17 de desembre del 2019

Nadala en blanc i negre




És cert que ja no tinc edat per creure segons quins contes,
per somniar encara que la vida és un camí net i sense arestes,
o per viure alienada i ignorant els avatars de la vida...
Però els anys, murris, també ens ensenyen a aprendre,
ens esbatanen els ulls de l’ànima i ens regalen nous camins,
i aprenem a obrir portes per deixar, si cal, passar l’aire
i a tancar finestrons quan ens espanten la llum o la foscor.
A vegades, dels plors muts en fem, si cal, tisanes...
Perquè els anys, murris, ens ensenyen a passar pàgines.

Així, passant pàgines i escrivint el relat de la nostra vida,
amb la tinta dels passos que hem fet i dels passos perduts
ens plantem de nou a Nadal, amb aquella esgarrifança
sana que sempre fa temptar el destí i anhelar prosperitat,
i retrobar-nos cara a cara amb els nostres nous vells desitjos
sabent-nos massa poc destres per apartar dubtes i temences
i encarar amb esperança plena l’avenir que ens duu l’any nou.

M. Àngels Vila Safont

NADAL 2019

31 d’octubre del 2019

Vigília

El dia s'ha aixecat emboirat i gris, però les quatre gotes que han caigut han fet feina i, a migdia, m'han permès estendre la bugada en un terrat que feia olor de net. I així, aquest octubre convuls s'ha anat escolant confús davant d'un novembre incipient amb promesa de cel radiant. Avui, de fet,  ha estat un dia tranquil, de posar coses a lloc i rebre noves. Un dia d'aquells que ens calen per agafar embranzida i seguir caminant. Mentre van passant coses, en mi i al meu voltant, que em fan estar sempre expectant i encuriosida, sense treva.
Demà serà un altre dia, però previsiblement no un dia qualsevol: 1 de novembre, Tots Sants. Recordarem una mica els que ja no hi són: els que van marxar amb la feina poc o molt feta i els que van deixar vides a mig fer.  No sé si menjarem panellets o si aixecarem el porró amb un moscatell joiós que ens ajudi a empassar i a passar el tràngol. 
No sé què serà de demà... però un any més hi serem.
Salut! 

Joan Dausà i Santi Balmes, "Caure no feia mal"

11 d’octubre del 2019

Carpe diem?

Que a vegades el temps passa, ens traspassa i ens depassa sense que tinguem un instant de serenitat per a poder parar-hi esment és un fet que pot arribar a ser trasbalsador. I, òbviament, a menys que no ens ho agafem amb filosofia, no hi ha manera de poder acabar d'estar mai prou contents: mal si el temps ens corre massa ràpid, mai si se'ns fa de mal passar...
Potser el més assenyat és acceptar que, inevitablement, no podem controlar-lo: la vida és plena d'etapes que se succeeixen sense solució de continuïtat; de situacions que se'ns presenten sense trucar a la porta ni esperar a ser convidades; de llums i d'ombres... I els instants feliços se'ns fan fugaços, i inacabables els malaurats. La meva padrina segurament em diria, amb aquella resignació cristiana que li envejo de vegades, que és llei de vida. Sí: tot passa i tot queda. Per bé i per mal, som el que vivim. I som, doncs, el que patim, el que gaudim, el que sentim i -una mica també- el que somniem.
Per edat, ara estic en un d'aquells moments intensos en què soc una mica al mig de tot, però sense ser el centre de res. El dia a dia em fa tenir l'agenda plena sense ser-ne ben bé mestressa. Però no em sap greu. Només sento que a vegades he de treure una mica el cap per no ofegar-me, per agafar aire i continuar la travessa. Endavant, sempre endavant. I sempre ben acompanyada.

Carpe diem?

