Qui espera, desespera (o la necessitat d'enfocar bé).

Ahir vam fer tutoria amb els meus alumnes de batxillerat. Tocava parlar de l'ansietat que produeixen els exàmens, de què la produeix i de com es pot gestionar per superar el bloqueig o el desànim. Molta teca (massa!) per a una tutoria a darrera hora d'un matí xafogós. Òbviament, van quedar moltes idees a mig dir, massa interrogants a l'aire. Però no sóc tan ingènua per creure que tot s'arregla amb xerradetes, consells i cops a l'espatlla, donant fórmules màgiques o llegint manuals d'autoajuda d'autors poc o molt mediàtics. Sí: ja sé que per més tutories i sessions d'orientació que fem, poc ens podem ajudar tots plegats si no partim de l'assumpció de les responsabilitats que ens toquen, col·lectives i/o individuals, tant se val! I el primer pas sempre passa per abandonar l'estatus de víctima, prendre consciència que hi ha algun problema a resoldre, deixar de culpabilitzar-ne sempre els altres o de buscar excuses i superar la fase d'espera permanent. Els problemes no es resolen sols. Potser ens cal canviar les lents amb què observem la realitat que ens envolta per poder-nos-en fer una idea més aproximada. Aleshores, potser, estarem preparats per reformular els objectius que ens marquem, fer-nos agents del canvi i actuar. Qui espera, diuen, desespera. No m'estranya: hi ha res més poc estimulant que esperar, simplement, que les coses passin sense prendre-hi part?

Qui no ha sentit parlar mai de la soledat del corredor de fons, de l'angoixa de l'escriptor davant el full (o la pantalla!) en blanc, de l'ansietat de l'estudiant davant l'examen (poc, molt o gens preparat), o de la impotència del professor davant la impermeabilitat de l'alumnat que, aparentment, l'escolta, però que només hi és de cos present...? Situacions tòpiques, llocs comuns recurrents que no pel fet de ser-ho són menys vívids, menys punyents.  Estats que, a vegades, en hores baixes, ens suggereixen patiment, neguit o frustració, però que comparteixen la grandesa de fer-nos sentir, d'estimular-nos i de fer-nos moure. O, dit d'una altra manera: són, ben sovint, la baula necessària per a engegar el canvi; l'acció (o no acció) que ens empeny a la reacció.

Fa uns dies, un amic que es dedica al coaching comentava que el poder parteix de la capacitat d'observació de la realitat i de saber prendre consciència de la distància que separa la realitat externa de la nostra realitat interna. Si aquest camí no és possible, de cap manera podrem adequar els nostres objectius i posar en rellevància els valors convenients perquè la nostra acció doni resultats. 

Quant de bé que ens faria a tots plegats saber-nos-ho aplicar al dia a dia!

Lluís Llach:  "Tinc un clavell per tu"