”.
11 anyets amb tu, intensos i ben aprofitats, i la certesa que ets la salsa de la nostra vida. La sal i el pebre. La mel més dolça. Perquè tenir-te a prop és un estímul constant: no hi ha minuts sense paraules ni dies sense històries per explicar; no hi ha nits sense somnis ni situacions que no et despertin la curiositat...
Jana remolí, vaileta inquieta: canta, balla, salta, riu, xerra... i encomana’ns l’alegria, com ho fas sempre.
Ai, Jana! La nostra poncella tafanera! No deixis de tenir mai aquesta curiositat que et mou ni de viure amb joia l’oportunitat d’aprendre. I confia en les teves aptituds, que en tens moltes. Ets una nena bonica. I t’aniràs transformant en una adolescent capriciosa (llei de vida!) per poc que badem. No vulguis córrer. Gaudeix el dia a dia i recorda sempre que el més important de les persones no es percep per la vista, sinó que se sent i es viu. Procura ser sempre mereixedora de l’estima dels altres. Aquest sempre pot ser un bon lema per anar per la vida.
Ara que et comences a fer gran (ja començaràs el teu darrer curs a l’escola de primària!) val la pena recordar-te que no has de perdre mai les ganes de jugar i de riure. Vindran temps amb altres inquietuds i les inevitables presses per créixer. Però no has de voler córrer, insisteixo; no cal. Gaudeix amb plenitud dels teus onze anys acabats d’estrenar. Amb tot el que els acompanya: els avis que t’adoren, els amics i companys que t’estimes i t’estimen, els pares que sempre serem teus i el teu Roger, el germà gran que no sap viure sense tu malgrat els batecs agredolços dels seus setze anys nous de trinca. T’estimem com ets. No canviïs gaire, si pot ser.

 Txarango, "No deixis de caminar"


10 de juliol de 2018

2 de juliol del 2018

16 anys

Roger, fill, avui deixes els 15 enrere. I fer els 16 és només el primer pas per deixar de banda algunes  petites “pegues” associades a la infantesa: entre d’altres, els estudis obligatoris o la impossibilitat de treballar a canvi d’un sou... Quina pena, oi?  Però, per contra, toca assumir nous reptes. I alguns fan mandra i costen de pair. Créixer té això. Te’ns has fet gran. I ara et toca ser rebel i estar carregat de punyetes i de romanços. No te’n culpo: no queda bé tenir 16 anys i ser dòcil. Tampoc no deu ser del cas parlar bé i acceptar consells sense posar cap resistència. Tant se val. Perquè, malgrat tot, malgrat les protestes, les contradiccions, els malentesos  i les diferències, estem orgullosíssims de tu. I t’estimem amb els teus humors canviants, les paraules grolleres i les petites rebel·lies –sempre que hi posis mesura, tot s’ha de dir-.
Esperem que aquests 16 que et porten la primera feina d'estiu suposin també l’inici d’una etapa plena de nous reptes personals: en els estudis, en les relacions, en les inquietuds que et mouen...  En qualsevol cas, nosaltres serem prop teu en aquest camí, que segur que et continuarà donant satisfaccions i aprenentatges dels quals sentir-nos cofois. No tinguis por de continuar aquest camí i de buscar nous horitzons.
Esperem que sàpigues gaudir plenament d’aquesta etapa. 

Per molts anys, Roger!

Figueres, 2 de juliol de 2018