Georges Moustaki - Pink Martini,  Ma solitude

26 de setembre del 2019

No hi soc

A vegades no hi soc del tot. I no vull dir que no hi sigui tota (que potser també), sinó que més aviat sento que m'agradaria no ser-hi. Que tot em passés de llarg i que el meu nom -en qualsevol de les seves múltiples variants o possibilitats referencials- no fos dit. Algú pot pensar que és una idea molt  bèstia, però em fa l'efecte que no és més que l'expressió d'una necessitat vital absoluta: tant com necessitem la companyia i la conversa, ens cal, de tant en tant, trobar-nos amb la soledat i el silenci per poder-nos reconciliar amb nosaltres mateixos sense ser arrossegats per la corrua frenètica dels esdeveniments. Sí: parlo del llast a vegades feixuc de la quotidianitat, de la suma de càrregues lleugeres que anem acumulant sense que hi parem esment. No us venen mai ganes de cridar: "Prou!"? I de vagar sense res que us vagui? Umm!

Doncs això: que a vegades m'agradaria no ser-hi. I no per desídia... més aviat al contrari: per poder-hi ser amb més plenitud la resta del temps...

Lluís Llach,  Vida 

23 de juliol del 2019

Sense treva





Plou, poc, però sense treva,
mentre truquen a la porta, tossudes,
totes les frases que mai no he dit,
i em premen el cor, feixugues,
les velles pors i les noves certeses.

Cloc ben fort les parpelles, i ric,
perquè em veig forta, fent fora penes,
malgrat que ignoro encara la cura
per a tants dubtes i incerteses,
i desconec la recepta màgica de l'oblit.

Vull creure que seré sempre capaç
de trobar terra sota els meus peus
i de creuar els ponts cap a la calma.
Somnio viure un armistici perpetu,
alimentat amb ma voluntat tenaç.

Però no sé si mai en sabré prou...

10 de juliol del 2019

I ja en van dotze!

Dotze no és un número rodó, però no hi fa res, oi? Perquè avui que en fas dotze fas un pas endavant cap a noves experiències. I segur que et fa il·lusió assumir aquests reptes: nous amics, nous espais, nous aprenentatges... En només un parell de mesos t'estrenaràs com a estudiant d'institut i acabaràs de tancar una etapa bonica, d'aprenentatges que ja se t'han fet petits i d'amics que s'han fet grans. Aquests, els sumaràs als nous que ja has començat a fer, oi? 

Els dotze t'aboquen a una etapa de canvis; canviaràs d'entorn, de companys, d'il·lusions... i et canviaran el cos, els interessos i el caràcter (esperem que poc i que sigui un mal lleu i passatger) i potser hi haurà dies que no sabràs quin camí seguir o que et penediràs de la tria feta. És el preu de fer-se gran. Però nosaltres serem al teu costat, ja ho saps. 
I seguirem gaudint de la vitalitat, la generositat, l'alegria i l'empatia que encomanes. I d'alguna rabieta de tant en tant, que per això ets una doneta de caràcter
Segueix així: fent camí amb pas ferm, sent mestressa de les teves decisions, amb curiositat i ganes de conèixer altres opcions. Segueix així, valenta i decidida, sorprenent-nos amb les teves inquietuds i ganes d'eixamplar horitzons. Però no tinguis massa pressa per créixer. Gaudeix del camí.

PER MOLTS ANYS, JANA!

 
"Camins", Sopa de Cabra

3 de juliol del 2019

17 anyets

Ahir el meu fill gran va fer un pas més cap a la majoria d'edat: el nadó desnerit que es va afanyar a créixer a còpia de dormir a batzegades i menjar a totes hores va complir disset anys fet tot un home, si més no en aparença... El petit trapella ja és un ganàpia fet i dret.
I, com sol passar en dates assenyalades com aquesta, el dia abans vaig tenir un rampell de nostàlgia que em va fer córrer a abastar àlbums de fotos desats a l'armari. Dels seus primers anyets de vida encara en tenim àlbums físics d'aquells que, especialment els avis, es remiren passant pàgines al sofà. Prou que ens ho retreu la Jana, que d'ella no n'hi ha, d'àlbums com aquests! Però, ja ho veieu: cinc anys no són res, però a vegades són un abisme!

