Tan poc valem?

Ja tenim un peu al coll al setembre. Em sento bé: cansada, però prou satisfeta. Al cap i a la fi, m'agrada la feina que tinc; sobretot perquè m'obliga a anar-me reinventant i a buscar recursos constantment, i perquè hi aprenc molt. I m'agrada malgrat que els entrebancs i el desgast del dia a dia (a les aules, però, sobretot,  per part dels que ens administren i ens desencisen) no trobin repòs quan arribo a casa: m'hi esperen dos fills amb energia inesgotable i ànsies per compartir-ho (encara!) tot.

Però sento un dolor intens i una impotència absoluta quan veig el menysteniment que pateix en aquest país l'ensenyament, la ventafocs dels pressupostos. I no em refereixo (només) al fet que els treballadors patim una vegada i una altra congelacions i retallades d'uns sous que ja corren perill de gangrena. Potser no ens cremarem, però la pudor de socarrim ja comença a ser insuportable! I, senyor Mas: maduresa, sí, però vés que no ens podrim tots plegats de tan madurs! Suplim els recursos cada vegada més migrats i remigrats amb dedicació, grans dosis de paciència i (bona) voluntat, però tots tenim límits.

Per acabar de reblar el clau, la perspectiva d'un diàleg de sords amb governants absolutistes que imposen lleis inúTILs i WERTgonyoses no millora gens les expectatives a curt o mitjà termini.

Que no ens mereixem, l'ensenyament en general, la nostra cultura (respectuosa i oberta), i els docents en particular, ni respecte, ni consideració? Tan poc valem? Tan poc?

Tots plegats ens hi juguem molt. Massa.

Malgré tout...

... I feel good!