24 d’octubre del 2013

Marees de colors vs tsunamis arrasadors


De groc, de verd i de tots colors... Ja n'hi ha prou! I a ells continuen sense pujar-los els colors. Ja ens en cansarem, diuen. De fer vagues, de plantar pancartes, de declarar-nos insubmissos, de rebatre'ls amb arguments que cauen pel seu pes raons que no s'aguanten per enlloc. I ens continuen ignorant, trepitjant, humiliant... Fins quan?
L'ensenyament ha de ser dignificat i respectat: la nostra societat s'hi juga massa! Ens hi juguem un present gris i un futur sense color amb remiscències d'uns tons sèpia (de no-do) que ja voldríem caducats!
Marees grogues, verdes o blanques, tant se val. Descontentament, impotència, desmotivació... però, malgrat tot, no abandonem les nostres responsabilitats i la nostra tasca diària. Nedem contra corrent i ens neguen l'aire, però seguint fent la nostra feina. I no per voluntat de ser reconeguts com a màrtirs ni beatificats. Ja sabem que els miracles no existeixen (ni falta que fa), però encara creiem en la nostra feina i ens mou (per sort!) la vocació. Esperem temps millors, però sabem que no arribaran mentre ens mani aquesta caterva de cínics sense escrúpols que només s'escolten a si mateixos. L'excusa de la crisi ja no els val. La política de retallades i d'austeritat és una excusa per anar desmuntant un model educatiu integrador i per anar limitant les oportunitats dels fills dels treballadors. I això fa mal, fa massa mal!

23 d’octubre del 2013

Lectures recomanables: la LOMCE



Avui faré una recomanació que a més d'un li pot semblar poc "recomanable". Per a molts (gairebé tots) requereix un esforç considerable i tenir molt bona voluntat. Exigeix també superar certs escrúpols i prejudicis i obrir la ment sense partits presos.
Llegiu, si en sou capaços, el preàmbul de la "meravellosa" llei Wert (la LOMCE). Tan sols el preàmbul. I un cop superades totes les esgarrifances, els inevitables flashbacks i l'estupefacció que la redacció d'aquest text provoca, digueu-me si no hi ha motius per rebutjar amb contundència aquest despropòsit monumental i WERTgonyós a què ens volen condemnar uns "governants" que confonen regir amb imperar i que entenen que debatre és només dir amén a la involució. L'escola pública mereix respecte. La formació dels futurs ciutadans d'aquesta societat és primordial si volem tenir l'oportunitat de progressar. No és aquest el camí que proposa la LOMCE. En alguns aspectes, tampoc no ens deixa més ben parats la LEC, no ens enganyem. No volen ciutadans, sinó súbdits. Ens hi va molt. No mereixem, tots plegats, ser tractats amb respecte i dignitat?

18 d’octubre del 2013

Qui espera, desespera (o la necessitat d'enfocar bé).

Ahir vam fer tutoria amb els meus alumnes de batxillerat. Tocava parlar de l'ansietat que produeixen els exàmens, de què la produeix i de com es pot gestionar per superar el bloqueig o el desànim. Molta teca (massa!) per a una tutoria a darrera hora d'un matí xafogós. Òbviament, van quedar moltes idees a mig dir, massa interrogants a l'aire. Però no sóc tan ingènua per creure que tot s'arregla amb xerradetes, consells i cops a l'espatlla, donant fórmules màgiques o llegint manuals d'autoajuda d'autors poc o molt mediàtics. Sí: ja sé que per més tutories i sessions d'orientació que fem, poc ens podem ajudar tots plegats si no partim de l'assumpció de les responsabilitats que ens toquen, col·lectives i/o individuals, tant se val! I el primer pas sempre passa per abandonar l'estatus de víctima, prendre consciència que hi ha algun problema a resoldre, deixar de culpabilitzar-ne sempre els altres o de buscar excuses i superar la fase d'espera permanent. Els problemes no es resolen sols. Potser ens cal canviar les lents amb què observem la realitat que ens envolta per poder-nos-en fer una idea més aproximada. Aleshores, potser, estarem preparats per reformular els objectius que ens marquem, fer-nos agents del canvi i actuar. Qui espera, diuen, desespera. No m'estranya: hi ha res més poc estimulant que esperar, simplement, que les coses passin sense prendre-hi part?

Qui no ha sentit parlar mai de la soledat del corredor de fons, de l'angoixa de l'escriptor davant el full (o la pantalla!) en blanc, de l'ansietat de l'estudiant davant l'examen (poc, molt o gens preparat), o de la impotència del professor davant la impermeabilitat de l'alumnat que, aparentment, l'escolta, però que només hi és de cos present...? Situacions tòpiques, llocs comuns recurrents que no pel fet de ser-ho són menys vívids, menys punyents.  Estats que, a vegades, en hores baixes, ens suggereixen patiment, neguit o frustració, però que comparteixen la grandesa de fer-nos sentir, d'estimular-nos i de fer-nos moure. O, dit d'una altra manera: són, ben sovint, la baula necessària per a engegar el canvi; l'acció (o no acció) que ens empeny a la reacció.
Fa uns dies, un amic que es dedica al coaching comentava que el poder parteix de la capacitat d'observació de la realitat i de saber prendre consciència de la distància que separa la realitat externa de la nostra realitat interna. Si aquest camí no és possible, de cap manera podrem adequar els nostres objectius i posar en rellevància els valors convenients perquè la nostra acció doni resultats. 

Quant de bé que ens faria a tots plegats saber-nos-ho aplicar al dia a dia!