Tornant al meu nen: no sé si amb disset anys en Roger és només un home a mig fer o ja comença a tenir els fonaments ferms, però, malgrat els estralls inevitables de l'adolescència que cueja, sí que puc afirmar que té una personalitat ben definida. Fet que no treu que, tot i l'embestida inicial quan té un propòsit que els adults no veiem del tot clar, sempre acaba parant l'orella als consells. Vol i dol.

Els pares d'adolescents volem (necessitem, de fet) creure que els nostres vailets són adorables fora de casa, ja que a casa, en el millor dels casos, amb prou feines hi són de "cos present": parlen per força, sovint amb desídia o retrets... Sortosament, i per ser justos, cal reconèixer que també ens ofereixen moments d'aproximació on es deixen estimar i ens fan sentir estimats i afortunats.

En Roger ha acabat primer de batxillerat amb un expedient excel·lent, però fa certa mandra pensar que el curs vinent haurà de viure, inevitablement, les angoixes del darrer curs d'institut, aquell en què sembla que el món s'acaba i que les set plagues d'Egipte cauen sobre els pobres estudiants. Malgrat tot, sé que se'n sortirà, pas a pas, i que d'aquí a un any estarà celebrant la seva majoria d'edat amb la feina feta i un nou horitzó a la vista. Encara que ara li faci mandra només de pensar-hi...

Per molts anys, Roger! 

20 de juny del 2019

Adeu, escola!

S'acaba un altre curs escolar. Un curs més. Però no és un curs qualsevol per a nosaltres: el sisè és un punt i a part, un traspàs inevitable amb regust agredolç.
Tanquem portes: la Jana i els seus companys diuen definitivament adeu al Sant Pau nou anys després d'haver-hi posat els peus  per primer cop. Aleshores eren uns marrecs maldestres i encuriosits que un dia van descobrir el pati immens de l'escola, ben guarnits amb les seves bates de quadres balderes i sofertes. Obrien els ulls esbatanats, expectants, porucs o il·lusionats, sense saber gaire bé què hi anaven a fer. Amb prou feines sabien que al pati hi havia pedretes i a les aules racons i ignoraven que les "senyoretes" no vivien a l'escola. Es volien afanyar a créixer per poder jugar als patis dels grans i dur motxilles pesades a l'esquena.
Al llarg dels cursos han tingut temps per descobrir junts moltes altres coses, per crear vincles, per saber qui són...
Ara els toca tornar a experimentar, amb plena consciència ja, les mateixes emocions i commocions i certa sensació de desempara inherent al fet de posar els peus a una nova etapa de la vida: l'adolescència  que arribarà a l'eclosió màxima els anys d'institut que ara els esperen.

Inevitablement, malgrat la intenció de mantenir els llaços amb l'escola i amb els companys de sempre, tancaran -o només ajustaran una mica- algunes portes darrere seu.  Perquè ara precisament se'ls comença a obrir un abisme de possibilitats per a continuar construint-se.

Vosaltres, la comunitat educativa de l'Escola Sant Pau, heu estat des del primer dia el ciment que ha ajudat a solidificar la base de l'educació dels nostres fills i filles. Un equip docent vocacional, motivat i motivador són la millor garantia per  acompanyar les famílies en la construcció del creixement de qualsevol infant. Quina sort que hem tingut tots plegats! Perquè els nostres nens i nenes han pogut créixer cantant, rient, compartint, construint il·lusions, superant barreres i estrenyent llaços. I aquell pati tant gran se'ls ha anat fent petit i ja necessiten nous horitzons i nous reptes per continuar formant-se.
No vull dir noms perquè en aquest equip humà tan complet i especial tothom hi ha tingut un paper fonamental: òbviament, els tutors, però també tots els especialistes, mestres de suport i altre personal docent i d'administració, equips directius, monitors i monitores de menjador i d'extraescolars, cuineres, conserges, equip de la coral, personal de neteja i manteniment, ampa, famílies, companys...

