26 d’abril del 2012

Avui m'indigno com a mare... o cal demanar permís? (Carta al bisetmanari Hora Nova de l'1 de maig)

Seré breu. Sóc ensenyant i acostumo a referir-me a qüestions relacionades amb el meu ofici. Sí: "ofici". Perquè considero un ofici dedicar-se a una feina com la d'intentar ensenyar, humilment, però amb fonaments i professionalitat, matèries diverses a futurs ciutadans; una feina on mai no ets a cap de carrer, on es pren contínuament el pols a la realitat i on sense vocació no hi ha manera de sobreviure. Fixeu-vos que parlo d'ensenyar, i no d'educar. Qui em coneix sap prou bé que no m'agrada que es confonguin els termes: òbviament, els ensenyants també eduquem, només faltaria! Però aquesta responsabilitat no la podem assumir en exclusiva; és feina de les famílies entomar-la.

Però avui és com a mare que m'indigno! Més enllà de les condicions en què els del meu gremi haurem d'anar-nos acostumant a treballar d'ara endavant per obra de les retallades, canvis de paradigma i fulls de ruta diversos, em preocupa l'ensenyament públic que oferirem als nostres fills. Em preocupa que perdem de cop els guanys de tants anys; que els nostres fills no puguin tenir realment igualtat d'oportunitats gràcies a una educació digna i amb recursos per atendre la diversitat, sigui del tipus que sigui. Em preocupa que els nostres fills s'hagin de "socialitzar" -Wert dixit- en aules massificades amb professors desencantats. Em preocupa que en lloc de formar alumnes, les escoles i instituts acabin, més que mai, guardant aprenents frustrats perquè no facin nosa a certes famílies ni a la societat i no engruixin les estadístiques d'aturats. I em preocupa que la ignorància acabi portant una societat manipulable a una terra de ningú on només els que tinguin més -i no sempre els més vàlids- puguin triar el camí i fer-se un lloc. 
Em preocupa la privatització, encoberta o declarada, de serveis bàsics. I que els meus fills -i els de tants altres- n'acabin patint les conseqüències.

24 d’abril del 2012

Carrers, carrerons i atzucacs.

De carrers, tots en tenim un munt de presents: carrers propers i viscuts, o vials metafòrics; carrers del barri, carrers de pas; carrers que s'escriuen amb majúscules, d'altres que perden el nom, diluïts pel pes d'un edifici emblemàtic, d'un negoci pròsper, d'una institució, d'un accident històric o de qualsevol altre caprici. A aquests darrers, les paradoxes de la vida fan que allò que els fa ombra al nom propi els faci alhora d'altaveu.. Sí: carrers com el de "la policia", el del "casino" o el de "correus"...

Hi ha carrerons estrets i recollits, amples i oberts, empedrats, atrotinats, remodelats, recuperats i abandonats, avingudes, passejos, places, rondes i passatges per a totes les ocasions: carrers que atrauen i carrers de pas; amb nom i sense nom; amb anomenada i anònims...

De vegades hi ha noms antics que es resisteixen a abandonar-nos. Alguns, tossuts, afloren encara que no siguin grats per al record (què me'n dieu de la plaça de "la Victòria"?).

També tenim racons que ens fan memòria de l'antiga toponímia d'espais envaïts per la voràgine urbana: horts, recs, basses, fonts, turons i tants d'altres. I per no ser esquerps amb el nostre passat, noms de sants, capellans i marededéus perquè venim d'on venim i som on som.
La llista seria inacabable: alguns ens remeten a olors, d'altres evoquen sons i no falten referències a la fauna i la flora.

El sentit comú dicta que cal posar ordre a l'hora de batejar espais públics. L'existència de comissions assessores que recullin i debatin les propostes, si més no, ajuda a evitar alguns despropòsits. Ja se sap que quatre ulls hi veuen més que dos i que on no arriba un, arriba l'altre. Així es fa més difícil que qualsevol funambulista pugui arribar a figurar presidint una placa del nomenclàtor.

Per tot això m'esgarrifo quan sento a dir que, enllà de l'Ebre, hi ha municipis capaços, no tan sols d'admetre a consideració, sinó d'aprovar, posar noms tan galdosos com "Intereconomía"  o "Sálvame" a carrers seus. 
Sembla una broma de mal gust, però no ho és. No n'hi per posar-se a tremolar!

El que deia: hi ha carrers, carrerons... i atzucacs!


