30 d’abril del 2014

25 anyets (i 2)

Igual com ens sobtem de les metamorfosis patides per la ciutat on ens vam conèixer i on vam acabar de créixer, ens sorprenem (o potser no) pels canvis de les nostres fesomies, que sovint només descobrim quan ens emmirallem en els altres. Però, malgrat tot, estem estupends, oi? Potser és una fal·làcia afirmar que l'edat només és un estat d'ànim, però una mica de veritat sí que hi ha en aquesta afirmació.

El nostre institut, el "de dalt", continua allà mateix on era, encara que no és ben bé el mateix: li han passat els anys, i ha acollit milers d'estudiants de tota mena, motivats i desganats (els del BUP i el COU abans, i els d'ESO, BAT i CF d'ara). Però els anys se li han posat prou bé a l'esquena. Ara ja no comparteix l'exclusiva pel que fa a rivalitat amb l'institut "de baix" o amb "l'FP"; li han sortit més rivals, a Figueres i comarca. Ara és, simplement, el Deulofeu.

I nosaltres, 25 anys després de dir-li adéu, podem dir, prou cofois, que som de la generació EGB: sí, de quan a l'escola es feia 7è i 8è i a l'institut només hi anaven alguns! Podem explicar batalletes del BUP i del COU: de junys i de setembres, de viatges a Itàlia o periples peninsulars... Recordar els sobrenoms amb què batejàvem els professors i intentar, també, endevinar quin nom real s'amagava rere l'àlias amb què teníem etiquetats companys i companyes de classe. Buscar fotos als calaixos. Rememorar anècdotes, potser magnificades per la distància. Podem sentir nostàlgia, o agrair la distància... Els anys passen, però mai no és en va.

En el nostre sopar d'adolescents crescudets vam constatar, però, que tots estem estupends.  Hem guanyat molt: sobretot experiència i coneixences, però també quilos (alguns), arrugues, diòptries, cabells blancs, maldecaps... D'altres, hi han perdut, sobretot cabell, potser una mica de sex appeal -no ens enganyem!- però també la vergonya... L'atractiu i la simpatia, convindreu amb mi que es mantenen, oi?

En qualsevol cas, vam saber trobar una excusa per retrobar-nos i explicar batalletes passades i presents i sortir-ne amb un regust prou bo perquè tinguem ganes de tornar-hi. A poder ser, abans que passin 25 anys més!

Gràcies a tots els que hi vau ser, però també als que us en vàreu quedar amb les ganes. I un record, respectuós, per als que no sou amics de revivals (que hi ha d'haver de tot en aquest món!).

Hi tornarem! (i no és una amenaça).

29 d’abril del 2014

25 anyets (1)

Foto: Josep Ribas (Mimo)
Un dia pel volts de cap d'any -aquelles dates fatídiques que ens fan adonar que el temps corre- vaig recaure que aquest 2014 en fa 25 que vaig fer COU. Mirava l'agenda. No sé, si us he de ser franca, si era la de paper o la versió 2.0: molts de nosaltres, per més al dia que estiguem, solem tocar paper ja que, encara que el maquinari ens aguanti prou bé, sovint el programari tarda a actualitzar-se'ns. Resultat: tenim un peu a cada banda. 
Bé: el cas és que 25 anys fan de bon celebrar. I encara que l'efemèride pugui causar cert vertigen, ja no tenim padrins, i ens hem d'automedicar i dir i creure'ns que estem estupends i que podem amb tot. I d'aquí a muntar un "sarau", un revival o un remember when... hi va un pas. De fet, més val trobar-nos ara que haver d'esperar a fer-ho en el banc del "si no fos...". 
Per què no miràvem, doncs, d'estirar fils per recuperar contactes i col·legues perduts? Dit i fet: una petita conversa "feisbuquera" amb una tafanera professional (és a dir, periodista de mena) acostumada a inquirir, burxar i manejar dades (sí: l'inefable Sònia Pau!) i ja havíem posat fil a l'agulla. Vam estrenar un grup a can feisbuc  per anar escalfant motors. El vau fer créixer (i més que ho farà!). I vam buscar comptes de twitter, correus, telèfons i tam-tams...

Amb els dies vam anar posant data, lloc, cara i ulls a tot plegat. I fent broma, fent broma, dèiem que la faríem grossa i que faríem tronar i ploure amb la nostra trobada d'adolescents crescudets. De poc que no ho complim! Si més no, vam aconseguir que plogués mentre sopàvem. I ja té mèrit, perquè no teníem l'acordió d'en Musquera convidant-nos sí o sí a cantar tot el repertori! Qui sap si a la propera algú no traurà el cantoral del calaix (per si de cas, aneu escurant la gola!).
De tota manera, i contradient la fama que ens acompanya d'ençà d'una memorable passejada per Mònaco, no vam fer estralls. A part de xerrar molt (alguns, potser massa!) i de creure més aviat poc, les matrícules van estar "a salvo". No vam beure cubates a 100 peles, ni dúiem calimotxos a la motxilla. No vam sortir fitxats de l'hotel, ni ens vam deixar ningú oblidat a cap racó. Els elements decoratius del restaurant van mantenir la ubicació original. Ni ens van fer fora d'enlloc, ni vam requerir assistència sanitària per a ningú...
O així sembla: fins on jo puc llegir, els efectes col·laterals del sarau no van passar d'alguna afonia, molta son i poquetes ressaques. I no ens consta que ni carn ni peix causessin maldecaps: al cap i a la fi, no calia triar!

Una miqueta de banda sonora:

(Continuarà...)