25 anyets (1)

Foto: Josep Ribas (Mimo)

Un dia pel volts de cap d'any -aquelles dates fatídiques que ens fan adonar que el temps corre- vaig recaure que aquest 2014 en fa 25 que vaig fer COU. Mirava l'agenda. No sé, si us he de ser franca, si era la de paper o la versió 2.0: molts de nosaltres, per més al dia que estiguem, solem tocar paper ja que, encara que el maquinari ens aguanti prou bé, sovint el programari tarda a actualitzar-se'ns. Resultat: tenim un peu a cada banda. 

Bé: el cas és que 25 anys fan de bon celebrar. I encara que l'efemèride pugui causar cert vertigen, ja no tenim padrins, i ens hem d'automedicar i dir i creure'ns que estem estupends i que podem amb tot. I d'aquí a muntar un "sarau", un revival o un remember when... hi va un pas. De fet, més val trobar-nos ara que haver d'esperar a fer-ho en el banc del "si no fos...". 

Per què no miràvem, doncs, d'estirar fils per recuperar contactes i col·legues perduts? Dit i fet: una petita conversa "feisbuquera" amb una tafanera professional (és a dir, periodista de mena) acostumada a inquirir, burxar i manejar dades (sí: l'inefable Sònia Pau!) i ja havíem posat fil a l'agulla. Vam estrenar un grup a can feisbuc  per anar escalfant motors. El vau fer créixer (i més que ho farà!). I vam buscar comptes de twitter, correus, telèfons i tam-tams...

Amb els dies vam anar posant data, lloc, cara i ulls a tot plegat. I fent broma, fent broma, dèiem que la faríem grossa i que faríem tronar i ploure amb la nostra trobada d'adolescents crescudets. De poc que no ho complim! Si més no, vam aconseguir que plogués mentre sopàvem. I ja té mèrit, perquè no teníem l'acordió d'en Musquera convidant-nos sí o sí a cantar tot el repertori! Qui sap si a la propera algú no traurà el cantoral del calaix (per si de cas, aneu escurant la gola!).

De tota manera, i contradient la fama que ens acompanya d'ençà d'una memorable passejada per Mònaco, no vam fer estralls. A part de xerrar molt (alguns, potser massa!) i de creure més aviat poc, les matrícules van estar "a salvo". No vam beure cubates a 100 peles, ni dúiem calimotxos a la motxilla. No vam sortir fitxats de l'hotel, ni ens vam deixar ningú oblidat a cap racó. Els elements decoratius del restaurant van mantenir la ubicació original. Ni ens van fer fora d'enlloc, ni vam requerir assistència sanitària per a ningú...

O així sembla: fins on jo puc llegir, els efectes col·laterals del sarau no van passar d'alguna afonia, molta son i poquetes ressaques. I no ens consta que ni carn ni peix causessin maldecaps: al cap i a la fi, no calia triar!

Una miqueta de banda sonora:

"Me duele la cara..."

(Continuarà...)