5 d’abril del 2012

Canvi de mobles

(Renovació executiva PSC figuerenc)

De vegades hi ha canvis que ho regiren i trasbalsen tot, que obliguen a fer cap i arreu, a esbatanar armaris i a canviar fotos... No sempre, però, són tan transcendents com podíem, a priori, creure, témer o desitjar, ja que l'aroma de fons continua sent el mateix. 
Altres vegades, moviments discrets acaben suposant canvis de magnituds insospitades. No em refereixo, òbviament, a aquells "maquillatges" o canvis de color que juguen més amb l'efecte que amb l'efectivitat. Sovint l'eficàcia no té res a veure amb l'efecte que ens fan les coses, encara que aquest ens agradi i ens atregui. Els focs artificials amb prou feines perduren més enllà de l'efecte que causen en la nostra retina en  els seus escassos minuts de glòria.

Fa uns dies l'assemblea local del PSC figuerenc va triar nova executiva. El fet que al capdavant s'hagi renovat unànimement -i no érem, precisament, quatre gats!- la confiança en Pere Casellas i que hi figurin en llocs destacats membres de l'executiva anterior no ens ha d'entelar la vista: hi ha canvis de plantejament evidents per qui hi vulgui gratar una mica, especialment pel que fa a la voluntat d'obertura a la ciutadania i pel que fa a la distribució de les tasques. Som més, i amb un lideratge clar per part d'algú que ha mostrat capacitat de treball en equip i voluntat d'integració de sensibilitats diverses en un projecte comú basat en la realitat, no en castells de fum.

Circumstàncies diverses -no cal tornar a entrar-hi ara- no han permès que aflori degudament aquest projecte, un projecte seriós i sensat en el qual hi ha gent que treballa des de fa molt de temps, tocant de peus a terra i bandejant els personalismes, retrets i ressentiments que des de fora molts han volgut fer-hi veure.

La il·lusió per aquest projecte no ha variat substancialment aquests darrers mesos, més enllà de l'assumpció pública i privada, tan necessària i saludable, dels errors de la campanya passada. Pocs han estat tan honestos en això... Però toca fer camí, i per a això cal mirar endavant i aprofitar les experiències passades.

Pensem en positiu i treballem mirant endavant, però atents a la realitat: que el llegir no ens faci perdre l'escriure!

2 d’abril del 2012

"Jo hi sóc si tu vols ser-hi"

“Jo hi sóc si tu vols ser-hi”... Així diu el títol d’una cançó del meu admirat Lluís Llach. Un text que parla d’il·lusió i d’esperança, de projectes, de compartir, d’anar endavant i de conviure... Gran!
Fa una estona me n’ha vingut al cap, insistent, la melodia. I com aquell qui no vol la cosa, insolent, ha envaït l’espai de les meves reflexions i s’hi ha fet lloc, sí o sí. Podia haver estat un petit cataclisme: pensava en els meus alumnes. Però, un professor també pot tenir esperança quan pensa en la feina! O algú ho dubta? Amb el cor a la mà puc dir que sort n’hi ha del munt de petits i grans detalls que cada dia amaneixen la nostra feina amb espurnes d’optimisme i, malgrat tot, li donen sentit,
Dies enrere piulava al twitter que ser ensenyant dóna l'oportunitat d'aprendre cada dia de la realitat i la responsabilitat (immensa) de transmetre valors i coneixements, malgrat tot. Un conegut em remarcava la importància d’aquest “malgrat tot”. Cabdal, diria jo. Com també ho és el fet d’entendre que aprendre implica obrir als ulls a la realitat i manllevar-ne tots els matisos: observar-ne les arestes i salvar-ne els esculls. Aprendre no és un verb que es conjugui només en positiu. I això ho hem de tenir present tant els ensenyants com els pares i la resta d’agents educadors... i ho hem de saber fer entendre també als aprenents. La vida no és un camí planer: hi ha dolor, hi ha frustracions i hi ha, indefugiblement, esforç i sacrifici. Però també hi ha il·lusions, recompenses i guanys , sovint intangibles, que ens acompanyen sempre i ens fan anar endavant.
En la tasca docent hem de tenir sempre presents les circumstàncies dels nostres alumnes, però ser prou ferms perquè aquestes circumstàncies no ens arrosseguin. Aviat es diu! Ja sabem que el moment actual no és fàcil, i en la nostra feina tampoc no ens escapem de les dificultats. De vegades no és fàcil prendre distància i fer el cor fort. Sovint toca respirar fondo, treure pit i acceptar que només som humans.
Això és justament el que intento fer entendre cada dia als meus fills i als meus alumnes. Per sort, n’hi ha molts que ho entenen de seguida! D’altres necessiten saber que no som l’enemic. En alguns casos calen minuts de negociació, altres requereixen tot un curs de convivència i els més durs només ens concedeixen l’amnistia anys després d’haver passat per l’institut. En els pitjors dels casos podem estar contents que ens concedeixin el benefici del dubte...
Per això, en dies com avui, rebre el confort de les paraules amables d’una mare agraïda em reconcilia més que mai amb el meu ofici. Ja veieu que és fàcil: n’hi ha prou amb ser persones i amb saber-se acompanyat! Gràcies!