A tots vosaltres: gràcies infinites per la vostra ciència i, sobretot, per la vostra paciència.

Avui tanquem el teló, però no és el darrer acte, només un punt i a part.


(PS: Només una menció especial a tu, Mercè, la tutora dels dos darrers cursos, perquè has estat, sense cap dubte, el millor colofó d'aquest camí d'aprenentatge a l'escola de primària. Tingues per segur que aquesta mainada et portarà sempre ben endins del cor i del pensament). 

13 de juny del 2019

Punt i seguit


La meva feina, cada vegada més, és una espiral vertiginosa en què ens toca fer conviure sense solució de continuïtat tancaments -poc o molt previsibles i afortunats- i nous projectes que intuïm més que no coneixem.
Amb exàmens de setembre o sense, encara no podem acomiadar un curs que ja n'hem d'anar encetant un altre. I anem obrint pas al curs que ens espera quan encara tenim el que acaba amb les finestres ben esbatanades, les andròmines al mig del pas i els armaris per endreçar. 
Però ja estem acostumats a viure en una contínua successió de punts i seguit, punts i a part i punts i final -no sempre en l'ordre que caldria esperar-.
I ens agrada el repte d'aprendre i ajudar a aprendre cada dia; i la responsabilitat de fer una mica nostres les angoixes, els dubtes, les il·lusions, els desencisos, les frustracions i els clarobscurs dels joves que ens encomanen la seva adolescència, a vegades adolorida, a vegades pletòrica.

I sovint naveguem contra corrent mentre intentem surar en aigües remogudes per qualsevol vent que passi... siguin decrets trets de la màniga de la Conselleria a deshora, "magnífics" programes de gestió  implantats a la brava o noms nous per a velles idees... 
Som conillets d'índies o soldats d'infanteria a primera línia de foc. Sens dubte, és una feina que s'ha de saber estimar i gaudir, una feina que la majoria realment no triem, sinó que ens tria. En diuen vocació.

Tinc sort. Molta sort. Faig la feina que m'agrada i al lloc que vull, la meva ciutat.






27 de maig del 2019

Comiat 2n de BAT 2018-2019


Ja quasi estem. Ha arribat l’hora de separar els nostres camins.
Amb la majoria de vosaltres només he tingut una relació fugaç: un curs, breu, però viscut, patit i lluitat intensament. La majoria –llei de vida- canviareu d’aires, de maldecaps i de companys. I continuareu sumant: experiències, amics, coneixements, maduresa... Jo seguiré aquí. I em tocarà patir unes altres adolescències i encomanar-me’n una mica, com sempre. Tingueu per segur, però, que també hi haurà moments que em recordaré de vosaltres. I somriuré.

Ara que “això nostre” s’acaba només us vull recordar les quatre ratlles que us vaig escriure fa poques setmanes per encoratjar-vos quan les forces ja  començaven a flaquejar, però que encara us poden acompanyar en el camí que us queda per recórrer:

“Aquesta setmana de primavera enfredorida encetem abril. I es precipita la sensació que les corredisses de final de curs són inevitables (i tants dies que fa que us ho dic!). Us les haureu de tenir amb una indescriptible barreja de sensacions, contradictòries com la primavera, volubles com l'adolescència que viviu... Sentireu pànic, desconcert, mandra, inseguretat. On són les línies entre la futilitat i la transcendència?
Els esforços fets (i els no fets, ai las!) durant bona part del curs escolar us esguarden ara fixament i us fan prendre consciència -si us plau, per força- de la magnitud de la tragèdia o de la imminència de la recompensa. Nois i noies: acabeu d'encarar la recta final; queden poques forces i veure a prop la meta exigeix treure'n d'on no n'hi ha. Totes les curses de resistència acaben, malgrat el cansament dels corredors, amb un esprint final abans d'arribar exhausts a la línia d'arribada. Però ho fareu. Us refareu de l'esforç i sereu més forts. La vida adulta us espera amb totes les seves virtuts (i servituds!)"

