11 d’octubre de 2019

Carpe diem?

Que a vegades el temps passa, ens traspassa i ens depassa sense que tinguem un instant de serenitat per a poder parar-hi esment és un fet que pot arribar a ser trasbalsador. I, òbviament, a menys que no ens ho agafem amb filosofia, no hi ha manera de poder acabar d'estar mai prou contents: mal si el temps ens corre massa ràpid, mai si se'ns fa de mal passar...
Potser el més assenyat és acceptar que, inevitablement, no podem controlar-lo: la vida és plena d'etapes que se succeeixen sense solució de continuïtat; de situacions que se'ns presenten sense trucar a la porta ni esperar a ser convidades; de llums i d'ombres... I els instants feliços se'ns fan fugaços, i inacabables els malaurats. La meva padrina segurament em diria, amb aquella resignació cristiana que li envejo de vegades, que és llei de vida. Sí: tot passa i tot queda. Per bé i per mal, som el que vivim. I som, doncs, el que patim, el que gaudim, el que sentim i -una mica també- el que somniem.
Per edat, ara estic en un d'aquells moments intensos en què soc una mica al mig de tot, però sense ser el centre de res. El dia a dia em fa tenir l'agenda plena sense ser-ne ben bé mestressa. Però no em sap greu. Només sento que a vegades he de treure una mica el cap per no ofegar-me, per agafar aire i continuar la travessa. Endavant, sempre endavant. I sempre ben acompanyada.

Carpe diem?

Georges Moustaki - Pink Martini,  Ma solitude

2 comentaris:

I tu, què hi dius?