Recordeu: el camí no és fàcil, però ara us toca lluitar per allò que voleu ser. Sobretot, no deixeu mai de fer-ho! Perquè a la vida hi ha molts camins i infinites portes comunicants...

Sort!


23 de maig del 2019

Adéu

Que trist veure tot el dolor que deixes enrere i no poder dir res per donar consol als que queden.
Que trist no poder endur-me, en aquelles abraçades tan sentides i inacabables, el dolor d'uns pares que s'ofeguen, cadascú a la seva manera, en un mar d'incertesa on no troben un perquè que no existeix o que no podrem mai entendre.
Que trist no poder trobar paraules per definir el nus que aquests dies grisos, infaustos i inacabables tenim a la gola; i haver d'assistir, impotents i amb el cor en un puny, al teu adéu, quan no hi ha res que pugui consolar els qui t'han estimat i t'estimen.

Hi ha dies que s'esllangueixen amb notícies tristes que mai no voldríem sentir, però la vida té, mal que ens pesi, clarobscurs i capítols indesitjables... I aquest darrer capítol se'ns ha fet una mica massa llarg i insofrible. Tan poca cosa som?

Però per tu, seguim, i mantindrem ben viu el record de les hores felices de la infància i l'adolescència. I espero que els teus pares, germans, dona, fills... la teva llarga família i incomptables amics aprenguin a viure sense tu i sense perquès.

Jo et guardaré sempre en el meu cor, David. 

El candidat

Fa un parell de mesos, el candidat de la llista de la qual formo part amb vista a les eleccions locals de diumenge va fer un acte de presentació a La Cate. I em va convidar a dir-hi unes paraules, una tasca gens fàcil de fer si qui t'ha precedit són grans oradors com l'exalcalde i exconseller Quim Nadal i el diputat Marc Lamuà... Però no vaig dubtar a dir-li que sí. Perquè hi crec.
Aquí sota, hi podeu llegir, si fa no fa, el meu discurs del 14 de març. I potser hi trobareu les raons per votar-lo.
"Bon vespre a tots i a totes.
Per què sóc avui aquí? Què us he vingut a dir sobre en Pere que no sapigueu? Probablement res de nou que no intuïu o conegueu ja aquells que l’heu tractat en algun moment de la vostra vida...
Com que es tracta d’anar al gra, no avorrir l’auditori i posar una mica d’ordre a tot plegat us avanço que he triat 3 moments a destacar per explicar-vos la meva relació amb en Pere:  3 moments que em poden ajudar a explicar-vos com és.
Primer moment:  l’origen de la nostra amistat. Si sóc aquí és perquè ens coneixem des de fa molts anys (no diré quants: calculeu...) de l’època en què vam compartir aules i experiències a l’institut de dalt, el Deulofeu. De llavors només us diré que ja era un noi amb personalitat que un cop va encarrilar el que volia ser, s’hi va tirar de cap i tenint clar que a la vida ningú no et regala res. Esforç, treball i voluntat l’han acompanyat sempre per anar assolint els reptes que li ha anat posant la vida a davant o els que s’ha anat plantejant. Els entrebancs ajuden a madurar i créixer, oi, Pere? D’aquí l’autoconfiança que sovint li envejo.… Segueixo.
El segon moment en aquest camí el marca el que en diré el meu “reclutament”. Fa uns deu anys em va venir a buscar per formar part del seu equip.  I, malgrat el meu escepticisme, em va saber enredar: es veu que li calia incorporar la “quota sobiranista” al seu equip de treball. No li va ser fàcil “reclutar-me”, però va posar en marxa dues de les eines més poderoses que té: la persistència i la capacitat de negociar –que implica, indefugiblement, la de saber escoltar-. Fora bromes: en Pere és capaç d’assumir i d’incorporar la dissidència en el seu equip de treball perquè valora la riquesa que aporta veure les coses amb punts de vista que poden ser divergents. I així, amb ell ja he viscut de prop les dues anteriors campanyes municipals...  i encara hi sóc, malgré tout. He tingut prou ocasions per comprovar que, si bé en Pere no és l’orador més entretingut, sí que és un home que sap de què parla. I també sé que, si bé, a priori, no és el candidat més simpàtic, té uns altres valors que el fan molt més interessant quan es tracta de treballar per a la ciutat i de crear projectes que funcionin. Sense cap afany de ser exhaustiva, destacaré algunes altres d’aquestes seves fortaleses, a banda d’aquelles que he enumerat fa una estona.... En Pere té una innegable capacitat de lideratge, reforçada per la seva facilitat de treballar en equip i de motivar les persones que formen part del projecte. Deu ser allò que ara en diuen un líder proactiu. D’altra banda, cal destacar que en Pere és un treballador incansable i autoexigent, persistent, però que toca de peus a terra i actua des del coneixement i la racionalitat. Coneix la ciutat, la viu i la sent perquè és on té el seu projecte vital, i les seves prioritats passen per fer-la un bon lloc per viure-hi. Compartim aquesta inquietud. I vull remarcar que la ciutat que té al cap és una ciutat real, complexa, canviant, diversificada, plena de reptes i d’oportunitats. Sap bé quina és la diagnosi actual, d’on partim, quin és l’estat de la qüestió. I això és una fortalesa: Figueres ha patit massa l’acció de polítics que han girat l’esquena a la realitat o que només han treballat per a uns  quants. No es tracta d’operar des del pessimisme: de cap manera! En Pere no és, de en absolut, un pessimista (per això ens entabana per seguir-lo). Es tracta de partir de plantejaments realistes, amb dades objectives i propostes assenyades. Ni pessimisme, ni focs artificials: cal ser resolutius. I en Pere, indubtablement, ho és.
El tercer moment que he escollit coincideix amb la meva incorporació a l’Ajuntament per treballar al seu costat durant la primera part d’aquest mandat que s’acaba. En Pere em venir a buscar com a persona de confiança perquè li  donés suport. Durant prop d’un any i mig vaig poder treballar al costat d’en Pere, l’Alfons i en César i conèixer àrees diverses: Cultura, Esports, Benestar Social, Seguretat i Guàrdia Urbana… No crec que puguin recriminar a cap de nosaltres un tracte descortès.  Aquesta etapa va durar el temps que es va mantenir la coalició que va dur el PSC a formar govern amb Marta Felip. No va ser una etapa fàcil, però es va fer feina, malgrat tot. S’havia arribat al pacte perquè en Pere no defuig la responsabilitat quan cal. Se li ha de reconèixer aquesta dèria. No li va ser fàcil convèncer-me per aparcar una temporada el meu ofici: jo ja tinc una feina i, a més, m’agrada. Però treballar al costat d’ell i fent equip amb gent com l’Alfons i en César és una garantia. I vaig acceptar. Va ser, per a mi, una experiència fugaç, però tremendament enriquidora i que em va permetre constatar de primera mà un altre dels mèrits que acompanyen en Pere: el coneixement de l’Ajuntament. Saber el funcionament de l’administració local en general i de l’estructura i recursos humans i materials del nostre consistori en particular són un plus afegit. En coneix com ningú les debilitats i les fortaleses. I sap reconèixer què es pot demanar,  quan es pot demanar i en quines condicions: no tot s’hi val. Els polítics passen, però els treballadors queden i cal saber-los escoltar i tractar.
Ja vaig acabant. Potser sou vosaltres els que ara un plantegeu una altra pregunta: què hi faig jo en aquest projecte? Una part important de la resposta ja us l’he anat anticipant. Però potser necessiteu més arguments. Mireu: sabeu que jo sóc professora de secundària. I que treballo en un institut públic. Tinc sort: la meva feina m’apassiona i m’absorbeix. Sortosament, però, també és una feina que em fa tocar de peus a terra i viure de cara a la realitat. I la realitat que veig a la nostra ciutat, des de fa una bona colla d’anys, demana actuacions realistes, projectes a mig i llarg termini fets des del màxim consens possible perquè la diversitat en què vivim no es percebi com un problema, sinó com un repte.
Sé que en Pere i el seu equip en són plenament conscients i que treballen perquè la planificació en l’àmbit de la cultura, l’educació i la joventut no siguin la ventafocs del programa. Perquè en Pere té al cap, segur, una ciutat de les persones i per a les persones. Ho diu. I en Pere, me n’oblidava de recordar-ho, és, també, un home de paraula."

13 de maig del 2019

Calendari imperfecte




Se'ns escolen els mesos. I vivim en un miratge on ens ancorem mentre tot es mou al nostre voltant: un calendari imperfecte on tot passa i tot queda... perquè en la corrua de dies que deixem enrere, la vida sempre canvia per seguir, al capdavall, igual.

D'esma, girem fulls perennes que, mes rere mes, ens descobreixen les mateixes velles pors, inseguretats conegudes, passos valents, amors i desamors, goigs i dolors: els batecs tossuts de l'ànima.

Passen full els estius caducs i els hiverns imperfectes, i ens deixen petja primaveres plenes de promeses, tardors malenconioses i tempestes, sovint anunciades. 

Passen els mesos, corre la vida... i ens hi acompanyen, sortosament, els VERSOS...

Lluís Llach i Estrella Morente canten "Vida" al disc de La Marató de TV3 2013





10 de maig del 2019

Reincideixo

Segurament hauria de fer més cas a la mare (ai, la saviesa incompresa de les mares!).  Però, per be i per mal, vaig heretar del pare l'esperit inquiet, la consciència ciutadana i el vici de no poder estar al marge. I el resultat de tot plegat és que avui,  que estem a les portes d'obrir una altra campanya electoral per a les municipals,he de confessar el que molts ja sabeu: sóc reincident. Hi torno. Torno a formar part d'una llista. I ho faig amb més convicció que mai, al marge de les sigles i de les lluïtes de país, perquè el país s'ha de bastir des de la base, des dels municipis, i sent conscients de la realitat més immediata. I ho faig perquè crec en el projecte de l'equip amb què em presento, en l'experiència, en la capacitat de treballar cooperativament i des d'un lideratge proactiu i integrador. Crec en les persones amb qui comparteixo il.lusions, neguits, certeses,projecte... Figuerencs i figuerenques que toquem de peus a terra per ajudar a tornar la ciutat a l'ordre necessari per a viure-hi i viure-la en positiu.
#viscaFigueres #viscFigueres

5 d’abril del 2019

Darreres setmanes

(Als alumnes de 2n de BAT que pateixen -i fan patir- la imminència del final de curs)
Aquesta setmana de primavera enfredorida encetem abril. I es precipita la sensació que les corredisses de final de curs són inevitables (i tants dies que fa que us ho dic!). Us les haureu de tenir amb una indescriptible barreja de sensacions, desconcertants com la primavera, volubles com l'adolescència que viviu. Sentireu pànic, desconcert, mandra, inseguretat... On són les línies entre la futilitat i la transcendència?
Els esforços fets (i els no fets, ai las!) durant bona part del curs escolar us esguarden ara fixament i us fan prendre consciència -si us plau, per força- de la magnitud de la tragèdia o de la imminència de la recompensa. Nois i noies: acabeu d'encarar la recta final; queden poques forces i veure a prop la meta exigeix treure'n d'on no n'hi ha. Totes les curses de resistència acaben, malgrat el cansament dels corredors, amb un esprint final abans d'arribar exhausts a la línia d'arribada. Però ho fareu. Us refareu de l'esforç i sereu més forts. La vida adulta us espera amb totes les seves virtuts (i servituds!)


Lluís Llach, Viatge a Ítaca

22 de març del 2019

Calçobres de l'ànima



Se m’esbocinen els envans de l’ànima,
i del calçobre en faig munts, neguitosa.
Perquè fa prou temps que em sé vençuda:
i no em veig ja amb cor d’aixecar murs
prou sòlids per contenir tantes, tantes pors...

Voldria abraçar ben fort les meves incerteses
i amanyagar-me, serenament,  les flaqueses.
Però vaig  prendre el dolor per company de viatge:
Quina incerta manera de voler passar pàgina!

 
Chopin, Nocturn Op.2 Núm. 2
interpretat per Vadim Chaimovich



3 de març del 2019

Un més...

Avui faig anys. I no passarà res d'extraordinari: de fet, tan sols és un dia més, però amb sensacions que em remouen i un cert pessigolleig involuntari a l'estómac. Suposo que és inevitable encarar-se amb la necessitat de passar revista als dies que s'han anat enfilant en aquest any i fer-ne balanç. I m'adono que no tinc motius per queixar-me de la meva sort: sumo un any més al calendari amb nous petits reptes assolits, la feina que m'agrada en un entorn acollidor, l'escalf de la meva estupenda família sempre present, i els amics que, merescuts o no, hi són sempre quan fa falta. 
Ja sé que no m'han passat grans coses més enllà de tenir la millor de les companyies, veure créixer els meus fills, tenir els pares a prop... estimar i saber-me estimada. Però he continuant aprenent: dels meus alumnes, dels meus companys, dels petits entrebancs de la vida, dels moments feliços, de les llums i de les ombres.
Aquest diumenge assolellat que m'ha tocat propicia una celebració tranquil·la en família. L'aprofitarem per fer una pausa i prendre aire.
I demà començaré a caminar, tan serenament com pugui, per continuar assolint els meus reptes de sempre i per encarar-ne de nous. Qui sap què em portarà aquest any!




Gràcies a tots vosaltres per ser-hi!

6 de gener del 2019

Gener

6 de gener. Vespre. Sec al sofà i respiro amb un alleujament gens forçat. S'ha acabat. Han passat els Reis. A casa, com cada any, han deixat uns quants paquets per obrir. Però com cada any, també, els regals més valuosos no tenen forma, mida, preu ni color. No els podem veure ni aprehendre, flairar o assaborir. I, tanmateix, són els que sentim i gaudim més. Els que ens fan viure la vida.
A aquestes alçades ja hem tingut temps de buidar el rebost de menges pesades i efluvis alcohòlics diversos. I de compartir reiteradament sobretaules familiars amb temes de conversa poc o molt inversemblants, mentre se'ns han anat desfent com el sucre dels terrossos els propòsits (mesurats, que ja n'hem après amb els anys!) que ens havíem fet. Amb sort, potser hem aconseguit no menjar tant, i hem superat prou indemnes les temptacions excessives, les fal·làcies  i els clarobscurs indissociables dels dies de Nadal. Estem cansats i disposats a reconèixer sense gaire esforç que ja en tenim prou de festes, de fer, sisplau o per força, bona cara i de veure arreu llums llampeguejant i somriures volàtils de cotó de sucre. 
Demà serà un altre dia: endreçarem els artificis i llençarem llaços i embalatges. Ens quedarà el pòsit dels dies passats i el pes d'uns propòsits acabats d'estrenar que entomarem, com sempre, amb delit, ben sabedors, però, que ens hi enganxarem de nou els dits. Tant se val: la vida ja és això: anar fent inexorablement un pas rere l'altre...

Lang Lang interpreta  "Consolation, no 3" de Franz Liszt

Perquè qui no es consola és perquè no vol...